Baix Camp

Aquest és el territori de les rutes btt per la comarca del Baix Camp. El Baix Camp en concret i la província de Tarragona en general, són excel·lents territoris per rutes hivernals.

Baix Camp I
Pobles i camins del Baix Camp: Cambrils, Montbrio, Riudecanyes, Duesaigües, Argentera, Vilanova d’Escornalbou, Pratdip, Montroig del Camp
Per les planes del Baix Camp: Cambrils Montbrio Riudecanyes Vilanova Montroig
Passeig per Cambrils i Riudecanyes
Montroig i la seva ermita
El Castell d’Escornalbou
L’Hospitalet – Tortosa

Baix Camp II

Probike Tour Experience 2017, dissabte
Probike Tour Experience 2017, diumenge
La mola de Genessies i el molló Puntaire
Picorandan, Puigpelat, la Mussara i Gallicant

Serveis per a una aventura autònoma

Mont-roig. Tots els serveis. Hotel Mot-roig: 977 83 86 15

Pratdip.
Massia La Massona. 690 238 304. lamassona@gmail.com. Abans de Pratdip, cal desviar-se al coll de Llena 1.500 m direcció Colldejou. Us tractaran molt bé. Demanar per Carlos.
Cal Menescal: 977 566 149. 636 021 880. Centre del poble, Demanar per Ramón.
Hotel Gastronòmic 4 estrelles Mas Mariassa. A la sortida de Pratdip seguint la ruta, abans de l’Ermita de Santa Marina. 977 262 601.

 

El Baix Camp

El Baix Camp és una de les tres comarques en què va quedar dividit el Camp de Tarragona en la divisió comarcal de 1936. És arran de costa, a la zona meridional, entre el Tarragonès, al nord-est, i el Baix Ebre al sud. Limita a l’oest amb el Priorat -més al nord- i la Ribera d’Ebre -més al sud-, al nord amb la Conca de Barberà i al nord-est amb l’Alt Camp -a l’interior- i el Tarragonès -arran de la Mediterrània.

El Baix Camp comprèn la meitat meridional del Camp de Tarragona. Situat entre la Serralada Prelitoral (Serra de la Mussara, serres de Prades i serres de Puigcerver, l’Argentera, Llaberia i Vandellòs) i el mar. Entre aquestes serres i la costa hi ha una extensa plana, tradicionalment molt aprofitada agrícolament, al centre de la qual hi ha la ciutat de Reus, capital comarcal ha estat el centre comercial de les comarques meridionals de Catalunya, fins ben entrada la segona meitat del segle XX per davant de Tarragona.

La proximitat de les dues grans ciutats ha fet que hi hagués una gran rivalitat en el paper centralitzador d’aquestes comarques. Reus ha estat la capital tradicional i la més activa fins la primera meitat del segle XX. Però Tarragona, en ser designada capital provincial, s’ha vist afavorida per la instal·lació de nombrosos serveis, traient protagonisme a la ciutat de Reus. Tarragona ha acabat sent una ciutat industrial, administrativa i de serveis, Reus, una ciutat comercial.

El Baix Camp té unes condicions naturals, topogràfiques i climàtiques que faciliten l’ocupació del territori. És una comarca molt activa econòmicament i amb una llarga tradició. Té una agricultura i una indústria molt activa. La franja costanera es va convertir en l’últim terç del segle XX en una zona turística de primer ordre.

Geografia.
El Baix Camp comprèn dues grans unitats de relleu: la plana i les muntanyes de la Serralada Pre-litoral. El sector de la Serralada Pre-litoral constitueix una massa muntanyosa compacta i enlairada, que separa el Camp del territori situat a l’interior de Catalunya. Destaca el conjunt de les serres o muntanyes de Prades (tossal de la Baltasana, 1.201 m), que és la culminació d’una sèrie de serres que s’esglaonen de sud nord, del pla a la muntanya: serra de la Mussara, serra del Pou, els Motllats i cingles d’Arbolí. Les serres de Prades són constituïdes per granits i materials paleozoics (pissarres). Al seu entorn les serres són formades per gresos rogencs i calcàries gris-blanquinoses. La duresa d’aquestes roques ha determinat la formació de cingles espectaculars i de gran bellesa a causa dels canvis cromàtics, sobretot entre el vermell i el blanc.

