Selva II

Aquesta és la secció dels tracks per la comarca de la Selva. La Selva i el Baix Camp són bons territoris per al btt d’hivern i per al btt d’iniciació. Hem subdividit la comarca afegint pàgines amb rutes a l’entorn de Santa Coloma de Farners i Riudarenes.

El castell de Montsoriu
El castell de Tossa
Puig Cadiretes
Terra Negra – Cadiretes
Terra Negra – Fontbona – [Cadiretes] – [Tossa], i última
El puig Cadiretes, el Montbarbat i el Puig Ventós
Torre de can Mundet, ermita de santa Susanna de Caulès i castell de Sant Iscle
El Montbarbat i el Puig Cadiretes des de Lloret
El Montbarbat, el Montgros i el castell de Sant Iscle

 

El castell de Montsoriu

Esta és una gran volta per La Selva amb l’excusa de pujar al castell de Montsoriu. De fet, sortim d’Hostalric (estació RENFE), anem a Sant Feliu de Boixalleu (400 m), donant la volta cap a el collet de Raurell abans no arribar a Arbúcies (310 m).  D’Arbúcies anem a buscar el castell de Montsoriu (564 m), baixem al collet de N’Orri (260 m, carretera), anem a buscar la carena, baixar al poble de Gaserans (140 m), creuem la riera d’Arbúcies (94 m, carretera i restaurant) i pugem al poble de Grions (140 m), abans no arribar a Hostalric. Gaserans i Grions pertanyen a Sant Feliu de Boixalleu. Observacions: El turò de Montsoriu és a la llista dels 100 cims.

El castell de Tossa

Ruta tranquila per visitar el Castell de Tossa de Mar des de Lloret. El punt de sortida es Lloret. Sortim de Lloret i anem a buscar el camí vell de Lloret a Tossa de Mar. Passarem per boscos d’alzines i sureres i en alguns  punts gaudirem de bones vistes de la zona litoral selvatana. Hem de superar el Coll de la Palomera (150 m). Per tornar de Tossa a Lloret ens guiarem pel GR-92, bastant més entremaliat. Sortim de Tossa cap a la Torre dels Moros i anem a parar a la carretera GE-682 que seguim a la esquerra durant 2,200 km. L’abandonem per un camí que anem seguint per urbanitzacions fins Cala Canyelles i desprès la urbanització de La Llevantina. Mig perduts pels seus carrers trobem la manera d’arribar a l’inici del passeig marítim de Lloret desprès de superar un tram d’escales.
Observacions: Si la volem convertir en una sortida familiar podem tornar a Lloret en vaixell. Tenim altre excursió en la que utilitzem un vaixell, l’excursió per Miravet en la que fem servir una barca per creuar el riu Ebre.

Puig de les Cadiretes

En aquest cas pujarem al puig de les Cadiretes sortint de Lloret. El Puig Cadiretes està molt a prop de Tossa de Mar però llavors la sortida queda massa curta. De sortida de Lloret ens trobem amb pujades i baixades amb clara tendència a pujar, sobre tot, rampes dures desprès de la carretera de Llagostera a Tossa de Mar. Ens quedem a tocar el poble de Tossa de Mar a on sempre ens podem apropar. El Puig Cadiretes. El puig de les Cadiretes o puig de ses Cadiretes és una muntanya de 519 m que es troba entre els municipis de Llagostera, a la comarca del Gironès i de Tossa de Mar, a la comarca del Selva. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 307108001), una torre de guaita forestal i un jaciment arqueològic. És el cim 67 dels 100 cims de la ICC i el 106 de la llista de la FECC.

