Castells Girona
En aquesta pàgina trobareu rutes btt track, btt track, gps pels castells de la província de Girona i la comarca del Vallespir dels Betetistes dels Pirineus.
A banda de la inestimable Viquipèdia, podeu consultar catàleg, explicacions i fotografies de castells catalans a les webs:
– http://www.castellscatalans.cat/castells.html
– http://www.catalunyamedieval.es/
Castell de Montsoriu (Selva)
Castell de Tossa de Mar (Selva)
Els castells de Farners i d’Argimon i les torres del Far i de l’Esparra (Selva)
Torres de l’Esparra, (Puig Ardina), Marata, Torcafelló (castell), Puig Mari i Cartellà (Selva)
Castell de Brunyola (Selva)
Castell de Malavella (Selva)
Torre de Roca-Salva (Selva)
Castell d’Ases (Selva)
Castell d’Estela (Selva)
Tours de Cabrenys (Alt Vallespir)
Les Tours del Vallespir: Batère, Mir i Cabrenys (Alt i mig Vallespir)
Talaixà i el Castell d’Oix (Garrotxa)
El Puig Bestrecà (i el castell i ermita de sant Julià de Bestrecà) des d’Oix (Garrotxa)
El Castellet i castell de Valldavia (Alt Empordà)
El puig d’Esquers i el castell de Molinàs des de Colera (Alt Empordà)
El castell de Quermanco i el castell Saverdera (Alt Empordà)
Els castell de Bellcaire i el castell del Montgrí (Baix Empordà)
Castell de Montsoriu
El castell de Montsoriu (també anomenat castell de Montsoliu, castell de Montsorriu o castell de Breda) és el castell més important del gòtic dels Països Catalans. Es troba situat entre les poblacions d’Arbúcies, i Sant Feliu de Buixalleu a la comarca de La Selva i s’alça al damunt d’un turó de 632 metres d’altitud. El castell de Montsoriu està sobre un turó amb el mateix nom, però no se sap ben bé què significa la paraula Montsoriu: Mont-sorio (Muntanya de suro), Mont-so-riu (Muntanya sobre el riu), Mont-surice (Mont blanc), Montem-sigirici (Muntanya d’en Sigeric), Mons-siricus (Muntanya de Sirici) i Mont-soliu (Muntanya solitària).
És documentat des del 1002 en la donació de terres al monestir de Sant Cugat del Vallès. Els senyors del castell van estar relacionats amb la Conquesta de Mallorca a través del vescomte Guillem de Montsoriu, a les ordres del rei Jaume I. Fou residència dels vescomtes de Cabrera, vivint èpoques de gran esplendor quan aquests senyors posseïen grans extensions de terres i castells, que anaven augmentant per la seva fidelitat als reis. A partir del segle XV, el castell va sofrir una decadència progressiva pel trasllat de residència de la família al castell de Sant Joan de Blanes i sobretot pels estralls de la Guerra dels remences durant els anys 1462-1472. Fou ocupat per les tropes franceses durant la Guerra del Francès els anys 1808-1814, i més tard també l’ocuparen els militars a la Primera guerra carlina (1833-1840).
Format per tres recintes encerclats per muralles, la part més antiga conservada del castell roquer, és la torre mestra o de l’homenatge, de la segona meitat del segle X, situada al primer recinte, on a la part nord hi ha l’accés principal amb una torre lateral i una petita capella preromànica amb un absis i restes d’haver tingut pintures murals romàniques. Se sap que estava sota la advocació de Sant Pere. El segle XIII s’hi van fer grans ampliacions, construint-se un nou recinte sobirà amb una sala anomenada “sala gòtica” edificada davant l’entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d’armes amb una torre quadrada i una fossa amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars amb espitlleres. Fou el segle XIV, quan els Cabrera, ja molt poderosos en aquesta època, van fer les reformes per a transformar-lo en castell-palau. Al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina i es van fer paviments nous i dipòsits per a recollir aigua. D’aquest segle és la nova porta a la torre mestra, una nova gran sala sobre la ja existent “sala gòtica”, de 100 metres quadrats i on s’aprecien les restes d’una llar de foc i dos finestrals d’estil gòtic i les noves muralles que van passar d’una gruixària de 70 cm. a 120/150 cm., tot construint passos de ronda.
El pati d’armes i segon recinte de forma trapezial, es va convertir en el lloc residencial, al seu voltant es van construir habitacions adossades a les muralles i les seves parts frontals donaven al pati que va ser semi-cobert per uns porxos fent de galeria a tot el seu perímetre. Al centre es va disposar una gran aljub, de 12 metres de llarg per 4,5 d’ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l’aigua i es va enllosar tot amb marbre de Gualba. Es va construir un gran menjador amb finestrals i llar de foc. La capella del segle XIII es va anul·lar i es va passar a una altra dependència, també de planta rectangular d’aproximadament 10 metres de longitud per 8 d’amplada, amb presbiteri, campanar d’espadanya, i un finestral gòtic conegut com “el mirador de la comtessa”. L’accés era directe des del pati. Finalment en aquest mateix segle XIV, es va realitzar un nou espai, el recinte jussà, amb una torre quadrada al costat de la seva entrada, dedicat a la protecció i defensa. Altres tracks que ens porten al Castell de Montsoriu són els tracks Castells del Montseny (pàgina Vallès Oriental) i Arbúcies – Folgars – Castell de Montsoriu – Arbúcies (pàgina Montseny Oest).
http://www.montsoriu.cat/
https://sites.google.com/site/amicsmontsoriu/
El Castell de Tossa
Ruta tranquila per visitar el Castell de Tossa de Mar des de Lloret. Sortim de Lloret i anem a buscar el camí vell de Lloret a Tossa de Mar. Passarem per boscos d’alzines i sureres i en alguns punts gaudirem de bones vistes de la zona litoral selvatana. Hem de superar el Coll de la Palomera (150 m). Per tornar de Tossa a Lloret ens guiarem pel GR-92, bastant més entremaliat. Sortim de Tossa cap a la Torre dels Moros i anem a parar a la carretera GE-682 que seguim a la esquerra durant 2,200 km. L’abandonem per un camí que anem seguint per urbanitzacions fins Cala Canyelles i desprès la urbanització de La Llevantina. Mig perduts pels seus carrers trobem la manera d’arribar a l’inici del passeig marítim de Lloret desprès de superar un tram d’escales.