Cap al sud continuen els materials granítics i pissarrencs en la serra del Montlló, de Puigcerver i de l’Argentera. A l’extrem meridional, cap a la línia de la costa, el rocam torna a ser una barreja de gresos i calcàries: serra de la Pedrera, el Jover, Llaberia i Vandellòs. Amb l’arribada de la Serralada Pre-litoral a la línia de costa, el Camp resta ben tancat a les terres interiors. El Baix Camp no té fàcil la comunicació amb les comarques de Lleida i de l’Ebre. Cap al nord les línies de comunicació es veuen obligades a aprofitar el congost de la Riba obert pel Francolí. Cap el nord-oest i oest les carreteres han de salvar ports alts: coll de l’Alforja i coll de la Teixeta. Aquest darrer permet la comunicació amb les comarques del Priorat, Ribera d’Ebre i Terra Alta. El ferrocarril de Reus a Mora travessa nombrosos túnels. entre els quals destaca el de l’Argentera, de 4.050 metres de llargària, el més llarg de la xarxa ferroviària catalana. En aquest sector també hi ha nombrosos viaductes, com el viaducte dels Masos o Duesaigües.

La brusquedat d’aquestes serres respecte a la plana és perquè el seu contacte és per falla. Això significa que el fons del Baix Camp és una depressió o un gran sector de territori enfonsat respecte a altres, que han quedat més enlairats. De fet, la plana del Baix Camp és l’extrem meridional de la Depressió Pre-litoral. La franja litoral és constituïda per una costa baixa, sovint rocosa, alta a l’extrem sud, on acaba la serra de Vandellòs. La línia de la costa és força rectilínia i només és modificada per les desembocadures de nombroses rieres, que en algun cas formen petits sortints.

Hidrografia
Al Baix Camp no hi ha cap curs important d’aigua. Tots neixen a la Serralada Pre-litoral i a causa de l’escassetat de precipitacions el seu cabal és molt baix. Són rieres i torrents que baixen secs gairebé tot l’any. El fet que hi hagi un intens aprofitament dels nivells freàtics, encara ajuda més al fet que el cabal d’aquestes rieres sigui nul gairebé sempre. L’aigua primer fou extreta mitjançant sínies, després amb mina i ara amb pous, on l’aigua és pujada mitjançant motors elèctrics. Destaquen les rieres de Maspujols o de Riudoms, d’Alforja o de les Borges i de Riudecanyes i el riu de Llastres. La riera de Maspujols és la més llarga, neix a la serra de la Mussara i es forma per la unió de les rieres de la Vila i de la Mussara: passa per Riudoms i desemboca prop de Cambrils.

La riera de Riudecanyes neix sota el Coll de la Teixeta i al seu curs s’ha constituït l’embassament de Riudecanyes. Aquest embassament s’inicià el 1907 i s’acabà el 1919. Es feu per iniciativa de la gent de Reus, donada la manca d’aigua que tenia la ciutat en plena expansió. Un canal-túnel construït posteriorment transvasa l’aigua de la conca del Siurana a la conca de Riudecanyes. Amb l’embassament de Siurana es va potenciar l’embassament de Riudecanyes, i des de llavors va augmentar l’aigua disponible per al Baix Camp. Les aigües retingudes serveixen per abastar els pobles del Baix Camp i Tarragonès, i regar les seves terres, en especial dels municipis de Reus, Riudoms, Montbrió del Camp i Salou.

El riu de Llastres, malgrat el seu nom, és un curs intermitent, com els altres. Neix al coll de Fatxes, en el límit amb el Baix Ebre, i recull les aigües entre les serres de Llaberia i Vandellòs. Desemboca prop de l’Hospitalet de l’Infant. Malgrat l’aprofitament intensiu de tots els recursos hídrics, el Baix Camp no disposa de l’aigua suficient per a satisfer les necessitats cada vegada més grans, a causa del creixement industrial i turístic. És per això que ja fa anys els pobles de la comarca es proveeixen també de l’aigua provinent de la conca de l’Ebre.

