Baix Empordà I
Aquest és el territori de les rutes pel Baix Empordà, primera part. Podeu trobar altres tutes pel Baix Empordà a les grans travesses Pirinexus i Mediterrània.
Volta al Baix Empordà
Palamós, Palfarugell i el Quermany Gros
Palamós
Nova volta al Baix Empordà
Empordà medieval
Volta al massissos de l’Ulla i del Montgrí: L’Escala, l’Estartit, Torroella de Montgrí i Bellcaire d’Empordà
El castell del Montgrí i l’ermita de Santa Caterina
L’Estartit, l’Escala, Viladamat i Camallera: de la platja al tren
Volta al Baix Empordà
Donarem una volta al Baix Empordà i visitarem pobles com Torroella de Montgri, Fontclara, Pals, Palamós i Palafrugell. Aprofitarem part de Pirinexus i part de la nostre adaptació del GR-92 per bicicleta de muntanya (Mediterrànea) per aquesta excursió circular apta per tots els nivells.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Montgri Fontclara Pals Palamos Palafrugell p.gpx”]
Palamós, Palfarugell i el Quermany Gros
Per pujar al Quermany Gros podem sortir del mateix poble de Regencós o del de Pals però per fer una ruta btt atractiva hem sortit de la benzinera que hi ha a Palamós, a l’entrada de La Fosca. Hem anat cap a Cap Roig i Palafruguell. Quan el track d’anada i tornada coincideixen, trieu la dreta per pujar i l’esquerra per baixar. A la sortida de Regencós trobem la font i a la baixada del Quermany Gros, passem per una de les entrades a les mines d’en Bernat o mines d’en Bofill. Per tornar des de Regencós a Palafrugell seguim un itinerari ciclista i per anar de Palafrugell cap a Palamós seguim l’itimerari del Petit tren. Sinó volem pujar al Quermany Gros podem aprofitar el track per recorrer la la plana entre Regencós, Palafrugell i Palamós; en aquest cas, només trobarem una pujada forta al bosc abans de Cap Roig
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Palamos Palafrugell Quermany Gros.gpx”]Palamós
Una excursió per gentilesa de Domingo, Esther i José Pablo que van preparar per a Occitanos al setembre de 2021. Una ruta vespertina pes establir contacte amb la zona. El punt de sortida és Palamós. Plena de corriols, ens permet coneixer la platja de Castell, la barraca d’en Dalí i el poble d’Ermedàs i ens acosta a Calella de Palafrugell.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Palamos.gpx”]Nova volta al Baix Empordà
En aquest cas partirem de Vilopriu i farem una volta al Baix Empordà guiats per Martí Cabestany en la que visitarem pobles con Pins, Gaüses, un tram d’una calçada romana, Colomers, Sobrànigues, Flaçà, Sant Andreu de Padrinyà, La Pera, Púbol, La Bòvila, Foixà, la reclosa de Colomers sobre el riu Ter, Colomers i Maranyà. Observacions: Sense grans desnivells i amb possibilitats de tallar a Colomers i a Vilopriu.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Vilopriu.gpx”]
Empordà medieval
El principal al·licient d’aquesta excursió és conèixer pobles a om encara és possible reconèixer el seu passat medieval. Hem fixat el punt de sortida al conjunt medieval de Monells però ho podria ser qualsevol de les poblacions per las que passem: Monells, Púbol, Rupià, Parlavà, Fonolleres, Gualta, Peratallada i Ullastret. Observacions: Està basada en una proposta de Gravel. Es pot fer en sentit invers.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Empordà medieval.gpx”]
Volta al massissos de l’Ulla i del Montgrí:
L’Escala, l’Estartit, Torroella de Montgrí i Bellcaire d’Empordà
En aquest cas, aprofitarem el recorregut Pirinexus i la nostre adaptació del GR-92 per bicicleta de muntanya (Mediterrànea) per aquesta excursió circular apta per tots els nivells. Sortirem de l’Escala i ens dirigirem cap a l’Estartit seguint bàsicament el GR-92, travessant els antics terrenys militars. De l’Estartit a Torroella de Montgrí anirem pràcticament de pla i veurem un parell de masos amb torres de guaita. Seguirem per un paisatge més agrícola però igualment planer fins Bellcaire i L’Escala. Altres punts de sortida poden ser L’Estartit, Torroella de Montgrí i Bellcaire d’Empordà, tots ells al Baix Empordà.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Lescala lestartit Bellcaire p.gpx”]