Observacions: Si la volem convertir en una sortida familiar podem tornar a Lloret en vaixell. Tenim altre excursió en la que utilitzem un vaixell, l’excursió per Miravet en la que fem servir una barca per creuar el riu Ebre.
Castell de Tossa de Mar. La Vila Vella de Tossa de Mar es l’únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix a la costa catalana i que va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional l’any 1931. Es troba als peus del vessant nord-oest del promontori que confronta el cap de Tossa, dins d’un recinte emmurallat que té un perímetre d’uns 300 m. construït entre els segles XII i XIV, com a defensa pels problemes amb la pirateria. Se’n conserva gairebé la totalitat del perímetre original amb merlets rectangulars, mènsules i espitlleres als angles, i amb set torres de planta circular atalussada i cos cilíndric. En destaquen tres grans torres cilíndriques anomenades des Codolar o de l’Homenatge (a l’oest, al costat del que va ser el Palau del Batlle i que actualment acull el museu municipal), de ses Hores o del Rellotge (al costat del portal d’entrada a la vila) i d’en Joanàs (la més oriental, gairebé damunt el mar).
D’època romànica són les sageteres de la muralla, fetes amb dos o tres blocs de pedra, i el parament amb pedres poc desbastades visible a la part inferior, mentre que la resta del recinte murallat pertany al moment de la seva reconstrucció al s. XIV. La gran varietat en el tipus d’aparell, tant en la muralla com a les torres evidencia una constant transformació en tot el recinte amb obres, reparacions i restauracions. Fins avui i en espera d’estudis més aprofundits i deixant de banda les etapes ibèrica i romana, es distingeixen tres fases. Primera fase, construcció d’un primer recinte al final del s XII. Segona fase, reconstrucció de l’abad Descatllar el s XIV. Tercera fase, reparacions i restauracions fins als nostres dies.
Els castells de Farners i d’Argimon i les torres del Far i de l’Esparra
Des de Santa Coloma de Farners pugem a l’ermita i al castell de Farners, la torre del Far, al santuari i castell d’Argimon i baixem al poble i torre de l’Esparra (o torre de les bruixes) abans de tornar a Santa Coloma de Farners passant per la porta del balneari.
Observacions: Actualitzada al novembre de 2018
Castell de Farners. Apareix documentat el 1046 al jurament de fidelitat del vescomte Ramon Folc I de Cardona al comte Ramon Berenguer I. El castell era un feu del vescomtat de Cardona i la castlania la van ostentar la família Farners fins al segle XIII, en què va passar als Vilademany. El castell també va tenir episodis destacats en la guerra civil catalana contra Joan II: el van ocupar els remences el 1485 i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe va tornar a ser ocupat altre cop els pagesos condemnats, que n’havien quedat exclosos dels beneficis. Després de Joan Pere de Vilademany va passar a Carles de Vilademany i de Cruïlles, i els últims senyors del patrimoni dels Vilademany van ser els comtes d’Aranda i el seu successor, el duc d’Híjar. El seu darrer ús data del segle XVIII, quan fou ocupat per un regiment borbònic arran de la Guerra de Successió. El castell té una superfície de 200 m² en planta trapezial irregular. De la primera època constructiva es conserven el amples mur baixos (uns 4 metres, amb una ampliació de 2 metres datada en el segle XIV-XV) i la torre sobirana, de 8,40 metres de diàmetre, una alçada de 12 metres i amb la porta d’accés situada a 7 metres de terra. L’accés principal del castell és una porta a l’oest, amb arc de mig punt rebaixat, protegida per un reducte de 2,75 x 1,75 amb tres espitlleres. A tramuntana, hi ha una petita porta que comunica amb el Turó del Vent. Tots els murs estan rematats amb merlets. Al peu del cim on s’enfila el castell hi ha una plana amb l’ermita de la Mare de Déu de Farners original del segle XIII però totalment reconstruïda al XVII.
Castell d’Argimon. Situat dalt d’un turó des d’on es domina tota la vall de l’Esparra, el castell d’Argimon (castro Argemundo) està documentat des de l’any 925. Estava sota el domini de la família Cabrera i n’eren castlans els Xetmar (segles II i XIII) i posteriorment els Vilademany. Va ser destruït pel rei Joan I l’any 1367. El seu solar és ocupat en gran part pel santuari d’Argimon. De l’antic castell en resta una torre quadrangular situada a la part més alta del turó, alçada damunt la roca. Originalment deuria tenir tres plantes, amb accés des del nivell intermedi. Aquest està cobert amb una volta de canó que es conserva en gran part. Exteriorment es veuen dues finestres, una d’elles tapiada, i nombrosos encaixos o espitlle res. El carreuat és irregular excepte les cantoneres, que estan ben treballades.