Clima
El clima del Baix Camp és mediterrani amb influència marítima. A les muntanyes septentrionals el clima es fa més fresc i humit. Les serres septentrionals protegeixen la comarca dels vents freds del nord i dels vents secs de l’oest. El Baix Camp és a recer d’aquests vents, i és sota el domini gairebé constant dels vents marítims humits que procedeixen de la Mediterrània. Per això domina el temps poc extremat sense calors elevades ni temperatures gaire baixes. El Baix Camp és dins l’àrea d’influència del mestral o serè. És un vent eixut i tebi, que baixa pel canal del riu Ebre, del nord-oest. Bufa amb certa violència d’octubre a abril, encara que en menor intensitat que a les comarques de l’Ebre.

Les temperatures mitjanes anuals se situen per sobre dels 14º, a la plana, i per sota d’aquesta temperatura a les serres. Als vessants més enlairats les mitjanes poden ser entorn dels 10º. Els hiverns són temperats amb temperatures mitjanes mensuals de gener entre 8º i 10º. Als cims més alts de la serra de Prades les mitjanes d’aquest mes es troben per sota dels 4º. Les gelades són rares a la plana. Els estius són calorosos, encara que la marinada refresca i humiteja l’atmosfera durant el dia. Les temperatures mitjanes mensuals de juliol se situen entre 23º i 24º a la plana. Als vessants superiors els estius són frescals, i sovint si formen boires, a conseqüència de la convecció de la marinada. Aquestes boires tenen una gran importància per a la vegetació.

Les precipitacions són escasses a la plana, entre poc menys de 500 mm i 600mm. A mesura que en separem de la línia de la costa i ascendim cap a les serres de Prades, les precipitacions són més quantioses. A les parts altes d’aquestes serres cauen més de 700mm de mitjana anual. L’estació més seca és de forma molt destacada l’estiu, en especial el mes de juliol, en què hi ha anys que no cau ni una gota, sobretot a la plana. L’estació més plujosa és la tardor, seguida de la primavera. Les precipitacions són en general irregulars, i sovint cauen torrencialment, la qual cosa provoca inundacions de les rieres, que van seques la resta de l’any.

Vegetació
El paisatge vegetal actual és molt contrastat a causa de les diferències topogràfiques, dels sòls, del clima i sobretot de la intervenció diferencial de l’home al llarg de la història. A la plana no resta gairebé res del que seria la vegetació pròpia del territori. Gairebé tot l’espai ha estat ocupat pels conreus o per les construccions residencials o industrials. El mateix passa als vessants inferiors que donen a la plana, on domina l’ús agrícola. A la muntanya mitjana i vessants més elevats l’home també ha intervingut intensament, però hi ha deixat espais forestals i, a més, en les darreres dècades, ha abandonat nombroses terres. El relleu hi és més abrupte, el que ha dificultat l’acció de l’home.

Es creu que a les terres litorals més seques i sobre sòls pobres es faria naturalment una màquia de llentiscle i margalló. A la resta de la plana i als vessants l’alzinar seria la vegetació dominant. Als vessants superiors, sobretot als obacs i on hi ha roques més toves, la vegetació natural estaria formada per boscos de roure valencià. Aquests boscos constitueixen un sector extrem de l’àrea d’aquest roure, que s’estén des del Pre-pirineu que voreja la Depressió Central fins la Meseta. Als cims de les serres de Prades, sobre terres granítiques i pissarrenques, la vegetació estaria constituïda per rouredes de roure reboll. Aquesta àrea és l’únic clap que hi ha de roure reboll a Catalunya.

Els incendis forestals han afectat molt els darrers anys les serres de ponent i sud del Baix Camp. El paisatge actual presenta un aspecte gairebé desèrtic amb moltes superfícies de roca nua, com es pot contemplar a la serra de Vandellòs. La restitució de la vegetació és difícil en aquests indrets, a causa de la manca de sòl. Actualment hi ha un mosaic de brolles, garrigues i pradells secs. Al nord de la serra de Llaberia i cap a la serra de Prades hi ha alguns boscos d’alzinars, encara que la vegetació actual més abundant és formada per màquies, brolles i garrigues, sovint amb pi blanc.

Agricultura, ramaderia i pesca
Fins al segle XVIII dominaven els conreus de cereals, juntament amb la vinya i l’olivera. A partir d’aquest moment la vinya augmenta, com també el garrofer, i més endavant la patata. Durant el segle XVIII s’assaja el cultiu de l’arròs en diverses planes litorals, que aviat fou abandonat pel temor que fos un focus d’infecció del paludisme.