El castell del Montgrí i l’ermita de Santa Caterina
Curta excursió amb dos trams ben diferenciats. La part planera a la sortida del poble de Bellcaire (castell) i els voltants de L’Escala i la duna continental, i el dur tram a peu de pujada no ciclable, bici a coll, fins el castell del Montgrí (de fet, són dues pujades) i part de la baixada cap a l’ermita de Santa Caterina. Observacions: el castell del Montgrí és un dels cims de repte dels 100 cims de la FECC. Sembla més fàcil en sentit contrari però no ens deixem enganyar per aquest cim de baixa alçada: els trams de bici al coll són durs.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Belcaire Montgri Caterina.gpx”]
L’Estartit, l’Escala, Viladamat i Camallera
Aquesta ruta lineal uneix l’Estartit a la gola del Ter i enfront a les Illes medes amb Camallera, a l’Alt Empordà passant per l’Escala i Viladamat. L’Estartit és el final de la ruta del Ter i a Camallera podem agafar el tren. Ruta sense complicacions rellevants.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” maptype=”HYBRID” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Estartit Escala Viladamat Camallera p.gpx”]
Fent el tafaner …
El Baix Empordà és el sector meridional en què hom divideix tradicionalment la gran comarca natural de l’Empordà. L’Empordà es divideix en dues comarques administratives, el límit de les quals es va fixar aprofitant la línia imaginària que recorre el Massís del Montgrí i segueix entre la divisòria d’aigües de les conques del Ter i el Fluvià. Inclou doncs, els municipis compresos entre el Montgrí, just al nord per on passen les aigües del Ter, i el sector de les Gavarres i la vall d’Aro, al sud. Totalitza 36 municipis, amb una extensió total de 700,17 km2. És comarca veïna a tramuntana amb l’Alt Empordà, a ponent amb el Gironès i la Selva i a llevant amb la mar.
Llevat dels sectors de les Gavarres, del Montgrí, i de Begur, el paisatge és planer i homogeni amb petits turonets que acullen petits pobles al voltant de l’església o el castell. Un alt nombre de viles formen petits centres d’atracció de mercat i altres serveis. Dins la muntanya cal distingir el massís del Montgrí, isolat, coronat per un castell medieval, format per calcàries mesozoiques de tons clars i amb 308 m d’altitud. El massís de Begur, a llevant del corredor de Palafrugell, amb 320 m, i també amb les restes d’un castell. El punt culminant del Baix Empordà el trobem a les Gavarres amb el puig d’Arques que assoleix 531 m. El litoral, la part central de la Costa Brava, el trobem ple de contrastos: penya-segats vertiginosos als extrems nord i sud de la comarca amb cales arrecerades envoltades de pins, illes i aiguamolls que donen refugi a peixos i ocells, i també llargues platges de sorra fina.
Fer volar coloms des d’Ullastret. Pius Pujades, El Punt avui, 19 oct 2015. Havia visitat el poblat ibèric d’Ullastet coincidint amb une de les ocsions que el llac era ple a causa de les pluges persistents que el Daró havia conduït fins allà potser per fer-nos entendre la realitat de les coses. Amb les ruïnes emmirallant-se a l’aigua, era fàcil d’imaginar la possibilitat que la gran capital d’Indigècia potsrr havia tingut sortida al mar. I, posat s fer volar la imaginació, es podria creure, ves perquè no, que el nom d’Ullastret fes referència a un pas difícil que calgués navegar entre el mar i el llac. … Gabriel Prado reconeix que han estudiat el tema amb colegues alemanys el tema i que han arribat a la conclusió que és molt probable aquell accés marítim des del llac d’Ullastret fa 2500 anys.
