Tinença

La Tinença de Benifassà és una comarca històrica i natural del País Valencià que actualment es troba integrada en la comarca del Baix Maestrat. Hi pertanyen els pobles de Castell de Cabres, la Pobla de Benifassà (que en l’actualitat disposen de municipalitat), el Bellestar, el Boixar, Coratxà, Fredes (integrats, aquests quatre, dins del municipi de la Pobla de Benifassà) i Bel (integrat dins del municipi de Rossell).

Fredes – Coratxà – Pena-roja – Fredes. 52 km, 1.500 m desnivell positiu
Matinal per Fredes i el Boixar. 20 km, 400 m desnivell positiu
Cinc pobles de la Tinença: Fredes, Boixar, Coratxà, Castell de cabres i Pobla de Benifassà
Sis pobles de la Tinença:  Fredes, Boixar, Coratxà, Castell de cabres, Pobla de Benifassà i Bellestar
Dues dones: Boixar, (Coratxà), Castell de cabres, mas Boix i mas Prades
A peu pel Forn de vidre, esquetxe, estrets, Bellestar
La Sénia Rosell Bel corriol Pista de les Mines corriol de Mas Trinxan  pista
Occitanos maig 2017
MTB pels Ports: Enter barrancs i el Molí de Ricó

Fredes – Coratxà – Pena-roja- Fredes

Aquesta és una ruta original de dhavitet, exigent i tècnica. Sortim de Fredes (1.090 m) pel GR (trams tècnics i algun no ciclable) en direcció a la pista que uneix el poble del Boixar amb Penaroja, que prenem de baixada pel barranc fins trobar el trencant (900 m; es fàcil passarse’l!!) a mà esquerra que puja a Coratxà (1.214 m) pel Molí d’en Joaquim. Deixem el Coratxà a mà esquerra i prenem una altra pista en direcció a l’ermita de Sant Cristòfol a la qual no arribem abans ens desviem per una altra pista per anar a la recerca d’un PR que ens portarà al cingle de Sant Jaume, on tenim unes vistes magnífiques. Aquí comença un corriol (una ‘sendera’) tècnica que ens porta a Penaroja (740 m), la qual té trossos molt ràpids, trossos de pujada i trams tècnics. Ara ens queden 23 km de pujada per una pista espectacular, amb masos abandonats, vistes del Caro, parets de pedra seca i la solitud i grandària pròpia d’aquestes terres fins el coll de Tombadors (1.258 m) del qual baixem fins Fredes.

Observacions: Bar i a vegades hotel a Pena-roja. Bar restaurant i pernocta a Fredes. Si el punt de sortida és a Penaroja fas la pujada de bon matí. La pujada coincideix amb Caro – Pena-roja – Caro. Exigent i tècnica. El gran atractiu es la baixada de Coratxà a Pena-roja de Tastavins de la que gaudiren el més tècnics. Pena-roja i Vallibona són pobles germans des del segle XIV. La llegenda explica que una pesta va deixar Vallibona sense dones, i set homes van trobar dóna a Pena-roja. Cada set anys se celebra la rogativa de Vallibona (els Ports) a Pena-roja (El Matarranya), en un camí de set hores a peu que creua la Tinença de Benifassà.

Matinal per Fredes i el Boixar

Es tracta de donar-nos una volta per Fredes i el Boixar. Sortim de Fredes cap a la urbanització Colònia Europa, prenem la pista asfaltada cap el Boixar però ens desviem per la pista del mas Colletetà per baixar a la pista que uneix el Boixar amb Pena-roja. A diferència de la Fredes- Coratxà -Pena-roja- Fredes aquesta vegada baixem tota l’estona per pista. Abans de començar la baixada, anem i tornem al mas de la Faixa per temptar a la sort i buscar cabirols. A l’arribar a la pista a l’alçada de l’Hostalet remuntem fins el Boixar i seguim per la pista asfaltada, amb dures rampes, fins la Colònia Europa. Podem baixar per la carretera a Fredes però anem pel cap de la serra fins l’entrada al portell de l’Infern. Prenem el PR a l’esquerra per baixar a Fredes, prestant atenció a un punt en el que el track es desvia a la esquerra per uns bancals per evitar un curt tram molt pedregós.