L’avellaner era inicialment cultivat a les zones de l’interior, a partir de mitjan segle XIX el seu conreu s’estengué per la plana, sovint substituint la vinya. El conreu de l’avellaner es recomanà durant la celebració, a Reus, de l’assemblea de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, al 1862, a conseqüència de la crisi provocada per l’oídium de la vinya. L’arribada de la fil·loxera acabà d’imposar el canvi, que mena a l’estat actual. En cent-cinquanta anys el camp del Baix Camp passà del predomini de la vinya al predomini de l’avellaner.

Malgrat l’absència de cursos d’aigua importants, a la plana domina el conreu amb regadiu. Gairebé el 40 % de la superfície conreada és regada. Actualment l’avellaner és el cultiu més característic i el dominant, sobretot en els municipis de la meitat nord-oest. Tots els municipis de la meitat nord de la comarca tenen més de la meitat de la superfície conreada dedicada a l’avellaner. A la resta de municipis, els altres cultius tenen també un lloc destacat. L’avellaner ocupa unes 16.000 ha. el que correspon al 46 % del total català. La gran expansió de l’avellaner en els últims cent anys ha estat potenciada per la capacitat comercial de Reus. Al 1900 l’avellaner ocupava el 16% de la superfície conreada, al 1963 n’era més del 30% i actualment gairebé el 50%.

La vinya –al contrari que al Priorat– ha tingut un procés invers. De més del 50 % que ocupava al començament de segle XX, ara només constitueix poc més del 6%. El segon conreu en importància és l’olivera, que ocupa el 17% de la superfície conreada. L’olivera s’estengué molt al llarg del segle XX, i actualment és en procés de reducció. L’olivera es fa sobretot als municipis litorals i meridionals de la comarca. El garrofer tingué força importància, tant per l’interès concret pel seu fruit, com per ser aliment del bestiar aquí i mular, i ara per la indústria química, com també per ser un arbre que sobreviu bé en els terrenys més pobres i prims. En els darrers anys el seu conreu s’ha reduït força; es fa sobretot als vessants solells dels municipis litorals.

El Castell d’Escornalbou

El Castell d’Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir amb castell, situat a l’antic terme d’Escornalbou (derivat del llatí Cornu Bovis, « el corn del bou »), avui Riudecanyes. El conjunt està ubicat en un replà enlairat del turó triàsic de Santa Bàrbara (del nom de l’ermita que el corona); més coneguda popularment com la muntanya d’Escornalbou, que amb els seus 649 m., és una de les muntanyes més simbòlica del Baix Camp. Aquesta muntanya està ubicada al contrafort oriental de la serra de l’Argentera, i pertany en la seva part més important al municipi de Riudecanyes, al límit amb els de Vilanova d’Escornalbou i l’Argentera. Fou fundat vers el 1166, en fer donació Alfons I de Catalunya-Aragó del lloc i antic castell d’Escornalbou, destruït i deshabitat (havia pertangut al valiat musulmà de Siurana).

El Castell d’Escornalbou fou comprat vers el 1910 per Eduard Toda que en va iniciar la seva reconstrucció que va durar fins el 1924. Amb la seva intervenció, el resultat és que els edificis subsistents d’Escornalbou (que són de gres vermell), se’n conserven el portal d’entrada, l’església romànica  -de la qual Eduard Toda suprimí el campanar—, el porxo de l’entrada i les capelles laterals afegides en data més tardana. Eduard Toda, que va efectuar la restauració del conjunt al principi del segle XX, seguí en la reconstrucció unes directrius més aviat capricioses, totalment diferents de les proposades per l’arquitecte Puig i Cadafalch. Va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, s’inventà torres d’un exòtic aire medieval i convertí el claustre, que trobà desmuntat, en mirador cap a la plana del Camp de Tarragona. En la part d’habitatge del castell, es poden visitar riques col·leccions de mobles i ceràmica catalana. A la part més alta de la muntanya, dins el recinte del castell convent, s’alçà al començament del segle XIX la capella de Santa Bàrbara, damunt les restes d’una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita. La Generalitat i la Diputació provincial que en són les actuals propietàries al 50%.

Sota i als voltants d’Escornalbou hi ha una gran superfície de boscos amb nombroses representacions mediterrànies d’arbres, entre els quals cal destacar-ne la petita sureda d’Escornalbou. A causa de la composició del sòl àcid i potser també per la cura dels monjos per a l’obtenció de suro, la població d’aquests arbres diferents dels alzinars, tot i ser discreta, és singular per la seva raresa, ja que a la franja prelitoral només en trobarem a l’Albiol i Alforja.