El massís de les Gavarres constitueix, amb el de Begur, l’extrem nord de la serralada litoral catalana. Té la forma d’un gran arc que s’obre cap al nord, a cavall del Baix Empordà i el Gironès, i una extensió propera als 350 quilòmetres quadrats. Tot i haver estat intensament poblades, les Gavarres són ara unes muntanyes pràcticament deshabitades. El 2006 el Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya (PEIN) protegia el massís de les Gavarres pels seus valors ecològics, paisatgístics i culturals. L’espai està gestionat per un consorci.
Massís del Montgrí
El massís del Montgrí és un massís muntanyós calcari a la vora del mar Mediterrani al nord-est de la comarca del Baix Empordà i que, de fet, constitueix la separació natural entre aquesta i la de l’Alt Empordà. Està distribuït entre els municipis de Bellcaire d’Empordà, l’Escala, Ullà i Torroella de Montgrí. Les característiques geològiques i climàtiques del massís, per la proximitat amb el tram baix del riu Ter, la desembocadura d’aquest riu i els aiguamolls de l’Empordà, la presència de les dunes, els penya-segats i les coves abundants, fa que presenti una gran diversitat d’hàbitats que el fan atractiu per a un gran nombre d’espècies animals i vegetals. També s’hi troben algunes poblacions que constitueixen un bon indicador de la salut d’aquest ecosistema, com ara diverses espècies d’orquídies, algunes espècies de caragols endèmics i el duc (espècie de gran rapinyaire). També hi havia una de les poblacions de margalló més septentrional de Catalunya al Puig de la Palma, tot i que destinada a l’extinció donada la mancança de peus femenins. En general el conjunt de muntanyes presenta una alçada creixent des del nord proper a Sant Martí d’Empúries cap al sud. Així és a la banda sud on hi ha els cims de major envergadura. Al límit sud i pràcticament alineats en sentit oest/est hi destaquen, d’oest a est, els següents cims: Puig Rodó (307,9 m), el Montgrí o puig de Santa Caterina (303 m), sobre el qual hi ha el castell del Montgrí, i el Montplà (310,8 m), propers a Torroella i darrere dels quals hi ha la Vall de Santa Caterina. Seguint l’alineació hi ha les Maures: La Torre Moratxa (220,1 m) i Roca Maura (225,4 m), propers al poble costaner de l’Estartit. Ja dins el mar, l’arxipèlag de les illes Medes, constitueix de fet la prolongació més oriental del massís. Per la banda nord el massís constitueix un altiplà d’uns 100 m d’alçada amb alguns cims menors. A ran de mar predominen els penya-segats des de l’Escala fins a l’Estartit tot i que es poden trobar diversos corriols de blocs que condueixen a cales de mida reduïda, a excepció de cala Montgó al nord del massís. És el cas de cala Calella, cala Falaguer, cala Pedrosa i cala Ferriol. La costa és doncs abrupta i resseguida per un rosari de cales i puntes. Entre el Montplà i la Torre Moratxa hi ha un conjunt de dunes continentals provinents del golf de Roses, que foren fixades a finals del segle XIX gràcies al projecte de l’enginyer Primitiu Artigas, pel que actualment estan cobertes d’extenses pinedes i són imperceptibles a vista d’ocell. El seu origen fou degut al desviament del braç nord del riu Ter a la primera meitat del segle XIV, ja que la seva presència frenava l’arribada de les sorres del Fluvià per la tramuntana. Pel que fa als corrents d’aigua no n’hi ha d’estables i tenen un caràcter torrencial, pel vessant sud davallen cap al curs del Ter, destaquen però els del còrrec de Coma Llobera o el còrrec Llarg. En alguns punts s’hi troben intrusions magmàtiques de quars vermell o marronós. Com a terreny càrstic s’hi generen grutes, dolines i forats en les parets de les muntanyes anomenades caus, el de major envergadura és sens dubte el del Cau del Duc. El massís del Montgrí és un aflorament de roca calcària elevat per diverses falles orientada d’est a oest, que s’alçà al mateix temps que la serralada del Pirineu.