La torre de l’Esparra és una domus o casa forta situada al cim d’un turó prop del raval de L’Esparra, petit nucli de població del municipi de Riudarenes. Coneguda també com a força de la Roqueta (i popularment com torre de les Bruixes). Hi ha poques notícies documentades sobre la torre de l’Esparra, però està clar que es tracta d’una domus o casa forta, construïda a finals del segle XII principis del XIII, i esmentada al segle XIV com a castell o força de la Roqueta.
Santiago Sobrequés i Vidal recull una notícia sobre el lloc: «En 1294, el monarca (Jaume II) obligà a Ponç Hug IV d’Empúries a aixecar el setge del castell de l’Esparra en el vescomtat de Cabrera, on el comte combatia un altre vassall rebel». En relació amb la mateixa data, Josep Pella i Forgas recull una altra informació: «… se le mandó (al comte d’Empúries) que del sitio que puesto había al castillo de Sesparra (…)retirase las máquinas de guerra i señaladamente una torre de madera llamada “bastida”, la cual marchaba sobre ruedas y arrimada a los muros dominaba y aún de ella salía una gran tablero o puente levadizo por donde iban a tomar las murallas».
La Roqueta ha pertangut a diverses famílies. Potser els primers propietaris foren els Xammar (dits inicialment Xetmar) que, el 1317, van vendre la força a Guillem Escarrer (família anomenada posteriorment Cassà). A partir de 1433, la Roqueta passà a ampliar el patrimoni de la família Farners i romangué en el seu poder fins al 1758 l’última Farners, es casà amb Felip de Cruïlles, primer marquès de Castell de Torrent. A partir de llavors ha pertangut a la família Cruïlles.
Es tracta d’una casa forta situada al cim d’un turó prop del poble de l’Esparra, amb forma de torre quadrada de grans proporcions. La planta central és però, lleugerament trapezial. Està envoltada per un recinte fortificat del qual queden poques restes. Fa uns 10 metres d’alçada, per 8,9 metres als costats curts, 11,45 m i 10,35 m els costats llargs. El gruix dels murs és de 2,10 metres. L’edifici té dues plantes. A la inferior només es podia accedir des de dalt. Actualment, i segurament des d’una època força antiga, hi ha porta al nivell principal i una altra de semblant al nivell inferior. La superior està lleugerament descentrada, és més petita i és acabada amb un arc de mig punt format per set dovelles. Sota la porta superior hi ha dos forats destinats segurament a aguantar les bigues de suport d’una plataforma per pujar a la torre. Aquesta construcció de fusta és una de les raons que fan sospitar que la porta situada a peu pla es construí posteriorment.
A la planta baixa rodegen el mur disset espitlleres que de dins mesuren uns 85 cm d’alt per només uns 35 cm d’ample. A l’interior s’aprecia la volta apuntada amb restes d’encanyissat que separa les plantes. La part més alta de la volta és a 5,4 m del terra actual. Al pis superior hi ha també espitlleres; dues a cada banda de la porta de ponent, cinc a les façanes nord i sud i quatre a la façana est. Els murs estan formats per carreus de pedra granítica mal tallats i irregulars, units per morter de calç, mentre que els cantons són reforçats per carreus ben tallats de pedra calcària. A l’exterior de la torre hi ha unes minses restes d’un clos de muralles. Cap al sud-oest sembla que hi havia l’entrada al recinte de muralles i s’hi ha conservat una part de l’edifici que la protegia. Dintre del clos hi ha una construcció que segurament era una cisterna. En destaca un considerable gruix dels murs, de 2,7 m.
Torre del Far. Restes d’una torre fortificada de control territorial, probablement aixecada per a l’emissió de senyals, situada a 587 m sobre el nivell del mar i que data del segle VII, en plena Alta Edat Mitjana. El diàmetre exterior de la torre és d’aproximadament 9,80 metres. Per la seva tipologia constructiva, es considera que va ser construïda durant l’època de la dominació musulmana (714 – 801).
http://castellscatalans.cat/imatges/farners.pdf
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1991/0146_048.pdf
Torres de defensa: l’Esparra, (Puig Ardina), Marata, Torcafelló, Puig Mari i Cartellà
Aquesta és una ruta força interessant que passa a prop de varies torres de defensa. Una talaia o torre de vigilància és un tipus de fortificació que difereix d’altres tipus de torre en què el seu ús primari és militar; i entre les torres militars o defensives es distingeix en que en general és una estructura aïllada. El seu objectiu principal és proporcionar un lloc alt i segur des del qual poder realitzar la vigilància i fer observacions militars. En alguns casos, torres d’ús no militar, com les religioses, poden ser utilitzades com talaies. Al principi es van construir prop de la costa per controlar els pirates i quan els s’albiraven encenien fogueres per avisar els veïns més propers. Més tard fins i tot va ser obligatori construir-les en les cases i si no es podia, se situava en el centre d’un conjunt de Masies una sola torre per protegir-les a totes.
Amb el punt de partida a la rotonda de Riudarenes visitarem la torre de l’Esparra o de les bruixes o del moro (runes visitables), passarem a prop de la torre telegràfica de Puig Ardina (impossible arribar amb la bici) desprès de pedalar un km per la carretera GI-555, torre Marata (particular), castell de Torcafelló (és tradició tocar la campana), torre del Puig Mari (torre telegràfica restaurada) i torre Cartellà (particular en mal estat). El traçat de la nova autovia de la N-II ens obligarà a fer canvis al track als voltants de la torre de Cartellà.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Torres de defensa.gpx”]Les Torres de Puig Ardina són torres de telegrafia en desús de Riudarenes (Selva). És una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les torres de Puig Ardina pertanyen a les línies, general i militar, de telegrafia òptica Barcelona-La Jonquera que van estar en funcionament a mitjan segle XIX. La línia militar, la de llevant, entrà en funcionament l’any 1849 i es comunicava amb Maçanet (castell de Torcafelló) i Santa Coloma de Farners. La de ponent és la de la línia general que comunicava amb Puig Marí i amb Brunyola i entrà en funcionament cap a les mateixes dates. La irrupció de la telegrafia elèctrica al cap d’uns deu anys provocà el seu abandonament.