Duesaigües. Anomenat abans Dosaigües, el nom prové del fet estar situat en la confluència de diversos barrancs. Creuen el terme els barrancs Reial o de l’Argentera, dels Masos, d’Enseula, de l’Alzina, dels Algars, de Vilamanya, del Coix, dels Hortiells i alguns altres. Es troba al peu de la serra de l’Argentera i de Pradell. El terme de Duesaigües és travessat per la línia de ferrocarril de Tarragona a Saragossa, per Reus i Móra la Nova. Per salvar els dos barrancs que hi ha, el 1889 es construïren dos ponts de pedra, amb 14 arcades l’un i 9 l’altre. El viaducte més llarg (viaducte dels Masos) té una alçada màxima de 36 m, i fou declarat element del Patrimoni Industrial de Catalunya. Durant la passada contesa civil, Duesaigües fou bombardejat per l’aviació nacional, ja que aquests ponts eren un important objectiu militar. Al final de la Batalla de l’Ebre, a la tardor del 1938 el pont gran fou dinamitat pels propis republicans. Reconstruït en finir la guerra, encara hi podem veure al seu bell mig, la gran cicatriu blanca d’aquella desfeta.

Pratdip. La base de la seva economia és l’agricultura. Destaquen els cultius d’avellaners, ametllers i oliveres. Els cultius de regadiu es limiten a horts familiars. Hi ha molt poca ramaderia. Des de la seva fundació va formar part de la baronia d’Entença i més tard del comtat de Prades. Apareix citat per primera vegada el 1154 i de nou el 1194 on es fa referència a la seva església. El 20 de febrer de 1811 es va produir a Pratdip una batalla que va enfrontar a tropes napoleòniques amb les del coronel Iglesias. Durant les guerres carlistes es va instal·lar un destacament permanent al seu castell.
Pratdip es va veure afectada per un sisme el 1846 en el que algunes de les cases van quedar clivellades. De l’antiga muralla se’n conserven encara dues torres. Una d’elles, coneguda com la del Capet, conserva un arc del portal que es va utilitzar en un temps com a presó. S’hi poden veure també algunes restes del castell. Molt a prop hi ha un molí, el Molí de més Amunt, on, segons una llegenda, es trobava amagat un tresor deixat pels francesos. A pocs quilòmetres es troba l’Ermita de Santa Marina. Es tracta d’un santuari construït el segle XVI. Segons la tradició, les joves solteres que acudien en romeria al santuari trobaven aviat semblant. La romeria a l’ermita té lloc el mes de juliol.

Els dips. De les llegendes que s’expliquen al Prat, la més famosa i distintiva és la del “Dip”, tant és així que el “Dip” dóna nom al poble i vida a l’escut. Segons diu la tradició, els dips eren uns gossets de color fosc que vivien pels voltants del poble. De vegades, seguien els traginers durant la nit, i aquells homes esparverats només distingien, entre la foscor, uns ulls ferotges que els escodrinyaven. D’altres vegades, feien estralls en el bestiar i a les hores es limitaven a veure’s la sang de les seves víctimes, un fet que els va donar fama vampírica. No se sap que mai se’n capturés o matés cap, però en algun moment del segle XIX desaparegueren per sempre. Aquests animalons emblemàtics ja eren representats en el retaule de Sta. Marina de 1602 i també en el de 1730. En aquest darrer, sobre un fons daurat, es retallava el relleu negre del dip, amb la cua aixecada i una llengua rogenca que sortia de l’amenaçadora boca, conferint-li un aspecte diabòlic. També s’utilitza en el segell municipal des de 1700. Realitat o fantasia, el Dip inspirà a l’escriptor J. Perucho en el seu llibre LES HISTORIES NATURALS, on el dip era un autèntic vampir que posseïa la facultat de transformar-se en altres éssers. Avui el monument al Dip de l’entrada del poble ofereix una imatge més amigable d’aquests llegendaris gossos “vampirs”. Actualment, el Dip, és un dels emblemes que llueix en el vestuari del Grup de Diables de Pratdip, a més de presidir l’entrada del poble al monument al Dip.