El massís de l’Ardenya o serra de l’Ardenya, també anomenat “Massís de Cadiretes – l’Ardenya”, és un conjunt de muntanyes situades a la zona litoral de la comarca de la Selva i el Baix Empordà, amb una elevació màxima de 512,1 metres. Al 2004 es va aprovar la creació d’un PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) de 7.740,15 hectàrees que compren gran part de les 8.552 hectàrees que ocupa el massís. El sector selvatà de la Serralada Litoral Catalana comprèn un conjunt de turons poc enlairats, però que constitueixen una autèntica barrera entre la costa i la plana interior del fons de la depressió de la Selva. Destaca el Puig de Cadiretes (518,7 m), just al límit de la comarca amb el Gironès i el Baix Empordà. La plana litoral i al·luvial de la Tordera hi separa dos conjunts orogràfics definits. Al nord de la Tordera destaca el Puig de les Cadiretes (518,7 m), Montagut (498,3 m), Montllor (470,4 m), puig de les Cols (416,8 m), Montllor Petit (403,4 m), puig de Sant Baldiri (401,5 m), El Montclar (401,1 m) i el Puig Nau (227,2 m). Aquestes muntanyes es troben dins dels termes municipals de Tossa de Mar, Santa Cristina d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Caldes de Malavella i Llagostera. Al sud la serra de l’Ardenya limita amb l’extrem septentrional de la serra de Marina, a la banda meridional de la riera de Tossa. Al nord el massís de l’Ardenya limita amb el massís de les Gavarres. Al seu extrem oriental, a la vora del mar, la serralada cau abruptament, formant penya-segats i cales al llarg de la costa entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa de Mar. En totes aquestes muntanyes dominen les roques granítiques, travessades per nombrosos dics de roques filonianes, donant lloc a certes formes de relleu característiques. El sector del litoral inspirà a Ferran Agulló per tal de batejar la Costa Brava.”(http://www.ardenya.org/intro.html)

Terra Negra – Sant Grau d’Ardenya – Cadiretes

Aquesta és una nova opció per donar-se una volta pel Massís de Cadiretes i, de pas pujar al Cadiretes i visitar l’ermita de Sant Grau. Amb el punt de sortida al coll de Terra Negra, a la carretera entre Llagostera i Tossa, són punts de pas: coll de Terra Negra, pont del ciclista, pistes, [coll de la Mallorca], urbanització Font Bona, pas d’en Garrofa, carretera entre Llagostera i Cala Salions, pista d’accés al cim de Cadiretes que aquesta vegada no agafem i que potser una molt bona drecera cap al cim, i continuem per la carretera, Sant Grau d’Ardenya, el Federal, sa Creu de Fusta, pujada per pista balisada circuit btt, puig Cadiretes, seguim itinerari fins les afores de Tossa de Mar, cami del Pelegrí amunt fins el coll de Terra Negra. Observacions: Un punt alternatiu de sortida és Tossa però vam escollir el collet de Terra Negra per raons logístiques i perqué és més ciclista arribar a Tossa pedalant que en cotxe. Es pot retallar considerablement sinó es baixa a Sant Grau.

Terra Negra – Fontbona – [Cadiretes] – [Tossa], i última

Aquesta és la darrera de les variants per pujar al Cadiretes. Sortirem del collet de Terra Negra (carretera entre Tossa de Mar i Llagostera) i explorarem algunes de les pistes d’explotació forestal per enfilar el coll de la Mallorca, al que no arribem perquè ens desviem pel recorregut btt cap a la urbanització de Fontbona. Seguim cap a la carretera que uneix cala Salions amb LLagostera, pista d’accés al cim de Cadiretes, ens desviem per fer una pujada i una baixada (hem deixat al track les entrades per fer l’excursió més curta i pujar al Cadiretes, paradolmen d’en Garcia, i anem fent cara avall fins les proximitats de Tossa (a on ens apropem i reculem), i cara munt pel camí del Pelegrí, fins el collet de Terra Negra.

El puig de les Cadiretes, el Montbarbat i el Puig Ventós

En aquest cas pujarem al puig de les Cadiretes i al Montbarbat, dos dels 100 cims emblemàtics de la FEEC i al puig Ventós. El track comença a la benzinera a la carretera C-63, entre Vidreres i la urbanització Torrefortuna, al k 9,3. Un punt alternatiu de sortida es Lloret de Mar.

Punts de pas: Benzinera a la C-63, ermita de Santa Susanna de Caulès, Puig Ventós, cal Mundet, carretera GI-681 collet de Terra Negra, collet de la Mallorca, urbanització Font Bona, GIV-6821, puig Cadiretes, (Tossa de Mar), Gi-681, C-63 (Lloret), hotel Sant Pere del Bosc, cim de Montbarbat, Montbarbat. Rampes molt dures entre el collet de Terra Negra a la GI-681 de Llagostera a Tossa de Mar i el collet de la Mallorca.