Al cim del un turó s’alcen dues torres atalussades de planta quadrada disposades de forma asimètrica. La de ponent té totes quatre parets orientades seguint els punts cardinals de 6.05 x 6,05 m i 90 cm de gruix màxim. És de tres plantes, d’uns 3 m cadascuna, amb tres espitlleres per mur a la part inferior. L’entrada es troba a la paret sud de la segona planta i s’hi accedia per un pas elevat sostingut per una pilastra. La torre de llevant té les parets orientades en diagonal respecte als punts cardinals. La planta és lleugerament rectangular, de 6,05 x 5,85 m, i les característiques constructives són similars a l’altre. Té dues plantes i terrat espitllerat amb garita de vigilància. L’accés també es troba a nivell de la segona planta a través d’un pas elevat sostingut per una pilastra quadrangular. El conjunt està envoltat per un fossat format per una rasa excavada a la roca i murs afegits de pedres lligades amb argamassa que té una amplada que oscil·la entre els 3 i els 4,25 metres i una profunditat d’uns 2,25 metres.
En el mateix lloc s’hi han recollit diversos materials (vernís negre, àmfores ibèriques i itàliques, dolium, tegula, …) i un recinte emmurallat que indiquen l’existència d’un hàbitat del segle II aC.
La torre de Marata és un casal fortificat i emmurallat, d’estil gòtic, en el qual destaca la torre de defensa. Està situat al veïnat de Marata, en el municipi de Maçanet de la Selva. No se sap la data de construcció de la fortificació. Pel que fa a la datació, en general tot el conjunt, tant pels elements que el componen com per l’aparell, és atribuïble al segle XV, dins un gòtic tardà.La primera notícia documentada de la família Marata és de l’any 1287, quan s’emparentà amb els Cartellà. Pertanyia a Alemanda de Cartellà, germana de Bernat III de Cartellà i de Sant Vicenç i casada amb Ramon de Marata, de qui l’edifici va prendre el nom. El 1462 n’era el senyor Francí Miquel, feudatari del bisbe de Girona Margarit. Des del segle XIX esdevindrà un mas de pagès. La torre fou mig destruïda per un llamp l’any 1880 i el 1923 un gran incendi afectà el pis superior de la casa, que devia servir de pallissa i graner.
Edifici fortificat i emmurallat, de planta quadrada amb una gran torre de defensa de forma allargada i els angles arrodonits, amb espitlleres i petites obertures rectangulars. A més, un fossat, una presó, una petita capella i altres dependències, que ara són cases distintes, formen el conjunt de Marata. Pel que fa a la casa, és de coberta parcialment terrassada i parcialment amb vessant a façana. Això és degut a l’incendi de 1923; en la restauració, es perdé part de la terrassa superior i un matacà defensiu. Part de la muralla emmerletada és doble. Les obertures de la planta baixa són la porta principal de doble arc de mig punt amb dovelles petites, les dues finestres de cada costat de l’accés principal, amb senzills marcs de pedra i les espitlleres també emmarcades de pedra arran de terra. El primer pis presenta tres grans finestrals gòtics geminats amb columna i capitell i llinda conopial, la resta està formada per espitlleres.
Situada davant la façana, al cantó dret, es troba una capella dedicada a Santa Anna, de nau rectangular i amb un absis de mig punt, que va ser restaurada després de la destrucció que patí el 1880 en caure-hi un llamp. La capella data de finals del segle XVI (1594) i fins al segle XIX estava oberta al culte. Fou abandonada a principis del segle XX i recuperada durant la restauració general dels anys vuitanta. Es troba en bon estat de conservació però l’interior no es pot visitar per ser una propietat particular.
La Força de Cartellà és el nom que històricament ha tingut una masia coneguda actualment com a Mas Cartellà, situada al peu de la carretera Nacional II, al terme de Maçanet de la Selva amb el límit amb el de Vidreres. La torre està classificada com a Bé Cultural d’interès nacional amb el codi RI-51-0005951. Són destacables la torre de defensa, de planta circular, reformada (entorn del 1840) després de les destrosses que sofrí arran de la Primera Guerra Carlina, i el pati interior amb la capella de Sant Jaume que té una bonica façana renaixentista i altres elements antics, cap d’ells però d’època romànica.Es menciona la seva existència amb el nom de Torre Fellona en un document de 1079. El 1160 fou cedida pel comte Ramon Berenguer III al vescomte Guerau II de Cabrera. La castlania fou donada pels Cabrera als Maçanet, dels quals passà a Bernat de Cartellà. La pubilla dels Maçanet, Ermessenda, s’havia casat amb Arnau de Cartellà i en morir el 1213, llegà el casal al seu fill segon Bernat de Cartellà que originà el llinatge dels Cartellà de Maçanet. Durant segles el casal o força va romandre a mans de la família Cartellà, i d’aquí en prengué el nom. El 1702 Felip V de Castella concedí al seu propietari Pere de Cartellà el títol de marquès de Cartellà.