Envoltant aquest front d’encavalcament de forma contínua des de Bellcaire d’Empordà fins a la Meda Gran i en cotes inferiors als esparsos afloraments del Keuper hi ha fàcies de l’Eocè Superior que contenen argiles, gresos i conglomerats. Baixant de cota també es troben formacions de peu de mont per meteorització dels materials calcaris. En cotes més baixes ja sota l’influx dels flux hídric del Ter hi ha sediments del Quaternari (Plistocè i Holocè) que varien en la mida del gra que varia des de la grava fins al llim.
El massís del Montgrí ha estat utilitzat pels humans al llarg de la història. La primera evidencia de presència humana data del Paleolític Inferior. S’han trobat restes d’aquesta ocupació al Cau del Duc i al Cau del Duc d’Ullà, sent el fóssil més famós, el pic del Montgrí. Durant el Neolític fins a l’Edat dels Metalls, els humans haurien deixat d’habitar les coves, però les haurien aprofitat per fer-hi enterraments. En són testimoni el cau dels ossos, el cau d’en Calvet o el cau de l’olivar d’en Margall. Juntament amb els enterraments, s’hi ha trobat els respectius aixovars amb puntes de sílex, peces de collarets i, fins i tot, alguna peça d’or com és el cas del Cau del Tossal Gros.[8] Durant la romanització, es creu que s’haurien aixecat diferents vil·les romanes a les faldes del massís del Montgrí, a tenor de les restes trobades als actuals paratges de la ermita de Santa Maria del Mar i Santa Maria de Palau[7]. De fet, aquestes dos edificacions són la primera noticia que tenim de l’Edat Medieval al Massís del Montgrí, ja com edificacions cristianes. Tanmateix, la petja més significativa és el castell del Montgrí, fortificació encarregada per Jaume II com a maniobre d’intimidació al Comptat d’Empúries, l’any 1294. El castell s’erigeix al cim del Montgrí i domina el pla. Malgrat tot, l’obra va restar inacabada (1301) com a conseqüència de la decadència del comptat emporità. També n’és testimoni l’ermita de Santa Caterina (1390), fundada per tres monjos benedictins que van abandonar l’abadia de Montserrat per discrepàncies durant el cisme d’occident, trobant empar en la corona aragonesa i la Universitat de Torroella, favorables al papa d’Avinyó. Després de la mort dels monjos, la Universitat va assumir-ne la gestió i, des de llavors, escull els seus responsables o pabordes, figura que avui dia es manté.[9] L’ermita es va fer tant popular, que al segle XVI, Carles V va permetre demanar almoïna pel temple. De fet, si es puja al Castell del Montgrí es poden observar, durant el recorregut, unes petites construccions, o capelletes, que juntament amb la creu que corona el coll formarien el recorregut d’una processó, que dataria del segle XVII.[9] A partir del segle XV, la intensificació de la pirateria faria construir diferentes torres de senyal, com en són testimoni la torre Moratxa, al cim del Rocamaura o la torre dels Moscats, a la falda del Montplà. Tanmateix no seria fins al segle XVII que aquesta es faria més evident. A la falda de la carena nord-oest de la Muntanya d’Ullà es formarien dos nuclis de població, Sobrestany i la Bolleria, agrupacions de masos dedicats al cultiu i la ramaderia. Això es deu al fet que la Universitat de Torroella dóna permís a l’explotació agrícola i ramadera del Montgrí. Per aquesta raó, durant el segle XVIII es construiran els forns de calç, eixarts, cabanes de pedra seca i barraques, com a resultat d’una explotació vinícola i d’oli. Malauradament, l’epidèmia de la fil·loxera i la competència italiana fan que la majoria d’aquestes explotacions s’abandonin el segle XIX. En el canviant de segle (1896) es va fixar la duna continental que creua el massís de nord a sud. Paratge conegut amb el nom de Les Dunes. Mitjançant la plantació de pins i borró es va evitar que la duna seguís avançant fins al pla. Durant el segle XX, el Montgrí s’ha usat com a refugi durant la guerra civil (Cau de la Figuera, als peus del Montplà), com a explotació mineria (Muntanya d’Ullà) i s’hi han construir dos bases militars al extrem litoral del massís (una d’elles la base LORAN), actualment abandonades.