El poblat ibèric de Montbarbat es troba en el cim de la muntanya del mateix nom, de 331 metres d’altitud, sobre la Serralada Litoral, a l’extrem nord-occidental del terme municipal de Lloret de Mar, al límit amb Maçanet de la Selva. La seva situació el fa un lloc estratègic, ja que és una talaia que domina tota la depressió de la Selva, els vessants de les muntanyes que l’envolten (Montseny, Guilleries i Cabrerès), la part occidental de les Gavarres i tota la baixa Tordera. Per tant, des de Montbarbat es controlaven dues de les vies de comunicació més importants del país. Una era la via Heràclea (posterior via Augusta romana), que comunicava la península Ibèrica amb la resta d’Europa. L’altra era la via marítima-fluvial que comunicava el litoral amb l’interior del país per l’eix de la Tordera-riera d’Arbúcies.

Torre de can Mundet, ermita de santa Susanna de Caulès i castell de Sant Iscle

Es tracta d’una excursió fàcil en la que visitem la torre de can Mundet, l’ermita de santa Susanna de Caulès i el castell de Sant Iscle. El track comença a la benzinera a la carretera C-63, entre Vidreres i la urbanització Torrefortuna, al k 9,3.

El Montbarbat i el Puig Cadiretes des de Lloret

Aquesta és una excursió dura i exigent en la pugem al Montbarbat i al puig Cadiretes que ha estat la base per construir una opció més còmoda per fer els dos cims. Gràcies al Jordi Enduro Fernández.

El Montbarbat, el Montgros i el castell de Sant Iscle

Una excursió per pistes fàcils per visitar el castell de Sant Miquel i pujar a Montbarbat (a la llista dels 100 cims de la FEEC), amb el seu poblat ibèric i la seva torre de vigilància forestal. També pujarem al Montgros (332 m, no catalogat). En aquest cas el track comença a l’urbanització de Torrefortuna a la carretera entre Vidreres i Lloret per una raó logística però el punt de sortida natural és Lloret. Sortim de les afores de Lloret anant cap a Vidreres i a la pujada és a on trobem les pistes més pendents i en pitjor estat. Fem un curt corriol a la baixada de Montbarbat, baixem cap a l’urbanització Torrefortuna, visitem el castell de Sant Iscle, ermita de Santa Susanna de Caulès, pista aèria, pugem el Montgros (332 m, no catalogat), baixem cap a la riera i Lloret. Observacions: Com hem aconseguit unir la visita al Cadiretes i al Montbarbat en una excursió, passem aquesta a la sèrie dels 1001 cims, ja que sinó perdríem el track per pujar al Montgros. El Montgros té una placa al seu cim

Serveis per a una aventura autònoma

A Blanes podem arribar amb la RENFE i a Lloret amb l’empresa d’autobusos SARFA.
Per anar de Blanes, Lloret, Tossa de mar podem utilitzar els vaixells de DOFI Jet Boats: 972 35 20 21, 628 35 22 50. A l’estiu de 2013, anar de Tossa a Lloret valia 10 euros + 3 de la bici.

L’Espinau, bar restaurant: 686 73 52 12, terme municipal de Santa Coloma de Farners

 

Fent el tafaner …

La Selva és una comarca situada entre la Serralada Transversal i la Costa Brava que limita amb les comarques del Maresme, el Vallès Oriental, Osona, la Garrotxa, el Gironès, el Baix Empordà i la Mar Mediterrània. Comprèn part de les comarques naturals de les Guilleries i del Baix Montseny. La Selva és una comarca amb forts contrastos a causa de la seva gran diversitat de paisatges. S’estén des del sector meridional de la Costa Brava amb Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar, fins a les muntanyes enlairades i abruptes de les Guilleries, passant per una extensa plana interior amb Sils, Caldes de Malavella i Santa Coloma de Farners. Al contrast del relleu s’afegeix la gran varietat de paisatges vegetals (alzinars, suredes, pinedes, rouredes, fagedes) i d’aprofitaments i usos de terra per part de l’home. La capital comarcal és Santa Coloma de Farners, situada al bell mig de la comarca. Hi ha dues poblacions que tenen més població que la capital. Blanes i Lloret de Mar, que han progressat molt a causa del turisme.

El Castell de Montsoriu (també anomenat castell de Montsoliu, castell de Montsorriu o castell de Breda) és el castell més important del gòtic dels Països Catalans. Es troba situat entre les poblacions d’Arbúcies, i Sant Feliu de Buixalleu a la comarca de La Selva i s’alça al damunt d’un turó de 632 metres d’altitud. El castell de Montsoriu està sobre un turó amb el mateix nom, però no se sap ben bé què significa la paraula Montsoriu: Mont-sorio (Muntanya de suro), Mont-so-riu (Muntanya sobre el riu), Mont-surice (Mont blanc), Montem-sigirici (Muntanya d’en Sigeric), Mons-siricus (Muntanya de Sirici) i Mont-soliu (Muntanya solitària).