L’any 1865 morí sense descendència la darrera marquesa de Cartellà, Josefina de Sarriera i de Copons. El Mas Cartellà se subhastà i fou adquirit per Josep Cabañas, hisendat de Lloret de Mar, i l’afillada Júlia Soler es casà amb un altre hisendat lloretenc, Joan Manuel Albertí. Aquests en foren propietaris fins a l’any 1924 que s’ho vengueren al metge barceloní Víctor Conill Montobbio. Actualment és propietat dels seus descendents.
Construcció de planta complexa i irregular, amb diverses dependències i reformes. La façana principal consta de tres plantes. La planta baixa, contempla tres obertures: la central projectada com a portal rectangular de llinda monolítica, conformant un arc pla, muntants de pedra i coronat per un arc carpanell rebaixat. Dues obertures – una per banda- rectangulars, llinda monolítica i muntants de pedra. En el primer pis o planta noble, trobem dues obertures del mateix sistema que les de la planta inferior. El tercer pis, projectat com a golfes, amb tres finestres geminades de mig punt. Coberta amb una teulada de vessants a laterals i cornisa catalana. A la cantonada de l’esquerre s’ubica la torre, rodona i emmerletada de quatre plantes, porta amb esplandit i amb una petita fornícula, sustentada per dos caps, que conté una imatge de la Verge Maria. En el pati interior cal destacar la capella de Sant Jaume. Té planta romànica amb absis de mig punt i hi destaca sobretot la interessant decoració renaixentista datada el 1510. Tota ella és de maçoneria amb reforços als cantons. La porta principal és un arc de mig punt amb dovelles i brancals de pedra. A la clau hi ha l’escut de Cartellà amb el de Sarriera. Els muntants tenen forma de pilastres adossades al mur, acaben amb un capitell d’ordre dòric que suporta una cornisa ornada amb permòdols. Un dels diversos medallons que s’hi veuen conté la figura de Sant Jaume.
El castell de Torcafelló és un castell situat al municipi de Maçanet de la Selva, construït pels volts de l’any 1080, documentat des del 1106, i que va funcionar entre els segles XI i XIII. És un edifici declarat bé cultural d’interès nacional. Edifici de planta rectangular d’una planta i terrassa envoltat per les restes de l’antic fort medieval. Està cobert amb una terrassa amb merlets de rajol i sòl de rajola, on hi ha també un campanar de cadireta, mig de pedra i mig d’estructura de ferro, que conté una campana.
La Capella de Sant Jordi és l’únic edifici que resta sobre les restes de la torre mestra del castell de Torcafelló. L’interior està cobert amb volta de canó arrebossada i pintada de blanc, encara que les parets són de pedra vista, com les exteriors. Al presbiteri hi ha una pintura de Sant Jordi a cavall i una fornícula amb una imatge d’alabastre del mateix sant feta per Maurici Herraiz. Pel que fa les obertures, excepte la porta d’entrada, són petites i amb diverses fileres de ferro forjat de diferents moments. La porta principal és un arc de mig punt adovellat que emmarca una doble porta de fusta i de ferro. A tocar de la porta, a la part esquerra, surt un mur d’un metre i mig d’alçada en forma semicircular que cobreix l’accés a la porta. La finestra superior té els muntants de rajol. Pel que fa a les restes del recinte fortificat, existeixen restes del fossar, d’una cisterna, de la torre circular central i d’estructures internes dels recintes sobirà i jussà del castell.
La construcció d’aquest castell data pels voltants de 1080, quan el fort de Torcafelló era domini del comte de Girona com a límit de les seves possessions. Al segle XV el fort es desmuntà i es va construir la Capella de Sant Jordi, ermita de culte processional (1450). A mitjan segle XVIII va funcionar com a Santuari de repòs d’administració laica. Fou lloc de culte fins a la desamortització, quan passà a ser propietat estatal. Durant la segona guerra carlista s’hi establí un grup de militars valencians (1845-49) que va fortificar i realçar la capella i s’hi instal·là una torreta d’una línia militar de telegrafia òptica actualment desapareguda.
Durant el segle XX estigué abandonat fins al 1983, quan l’associació maçanetenca del Taller d’Història va començar a promoure la seva restauració que es va dur a terme entre 1985 i 1992. En aquest moment es van trobar, descontextualitzats, diversos elements arqueològics que abasten des de l’ibèric final al baix imperi. En destaquen fragments de ceràmica campaniana (àmfora Pasqual I), fragments de dolium i quatre monedes de bronze del segle IV dC. Als anys 1999-2000 hi va tenir lloc una nova excavació arqueològica que va evidenciar i classificar les restes romanes, medievals i modernes del lloc.
Torre de Telegrafia Òptica de Puigmarí, en terrenys de Maçanet de la Selva, població i municipi del mateix nom, a la comarca de la Selva (Girona). Està restaurada. No és accessible lliurament, tot i que és visitable, segons el cartell exposat a la porta d’entrada a la torre.
“Per afavorir la comunicació, l’Estat va iniciar l’any 1844 la construcció de dues xarxes de línies de telegrafia òptica, una de militar i l’altra, civil, però aquest sistema de comunicació va tenir una vida curta ja que aviat va ser substituït per la telegrafia elèctrica. Les torres de la línia civil, que resseguien bona part de la costa catalana i que van ser ubicades per Ildefons Cerdà, s’estenien des de Sant Carles de la Ràpita fins a la Jonquera. La Torre de Puigmarí, a 236 metres d’altitud, tenia assignat el número 212 de la línia del ramal La Jonquera – Barcelona. La torre anterior, situada a 11,6 km, és la de Montagut (a Santa Susanna) i la posterior la de Puigsardina (a Riudarenes) a 6 km.