El règim climàtic s’hi caracteritza per una baixa pluviositat estival i oscil·lacions anuals de la temperatura poc acusades. El règim de vents hi és eminentment de sentit N-NE. Gaudeix d’hiverns poc rigorosos i estius càlids.La vegetació terrestre és característica del bosc mediterrani degradat, amb alta abundància de pi blanc (Pinus halepensis) a les zones baixes i matolls esclerofil·les a les zones altes, tot i que en zones d’obaga encara es poden trobar petites poblacions de suros (Quercus suber) i alzines (Quercus sp.). Les brolles calcícoles també són habituals sovint transformant-se en garrigars allí on el sòl cobreix mínimament la roca (estepa blanca, garric, llentiscle, gatosa) quan no forma extensos garrigars impenetrables i pràcticament monoespecífics. La zona de les dunes avui es troba coberta d’una pineda de pinastre i pi ver, si bé les lianes no hi són rares (Smilax aspera, diverses rubiàcies) i a les obagues hi abunden petites clapes de falgueres, molses i líquens. A les dunes de Torroella és encara present la vegetació psamòfila, desapareguda en la cala Montgó. Encara s’hi poden observar moltes feixes que indiquen l’antiga presència de la viticultura, probablement abandonat a causa de la plaga de la fil·loxera de finals del segle XIX. Les cabanes de pastors són habituals i usualment adossades a murs de pedra seca. Hi ha hagut explotació minera de la roca calcària al massís de ben antic, el mateix castell del Montgrí fou “alimentat” amb pedreres situades poc per sota del cim. També s’extreia la roca per a fabricar calç als forns de calç. Encara se’n troben d’enrunats amb les parets enrogides. El 26 de setembre de 2004 s’hi produí un important incendi forestal. La fauna ornitològica està representada per aus comunes al territori català com la perdiu roja, la guatlla, el colom roquer, el tudó, la tórtora turca, la tórtora, l’òliba, el xot, el mussol comú, l’enganyapastors, el ballester, el falciot negre, l’abellerol, la puput, el picot verd, el cucut, l’oreneta vulgar, l’oreneta cuablanca, el cargolet, el pit-roig, el rossinyol, el bitxac comú, la merla, el tord comú, la bosqueta vulgar, el tallarol de casquet, el tallarol capnegre, el bruel, la mallerenga cuallarga, la mallerenga emplomallada, la mallerenga carbonera, el gaig, la garsa, l’estornell vulgar, el pardal comú, el gafarró, el verdum, la cadernera. I d’altres no tant àmpliament distribuïdes com l’arpellot de marjal, l’esparver cendrós, l’astor, l’àguila cuabarrada, el xoriguer comú, el falcó mostatxut, el falcó pelegrí, el rascló, el cucut reial, el duc, la tallareta cuallarga, el mussol banyut, el falciot pàl·lid, la cotoliu o el trobat. El corb marí emplomallat i l’ocell de tempesta, aus rares a Catalunya, s’han estimat com a nidificants en la zona litoral del Montgrí. Així mateix el gavià argentat presenta una de les majors colònies reproductores de Catalunya a les Medes. Pel que fa a la part submergida del litoral del massís, incloent les costes continentals com la dels illots litorals i les Illes Medes, s’hi han identificat una gran diversitat, fins a vint-i-set tipus, d’hàbitats subaquàtics. Aquests hàbitats vénen eminentment definits pel substrat (fangós, sorrenc, de còdols, de blocs), per la quantitat de llum (irradiància) i pel batiment de les ones (infralitoral batut i calmat, mediolitoral).