És documentat des del 1002 en la donació de terres al monestir de Sant Cugat del Vallès. Els senyors del castell van estar relacionats amb la Conquesta de Mallorca a través del vescomte Guillem de Montsoriu, a les ordres del rei Jaume I. Fou residència dels vescomtes de Cabrera, vivint èpoques de gran esplendor quan aquests senyors posseïen grans extensions de terres i castells, que anaven augmentant per la seva fidelitat als reis. A partir del segle XV, el castell va sofrir una decadència progressiva pel trasllat de residència de la família al castell de Sant Joan de Blanes i sobretot pels estralls de la Guerra dels remences durant els anys 1462-1472. Fou ocupat per les tropes franceses durant la Guerra del Francès els anys 1808-1814, i més tard també l’ocuparen els militars a la Primera guerra carlina (1833-1840).

Format per tres recintes encerclats per muralles, la part més antiga conservada del castell roquer, és la torre mestra o de l’homenatge, de la segona meitat del segle X, situada al primer recinte, on a la part nord hi ha l’accés principal amb una torre lateral i una petita capella preromànica amb un absis i restes d’haver tingut pintures murals romàniques. Se sap que estava sota la advocació de Sant Pere. El segle XIII s’hi van fer grans ampliacions, construint-se un nou recinte sobirà amb una sala anomenada “sala gòtica” edificada davant l’entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d’armes amb una torre quadrada i una fossa amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars amb espitlleres. Fou el segle XIV, quan els Cabrera, ja molt poderosos en aquesta època, van fer les reformes per a transformar-lo en castell-palau. Al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina i es van fer paviments nous i dipòsits per a recollir aigua. D’aquest segle és la nova porta a la torre mestra, una nova gran sala sobre la ja existent “sala gòtica”, de 100 metres quadrats i on s’aprecien les restes d’una llar de foc i dos finestrals d’estil gòtic i les noves muralles que van passar d’una gruixària de 70 cm. a 120/150 cm., tot construint passos de ronda.

El pati d’armes i segon recinte de forma trapezial, es va convertir en el lloc residencial, al seu voltant es van construir habitacions adossades a les muralles i les seves parts frontals donaven al pati que va ser semi-cobert per uns porxos fent de galeria a tot el seu perímetre. Al centre es va disposar una gran aljub, de 12 metres de llarg per 4,5 d’ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l’aigua i es va enllosar tot amb marbre de Gualba. Es va construir un gran menjador amb finestrals i llar de foc. La capella del segle XIII es va anul·lar i es va passar a una altra dependència, també de planta rectangular d’aproximadament 10 metres de longitud per 8 d’amplada, amb presbiteri, campanar d’espadanya, i un finestral gòtic conegut com “el mirador de la comtessa”. L’accés era directe des del pati. Finalment en aquest mateix segle XIV, es va realitzar un nou espai, el recinte jussà, amb una torre quadrada al costat de la seva entrada, dedicat a la protecció i defensa.

http://www.montsoriu.cat/
https://sites.google.com/site/amicsmontsoriu/

Castell de Tossa de Mar. La Vila Vella de Tossa de Mar es l’únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix a la costa catalana i que va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional l’any 1931. Es troba als peus del vessant nord-oest del promontori que confronta el cap de Tossa, dins d’un recinte emmurallat que té un perímetre d’uns 300 m. construït entre els segles XII i XIV, com a defensa pels problemes amb la pirateria. Se’n conserva gairebé la totalitat del perímetre original amb merlets rectangulars, mènsules i espitlleres als angles, i amb set torres de planta circular atalussada i cos cilíndric. En destaquen tres grans torres cilíndriques anomenades des Codolar o de l’Homenatge (a l’oest, al costat del que va ser el Palau del Batlle i que actualment acull el museu municipal), de ses Hores o del Rellotge (al costat del portal d’entrada a la vila) i d’en Joanàs (la més oriental, gairebé damunt el mar).