Castell de Brunyola
El castell de Brunyola és una obra del municipi de Brunyola (Selva) declarada bé cultural d’interès nacional. Fou construït al cim del turó on ara hi ha el poble, el qual s’edificà al voltant de la fortificació. Allò que resta del castell de l’alta edat mitjana és inclòs en les restes del castell dels darrers segles medievals.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Brunyola
Castell de Malavella
El castell de Malavella és un edifici del municipi de Caldes de Malavella (Selva) declarat bé cultural d’interès nacional. Està situat als afores del nucli urbà, a uns tres quilòmetres, al costat de l’ermita, també particular, de Sant Maurici. Està construït en una zona elevada, amb grans carreus de pedra basàltica i d’aparell irregular, només queden restes dels murs nord, est i sud.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Malavella
Les Tours de Cabrens des de Lamanère
Aquesta excursió ens permet pujar a lo més alt de de les Torres de Cabrens. El punt de sortida es el poble de Lamanère. Ens dirigim per carretera cap a Serrallongue i a l’arribar a Guilamou prenem una pista a la dreta. Anem seguint aquesta pista fins trobar un trencall a la dreta que ens permet enfilar la dura pujada. Visitem les torres i baixem per un sender poc ciclable fins el Pla del Casteil. Remuntem per la pista fin strobar un corriol a ma esquerra que ens porta per terres vermelles al naixement del riu Muga. És curiòs observar el trencat d’aigües, unes cap al riu Lamanère i el Tech i les altres cap el riu Muga. Molt a prop tenim la borna fronterera 523. Just al cartell indicador prenem a la dreta per un corriol impossible que ens resquitlla per l’Alta Garrotxa. Es difícil que en aquest orografia i per aquestes cingleres i sent frontera trobar un corriol tan agradable per pedalar i gaudir de la natura. Arribem al Coll des Falgueres i al Pla del Lop i acabem de baixar a Lamanère.
Observacions: Haurem de caminar per baixar de les torres i per arribar al naixement del riu Muga. A la pàgina de l’Alt Vallespir tens una variant més curta d’aquesta ruta.
Les Tours de Cabrens o Tours de Cabrenç són una fortificació ara força enrunada al terme municipal de Serrallonga (Vallespir), just a l’abrupte cresta que fa de partió amb la comuna de Lamanère. El castell va ser el lloc originari de la baronia de Cabrenys, que arribaria a tenir grans possessions i donaria nom al poble alt-empordanès de Maçanet de Cabrenys. El conjunt fortificat de Cabrenç s’alçava al damunt d’un seguit de cims veïns i molt encinglerats a la serra que fa de frontera entre el Vallespir i l’Alt Empordà. Del castell, del segle IX, es conserva un clos emmurallat que comprèn la torre de l’homenatge i l’església de Sant Miquel de Cabrenç en el cim més al sud, de 1.326 metres d’altitud. En els dos pics més septentrionals, cent i tres-cents metres més enllà, hi ha, respectivament, les ruïnes d’una torre de defensa dins un espai emmurallat (segle XIII) i una torre hexagonal (segle XIV). Fins al segle desè va ser la residència dels lloctinents dels comtes de Besalú al Vallespir. Els barons de Cabrenys, que visqueren al castell fins al segle catorzè, tenien extenses possessions als pobles nord-catalans de Vallespir, Serrallonga, Costoja, Vilaroja, els Horts, Fontanills, Ribelles, Montalbà i Reiners. Encara que la residència de la baronia es traslladà a Maçanet al segle XIV, al mateix poble de Serrallonga hi van bastir al segle XVI un segon castell.
El recinte principal sembla que es componia d’una sala-torre, a la part nord del recinte, i un ampli clos, tancat per una muralla de 1,5 metres de gruix però no gaire alta gràcies als cingles de 20 a 40 metres que hi ha al dessota, i que ja són prou defensa. La sala feia 18 per 11 metres, amb cobertura de volta de mig punt, una alçada de 6 metres i el seu mur nord tenia un gruix de 2,30 m. La capella, dedicada a Sant Miquel i en ocasions anomenada a la literatura Sant Miquel del Castell de Cabrenys, feia cinc metres per quatre amb un absis semi-circular; la porta era orientada al sud (com en moltíssimes esglésies) i d’aquesta en baixava una escala que baixava uns setze metres fins al clos jussà. Del cos principal del castell es conserva, a més, un tros de la muralla, llarg de 45 metres i alt de dos, i a la cara nord hom es pot afigurar una porta principal de 2 metres d’amplada. El castell de Cabrenys va ser volat a darreries del segle XVII per ordre de Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban, en represàlia per haver acollit els Angelets de la terra en la seva revolta (1663-1670) contra el govern francès.
La torre mitjana culmina una penya a 1.310 metres d’altitud, a 100 metres al nord del castell, i és una part d’un conjunt d’edificacions, format per la torre, de sis costats, una segona torre annexa, de planta interior quadrada de 4 per 4 m. i 5 metres d’alçada, amb la porta i una finestreta d’arc de mig punt a la façana est, i a uns 25 metres, les restes del mur que tancava aquest recinte, amb una façana d’una mica més de 10 metres de llarg i una gruixària de 90 centímetres; la porta, central, té 11 espitlleres als costats. Aquest recinte, construït en diverses fases, sembla que es podria datar en els segles XIII i XIV. La tradició popular diu que hi havia la presó dels barons.