El castell del Montgrí (anomenat també de Torroella de Montgrí o de Santa Caterina) és una fortificació militar del municipi de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) declarada bé cultural d’interès nacional. Fou construïda entre 1294 i 1301 pel rei Jaume II, al cim del massís del Montgrí (3215 m d’altitud). El Montgrí és una petita muntanya de tipus calcari, d’una altitud de 315 m i situada a 6 km del mar. Des del cim es veu la plana de l’Empordà fins al Canigó.
El castell marca la tendència importada d’orient després de les primeres Croades a Terra Santa durant els segles XII i XIII. És un gran edifici rectangular, amb torres rodones d’angles i alts murs emmerletats. No s’acabà mai de construir. És de planta quadrada amb quatre torres cilíndriques adossades als angles. L’edifici presenta quatre façanes d’estructura similar: coronament amb merlets, matacans i espitlleres. La porta d’accés s’obre a la façana sud; es tracta d’un portal d’arc de mig punt amb grans dovelles de pedra. Quatre úniques finestres (una a la façana sud, dues a l’est i una a l’oest) trenquen la solidesa dels murs: són coronelles, d’arc de mig punt, i amb interessants capitells. L’interior, inacabat, permet tanmateix deduir-ne la configuració general. Als angles, s’observen les portes d’accés a les torres, al nivell de planta baixa i pis, en correspondència als rengles d’espitlleres que recorren els murs i al nivell superior del camí de ronda. Un quadrat empedrat del terra delimita l’espai destinat a pati central, al voltant del qual s’havien de distribuir les dependències, fet confirmat per les arrencades d’arcs que encara es conserven.
L’origen de la construcció del castell del Montgrí es troba en la rivalitat existent entre el rei Jaume II i els comtes d’Empúries. Es començà a construir per Bernat de Llabià, governador de Torroella, com a punt de control per un enfrontament entre Jaume el Just i Ponç V, comte d’Empúries. La data d’inici de les obres es desprèn de l’escrit de Jaume II al seu procurador Bernat de Llevià, veí de Torroella, en el qual el rei li encarregava l’administració i direcció de les obres del castell. Per a la construcció es comptà amb les rendes reials de Torroella i un impost sobre els bous d’Ullà i Albons. Tres anys després, el mateix Bernat de Llevià va rebre la custòdia del castell.
Les obres es van interrompre el 1301 sense acabar-ne la construcció, degut a la consolidació del poder del comtat de Barcelona enfront del comtat d’Empúries. La pèrdua d’importància de la casa comtal emporitana va fer innecessari l’acabament de l’obra. Les darreres notícies que es tenen del castell daten del 1413, i el relacionen amb la família Llevià. Ja dintre del segle XX, l’abandó havia conduït l’edifici a una situació de degradació preocupant. El 10 de novembre de 1985 es féu una jornada popular de neteja a fi de conscienciar els organismes oficials de la necessitat de restaurar-lo. La Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament encarregaren un projecte de consolidació i posteriorment fou aprovat el pressupost necessari per dur-lo a terme.