D’època romànica són les sageteres de la muralla, fetes amb dos o tres blocs de pedra, i el parament amb pedres poc desbastades visible a la part inferior, mentre que la resta del recinte murallat pertany al moment de la seva reconstrucció al s. XIV. La gran varietat en el tipus d’aparell, tant en la muralla com a les torres evidencia una constant transformació en tot el recinte amb obres, reparacions i restauracions. Fins avui i en espera d’estudis més aprofundits i deixant de banda les etapes ibèrica i romana, es distingeixen tres fases. Primera fase, construcció d’un primer recinte al final del s XII. Segona fase, reconstrucció de l’abad Descatllar el s XIV. Tercera fase, reparacions i restauracions fins als nostres dies.

Torre Llobet. Es tracta d’una masia molt àmplia i de grans dimensions, i que ha experimentat múltiples canvis i metarmorfosis al llarg de la història. En primer lloc, tenim el cos central, datat entre el segle XV i XVI, el qual està estructurat en tres plantes. En la planta baixa trobem cinc obertures, com són el portal d’accés d’arc de mig punt, adovellat i amb unes dovelles de grans dimensions, flanquejat per quatre finestres, tres de les quals són de llinda monolítica i muntants de pedra i la restant és irrellevant. Pel que fa al primer pis o planta noble, trobem quatre obertures, la central és d’arc conopial lobulada, amb muntants de pedra i ampit treballat amb petits relleus circulars. Aquesta està flanquejada per tres finestres prototípiques de llinda monolítica, muntants de pedra i ampit. Finalment, el segon pis és projectat com a golfes i disposa de quatre obertures, dues de prototípiques i dues d’irrellevants. Orientada a llevant, és a dir adossada a la part dreta d’aquest cos central, trobem una gran torre de quatre pisos, de planta quadrada i amb predomini d’obertures de llinda monolítica amb muntants de pedra.

En segon lloc, a ponent tenim el cos secundari perpendicular al cos antic i datat entre els segles XVIII-XIX. També està estructurat en tres plantes; en la baixa, s’observa un predomini de grans obertures rectangulars, però destaca en especial la petita estructura sobrelevada i repujada, projectada com una espècie de balcó. Pel que fa al primer pis o planta noble, trobem dues obertures, de les quals destaca principalment la central, la qual és geminada, amb les impostes de l’arc treballades a base de petits relleus en forma de relleus circulars i destaca la columneta que mig parteix la finestra, sobretot amb el capitell amb motius vegetals. Pel que fa al segon pis, trobem quatre obertures, dues d’irrellevants i dues d’arc depressiu convex. Aquest segon cos està cobert amb una teulada de vessants a laterals. En aquesta zona, trobem la presència física de la segona torre quadrada, datada del segle XX i oposada a l’anterior.

Dintre de la finca ressalta la presència d’un element molt interessant com és el molí de caràcter popular modernista, d’uns vint metres d’alçada aproximadament, constituït d’una escala interior de cargol, de planta hexagonal. Totes les obertures són d’arc depressiu convex i estan alineades seguint la direcció de l’escala de cargol. El molí està guarnit per múltiples ceràmiques acolorides i la part de coronament trenca l’hexàgon, ja que és circular, amb una barana de ferro forjat.

La història d’aquest mas està lligada a la de la família Llobet. Les primeres notícies d’aquesta família daten del segle xii, així, entre el 1125 i el 1129 Pere D’Ared, fill de Llobet d’Ared, va rebre de Guillem, abat del monestir de Sant Salvador de Breda, un nou establiment del mas la Coromina del Collell de Vidreres. I el 1182 Maria va rebre en donació per matrimoni el mas Llobet, que actualment es coneix com a la Torre d’en Llobet. El patrimoni a partir del mas Llobet s’anà expandint. Així, en els segles XIV i XV es va produir l’adquisició de diversos masos.

Entre els segles XVII i XIX diversos propietaris i hereus del patrimoni Llobet foren batlles de Vidreres, i alguns dels germans eren capellans. La família vivia de l’explotació de les suredes per a l’obtenció del suro. El 1836 la torre va ser saquejada i cremada pels carlins, i el 1837, Liberata Parés i Oliver, muller de Baldiri Llobet i Riera, va ser raptada pels carlins i alliberada després de pagar 7.500 lliures. A finals del segle xix el patrimoni Llobet s’estenia pels termes de Vidreres i Maçanet, i cobrava uns 200 censos.[1]

Els primers anys del segle XX van comportar molts canvis a la família Llobet. Un dels primers va ser que l’hereu, Joaquim de Llobet i de Pastors, va ser desheretat en haver-se casat contra la voluntat del seu pare, i el patrimoni passà al seu germà Josep de Llobet, el qual tot i incrementar el patrimoni amb la compra de diversos masos, ho va acabar perdent tot. El motiu va ser que va avalar al seu germà Joaquim una sèrie de lletres per construir un casino de joc, a les quals no va poder fer front el pagament i, en Josep, per saldar el deute, va haver de vendre tot el patrimoni.