La torre nord o septentrional, del segle catorzè, és dalt del cim més al nord a 1.291 metres d’altitud. Fa 12 metres d’alçada i exteriorment és de planta hexagonal (però de costats desiguals), mentre que a l’interior té forma rectangular, 3,70 m per 4,20. L’espai interior es distribueix en tres pisos amb cobertes de volta lleugerament apuntades, comunicats per un pas estret d’uns 70 centímetres i graons molt alts encastats a la paret oriental. A la cara est hi ha una porta que permet accedit a la cambra inferior (porta que és a un metre trenta del sòl exterior), dues finestres o espitlleres a la cambra central, dotada també d’una llar de foc, i una gran obertura rectangular a l’alçada del pis superior. Hom ha batejat aquesta com la Torre de Senyals, perquè segons la tradició permetia la comunicació amb les torres de Mir, del Cos i de Batere. Del conjunt d’edificis que formen el castell, aquesta és la part més ben conservada, a més d’haver-ne restaurat murs i obertures, i d’haver-hi fet una passera, una escala d’accés i un mirador a la part superior.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Tours de Cabrenys des de Lamanere.gpx”]Les Tours del Vallespir: Batère, Mir i Cabrenys
Aquesta circular connecta les tres torres de guaita de l’alt i el mig Vallespir. Són les torres de Batère (a prop les mines abandonades del mateix nom), de Mir (a prop de Prats de Molló) i les torres de Cabrenys (a prop de Lamenère i Serrallongue). Les torres es podien avisar entre elles, i de fet, si el dia és clar podem veure el nostre proper objectiu. El track comença a Arles sur Tech però podem començar igualment de Prats de Molló o d’altres poblacions com Serrallongue, Lamanère o la Farga d’en Mitg. Són 120 km per pistes ciclables que podem distribuir en dues o tres etapes.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Tours du Vallespir Batere Mir Cabrens.gpx”]El Castellet, mas Vilanera i el castell de Valldavià
Aquesta excursió és una excusa per donar-se una volta per l’Alt Empordà i alguns dels seus llocs característics com són la ribera del Fluvià, fins el poble de Sant Pere Pescador i la seva platja, visitar les torres del Castellet i el castell de Valldavià i pujar als puigs arrodonits de Segalar i Valldavià amb els seus vèrtex geodèsics. El puig Sagalar ofereix una excel·lent panoràmica de la comarca i del majestuós Canigó, ben nevats als mesos d’estiu. Observacions: De tant donar voltes i amb tants indrets interessants (pics, castells, platges, rius) se’ns ha fet una proposta una mica llarga; es pot escurçar sinó baixem a la platja de Sant Pere Pescador Si el nostre interès noés són els cims, podem centrar l’excursió en el tram entre els pobles d’Albons i Saus. Punts de pas: Sant Pere Pescador, l’Armentera, Albons, Saus, Vilaur i Vila-Robau. Punt de sortida: qualsevol dels pobles de la ruta.
Mas Vilanera (s. XVIII). Masia fortificada amb torre de planta quadrada, sobre una vila romana, dedicada al conreu de cereals i farratge, junt a una casa de labranza antiga del segle XIV i les restes del monestir de monges benedictines de Santa Maria de Vilanera, de 1328.
El castell de Valldavià, a la part alta i al NW del poble, és un casal fortificat del segle XV, amb una torre quadrangular al SW i una finestra gòtica d’arc trevo lat a llevant. El finestral renaixentista, amb escut que presideix la façana, ha estat col·locat durant la restauració i procedeix del Mas Peralada, del poble de Llampaies (Camallera)
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Puigs segalar i valldavia.gpx”]El castell de Bellcaire i el castell del Montgrí i l’ermita de santa Caterina
(Baix Empordà)
Curta excursió amb dos trams ben diferenciats. La part planera a la sortida del poble de Bellcaire (castell) i els voltants de L’Escala i la duna continental, i el dur tram a peu de pujada no ciclable, bici a coll, fins el castell del Montgrí (de fet, són dues pujades) i part de la baixada cap a l’ermita de Santa Caterina. Observacions: el castell del Montgrí és un dels cims de repte dels 100 cims de la FECC. Sembla més fàcil en sentit contrari però no ens deixem enganyar per aquest cim de baixa alçada: els trams de bici al coll són durs.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Belcaire Montgri Caterina.gpx”]El castell del Montgrí (anomenat també de Torroella de Montgrí o de Santa Caterina) és una fortificació militar del municipi de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) declarada bé cultural d’interès nacional. Fou construïda entre 1294 i 1301 pel rei Jaume II, al cim del massís del Montgrí (3215 m d’altitud). El Montgrí és una petita muntanya de tipus calcari, d’una altitud de 315 m i situada a 6 km del mar. Des del cim es veu la plana de l’Empordà fins al Canigó.
El castell marca la tendència importada d’orient després de les primeres Croades a Terra Santa durant els segles XII i XIII. És un gran edifici rectangular, amb torres rodones d’angles i alts murs emmerletats. No s’acabà mai de construir. És de planta quadrada amb quatre torres cilíndriques adossades als angles. L’edifici presenta quatre façanes d’estructura similar: coronament amb merlets, matacans i espitlleres. La porta d’accés s’obre a la façana sud; es tracta d’un portal d’arc de mig punt amb grans dovelles de pedra. Quatre úniques finestres (una a la façana sud, dues a l’est i una a l’oest) trenquen la solidesa dels murs: són coronelles, d’arc de mig punt, i amb interessants capitells. L’interior, inacabat, permet tanmateix deduir-ne la configuració general. Als angles, s’observen les portes d’accés a les torres, al nivell de planta baixa i pis, en correspondència als rengles d’espitlleres que recorren els murs i al nivell superior del camí de ronda. Un quadrat empedrat del terra delimita l’espai destinat a pati central, al voltant del qual s’havien de distribuir les dependències, fet confirmat per les arrencades d’arcs que encara es conserven.