El castell de Bellcaire i el castell del Montgrí encara es miren desafiants, tots dos són testimonis de la lluita aferrissada de la monarquia contra el poder feudal. La lluita acabà amb la incorporació del comtat a la corona, després d’ocasionar la ruïna de la comarca i la desviació del curs del Ter de la plana nord del Montgrí a la plana sud a la primera meitat del segle XIV. Aquesta desviació provocà la formació de les dunes continentals de Torroella.
El castell-palau de Bellcaire és un castell del municipi de Bellcaire d’Empordà declarat bé cultural d’interès nacional. Està situat a la part alta del poble, és de planta quadrada amb pati central i un recinte exterior de murs atalussats, paral·lels a l’edifici, amb sis torres de planta circular, una a cada angle i dues més al centre dels murs N i W respectivament. Tots els elements de fortificació són força malmesos (les torres més ben conservades són les dels angles SE i SW). Tota l’ala de ponent és ocupada per un cos d’edifici, possiblement l’aula major, formada per quatre arcs diafragma apuntats que inicialment sostenien un enteixinat, substituït en època barroca per una volta de llunetes amb motllures de guix. Actualment fa funcions de parròquia.
A la façana principal del palau (S) hi ha dues portes adovellades i finestres coronelles gòtiques. D’aquest tipus d’obertures, en queden restes als murs del pati central i a la façana occidental.[1] Al costat E sobresurt l’absis poligonal de la primitiva església del castell-palau, possiblement dedicada a Santa Maria. És un edifici d’una sola nau coberta amb volta seguida de canó apuntat, capçada per absis poligonal de cinc panys. La porta principal d’accés (n’hi ha dues més, una a cada mur lateral), des del pati, té tres arcs en degradació. Una filera de mènsules i una altra d’encaixos per damunt d’aquesta portada -i per sota d’una finestra trífora- poden indicar l’existència d’una habitació desapareguda, des d’on els comtes devien assistir als oficis litúrgics. A l’interior hi ha indicis de sepultures. Com tot el castell, hem de considerar aquesta església obra dels segles XIII i XIV. Posteriorment, potser amb el trasllat de la parroquialitat de l’església de Sant Joan (a l’extrem oriental del poble) a la sala major del palau, hi foren fetes reformes. A tot el conjunt s’endevinen reformes de diverses èpoques.
El castell-palau de Bellcaire és obra del comte d’Empúries Ponç V d’Empúries (1277-1313) que hi residí habitualment i possiblement hi fou enterrat. El seu fill, Malgaulí, darrer comte de la primera dinastia emporitana, hi habità també sovint. La construcció d’aquesta fortalesa fou motiu de discòrdia amb el rei Jaume II, pel fet que els Usatges preceptuaven que només el rei podia aixecar fortificacions noves. Molt a prop hi havia, a més, la fortalesa reial del castell del Montgrí i el castell d’Albons, feudatari del rei. El topònim Bellcaire pot tenir l’origen en aquest edifici. documentat el 1309 com a “Bellicadro” (quadrat ben fet), car anteriorment l’indret s’anomenava “Bedenga”. Posteriorment formà part de la baronia de Verges, per la qual cosa no revertí a la corona amb el comtat d’Empúries.
Bellcaire d’Empordà és citat en un document de l’any 881 amb el nom de Bedenga. Més tard va pertànyer al comtat d’Empúries i fou residència habitual dels comtes des de finals del segle XIII i principis del XIV. Forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. De la mateixa manera que la majoria dels pobles de la plana empordanesa, Bellcaire està enfilat a dalt d’un petit turó des del qual es domina la plana, que, en direcció nord, havia estat ocupada per l’estany de Bellcaire. Aquest estany, com molts altres de la zona, va ser dessecat a mitjan segle XVIII a fi d’aprofitar les terres per al conreu. El poble és travessat pel rec del Molí que avui dia s’aprofita per regar però que, antigament, servia per proporcionar energia hidràulica als diversos molins de la zona i, en particular, al de Bellcaire.