Can Mundet va esdevenir la casa pairal de la família Mundet que, procedent de França, s’establí en aquesta zona en el segle XVI, i aconseguí un important patrimoni, el qual es va anar venet al llarg del segle XX. L’origen del patrimoni es produeix el 1577, quan el vescomte de Cabrera va establir Joan Montet i Bernat Andreu, pagesos del regne de França al mas Masot o Masada, situat a la parròquia de Caulès. La part de Montet donà lloc al mas Mundet, canviant la grafia del cognom. El 1721 l’hereu de Can Mundet es va casar amb Maria Antònia Fullà i Puig, pubilla dels masos Fullà de Caulès i Ponsgrau de Vidreres. Posteriorment el 1808 van comprar el mas Metges de l’Esparra. Així en el segle XIX la família era un dels principals propietaris de Vidreres i de l’Esparra. En aquest segle va tenir molta importància l’explotació dels boscos per l’obtenció del suro. Com a mostra de la puixança econòmica de la família, el mas del segle XVI va ser enderrocat i en el lloc seu s’edificà la casa actual de tres plantes, amb un pati emmurallat amb garites. Però aquesta riquesa també suposava alguns inconvenients, així el 1842 quan Josep Mundet i Riquer tornava de mercat de Cassà de la Selva va ser segrestat per una trabucaires demanant un rescat de 800 unes d’or a la família, però en Josep s’escapà durant la nit. La família va viure en el mas Mundet fins al 1985 i posteriorment la casa es transformà en casa de colònies de l’empresa Rosa dels Vents. Respecte a les propietat, quan l’explotació forestal ja no donava rendiments, totes les situades a l’Esparra foren venudes, conservant-se parcialment les situades a Vidreres.

Finalment dintre de la propietat i molt pròxima a la masia cal destacar la presència d’un element interessant com és una torre de guaita, la qual es troba en un molt bon estat de conservació. És de planta circular, la construcció és de pedra i té aproximadament uns cinc metres de diàmetre i uns dotze o tretze metres d’alçada. Aquesta torre antigament era un molí, el qual va començar a construir-se el 17 de setembre de 1818, per un mestre de cases i va costar 1073 lliures barceloneses. El dia 27 de gener de 1820, es va beneir i el dia 1 de Febrer del mateix any es va utilitzar per primera vegada. L’any 1975, ICONA va aixecar cinc metres el parament i el va convertir en torre de vigilància contra incendis, dotant-la d’una petita estació meteorològica, telèfon i emissora.

El castell de Sant Iscle és un castell de Vidreres, a la Selva. Avui dia el castell està abandonat, i a part de netejar la vegetació cada estiu, s’hi desenvolupa una camp de treball de consolidació i excavació. S’hi arriba continuant el camí que porta a la Torre d’en Llobet i als pantans. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Santa Susanna de Caulès és una ermita preromànica de Caulès (Vidreres, Selva), al massís de Cadiretes, protegida com a bé cultural d’interès local.

Paradolmen d’en Garcia. El paradolmen, a diferència del dolmen, no és pròpiament una construcció humana: se n’aprofiten cavitats naturals, blocs erràtics o la morfologia del terreny ja existent per construir-los, tot i que en alguns casos la intervenció humana n’ha modificat l’estructura final. El paradolmen d’en Garcia, un  dels més coneguts de Catalunya, va ser identificat per Agustí Garcia l’any 1974, i va ser estudiat per Esteve Fa i Tolsanes el 1979, excavat finalment per col·laboradors del Museu de Tossa de Mar. Es una cambra sepulcral més o menys rectangular que aprofita un bloc erràtic i la penya natural. La coberta, almenys anivellada artificialment, està falcada posteriorment amb petits blocs i una paret de pedra seca considerable. L’entrada deuria ser un curt corredor, una petita galeria  coberta en forma de U. Queden restes visibles del túmul artificial que l’envoltava.