L’origen de la construcció del castell del Montgrí es troba en la rivalitat existent entre el rei Jaume II i els comtes d’Empúries. Es començà a construir per Bernat de Llabià, governador de Torroella, com a punt de control per un enfrontament entre Jaume el Just i Ponç V, comte d’Empúries. La data d’inici de les obres es desprèn de l’escrit de Jaume II al seu procurador Bernat de Llevià, veí de Torroella, en el qual el rei li encarregava l’administració i direcció de les obres del castell. Per a la construcció es comptà amb les rendes reials de Torroella i un impost sobre els bous d’Ullà i Albons. Tres anys després, el mateix Bernat de Llevià va rebre la custòdia del castell.
Les obres es van interrompre el 1301 sense acabar-ne la construcció, degut a la consolidació del poder del comtat de Barcelona enfront del comtat d’Empúries. La pèrdua d’importància de la casa comtal emporitana va fer innecessari l’acabament de l’obra. Les darreres notícies que es tenen del castell daten del 1413, i el relacionen amb la família Llevià. Ja dintre del segle XX, l’abandó havia conduït l’edifici a una situació de degradació preocupant. El 10 de novembre de 1985 es féu una jornada popular de neteja a fi de conscienciar els organismes oficials de la necessitat de restaurar-lo. La Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament encarregaren un projecte de consolidació i posteriorment fou aprovat el pressupost necessari per dur-lo a terme.
El castell de Bellcaire i el castell del Montgrí encara es miren desafiants, tots dos són testimonis de la lluita aferrissada de la monarquia contra el poder feudal. La lluita acabà amb la incorporació del comtat a la corona, després d’ocasionar la ruïna de la comarca i la desviació del curs del Ter de la plana nord del Montgrí a la plana sud a la primera meitat del segle XIV. Aquesta desviació provocà la formació de les dunes continentals de Torroella.
El castell-palau de Bellcaire és un castell del municipi de Bellcaire d’Empordà declarat bé cultural d’interès nacional. Està situat a la part alta del poble, és de planta quadrada amb pati central i un recinte exterior de murs atalussats, paral·lels a l’edifici, amb sis torres de planta circular, una a cada angle i dues més al centre dels murs N i W respectivament. Tots els elements de fortificació són força malmesos (les torres més ben conservades són les dels angles SE i SW). Tota l’ala de ponent és ocupada per un cos d’edifici, possiblement l’aula major, formada per quatre arcs diafragma apuntats que inicialment sostenien un enteixinat, substituït en època barroca per una volta de llunetes amb motllures de guix. Actualment fa funcions de parròquia.
A la façana principal del palau (S) hi ha dues portes adovellades i finestres coronelles gòtiques. D’aquest tipus d’obertures, en queden restes als murs del pati central i a la façana occidental.[1] Al costat E sobresurt l’absis poligonal de la primitiva església del castell-palau, possiblement dedicada a Santa Maria. És un edifici d’una sola nau coberta amb volta seguida de canó apuntat, capçada per absis poligonal de cinc panys. La porta principal d’accés (n’hi ha dues més, una a cada mur lateral), des del pati, té tres arcs en degradació. Una filera de mènsules i una altra d’encaixos per damunt d’aquesta portada -i per sota d’una finestra trífora- poden indicar l’existència d’una habitació desapareguda, des d’on els comtes devien assistir als oficis litúrgics. A l’interior hi ha indicis de sepultures. Com tot el castell, hem de considerar aquesta església obra dels segles XIII i XIV. Posteriorment, potser amb el trasllat de la parroquialitat de l’església de Sant Joan (a l’extrem oriental del poble) a la sala major del palau, hi foren fetes reformes. A tot el conjunt s’endevinen reformes de diverses èpoques.
El castell-palau de Bellcaire és obra del comte d’Empúries Ponç V d’Empúries (1277-1313) que hi residí habitualment i possiblement hi fou enterrat. El seu fill, Malgaulí, darrer comte de la primera dinastia emporitana, hi habità també sovint. La construcció d’aquesta fortalesa fou motiu de discòrdia amb el rei Jaume II, pel fet que els Usatges preceptuaven que només el rei podia aixecar fortificacions noves. Molt a prop hi havia, a més, la fortalesa reial del castell del Montgrí i el castell d’Albons, feudatari del rei. El topònim Bellcaire pot tenir l’origen en aquest edifici. documentat el 1309 com a “Bellicadro” (quadrat ben fet), car anteriorment l’indret s’anomenava “Bedenga”. Posteriorment formà part de la baronia de Verges, per la qual cosa no revertí a la corona amb el comtat d’Empúries.
Bellcaire d’Empordà és citat en un document de l’any 881 amb el nom de Bedenga. Més tard va pertànyer al comtat d’Empúries i fou residència habitual dels comtes des de finals del segle XIII i principis del XIV. Forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. De la mateixa manera que la majoria dels pobles de la plana empordanesa, Bellcaire està enfilat a dalt d’un petit turó des del qual es domina la plana, que, en direcció nord, havia estat ocupada per l’estany de Bellcaire. Aquest estany, com molts altres de la zona, va ser dessecat a mitjan segle XVIII a fi d’aprofitar les terres per al conreu. El poble és travessat pel rec del Molí que avui dia s’aprofita per regar però que, antigament, servia per proporcionar energia hidràulica als diversos molins de la zona i, en particular, al de Bellcaire.