Cinc pobles de la Tinença

El principal al·licient d’aquesta ruta és visitar cinc dels set pobles de la Tinença de Benifassà: Fredes, Boixar, Coratxà, Castell de cabres i Pobla de Benifassà, per pistes i senders. El punt de sortida és a la urbanització colònia Europa però qualsevol dels pobles ens pot servir per iniciar la ruta. Observacions: Divertida trialera entre Fredes i Boixar. Trams a peu entre Coratxà i Castell de cabres. Serveis de bar a tots el pobles. Serveis de pernocta a tots els pobles excepte a Castell de cabres.

Sis pobles de la Tinença: Fredes, Boixar, Coratxà, Castell de cabres, Pobla de Benifassà i Bellestar

Afegim un poble a l’excursió anterior i una pujada (per pista asfaltada) diferent.

Dues dones mortes: Castell de cabres, mas Boix i mas Prades

Aquesta excursió neix de la impressió i desconcert que ens va causar la mort de dues excursionistes a l’hivern de 2015 per hipotermia mentre feien la ruta dels sets pobles de la Tinença. Van sortir de Castell de cabres i es van desorientar amb el temporal de neu i fred. Una tercera persona va ser rescatada amb vida. Aquest territori a la primavera és un paradís i a l’hivern es pot transformar en un infern per les dures condicions climàtiques. El clima i el canvi de l’agricultura ha motivat l’abandonament de molts masos dels Ports de Tortosa- Beseit i de la Tinença. Veureu que el track casi arriba a fer un bucle per baixar a mas de Boix i mas de Prades per a on van estar perdut el grup; aquest tram es pot evitar i anar directament cap a el Boixar al que arribarem finalment per carretera.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/dos-excursionistes-moren-despres-de-perdres-a-castello-en-ple-temporal-4935185
http://www.laveupv.com/noticia/18635/dos-senderistes-perdudes-en-la-tinenca-de-benifassa-trobades-sense-vida

A peu pel Forn de vidre, esquetxe, estrets, Bellestar

Un recorregut a peu dels que fem explorant corriols.

La Sénia Rosell Bel corriol Pista de les Mines corriol de Mas del Trinxant  pista

Un recorregut en el que anem a explorar altre dels corriols que baixen de la pista de les mines cap a la plana, en aquest cas pel barranc i mas del Trinxant. El punt de sortida és La Sénia i  són punts de pas: pont, Cases del Riu, pista, cementiri Rosell, poble Rosell, carretera asflatada, poble Bel, pista, corriol, collet, pista a les mines fins el final, 1.8 km a peu fins fons del barranc del Trinxant, barranc i pista.

Occitanos maig 2017

Aquesta és la sortida amb el grup d’Occitanos el diumenge 7 de maig de 2017. Sortirem de La Sénia i ens dirigirem cap a Rossell per pista i pujarem a Bel per la carretera que dona accés. Anirem cap a la pista de les mines, farem un tram de corriol per evitar una sifonada i baixarem cap a Ballestar a on hi ha un bar. Anirem a buscar el riu Sénia que ens porta fins el pantà per banyar-nos. Sortirem finalment a la carretera a arribarem a La Sénia.

I aquest és el vídeo del Jordi Enduro Fernàndez

MTB pels Ports: Enter barrancs i el Molí de Ricó

El Ports només podem trobar rutes feréstegues, i aquesta és una d’elles. Iniciem la ruta a Boixar calentan motors per carretera direcció Coratxà, però trenquem abans per enfilar per un trencacames de pedra i matoll de secà per arribar a la masia d’Ensegueres. Una vegada deixem la pista de les Arguiles, agafarem el sender més espectacular de la ruta amb unes vistes tremendes, carcellera del terme fins arribar al molí de Rico ens ens trobarem enmig del congost. Aquí continuarem pel sender paral·lels al riu pel sender del barranc de la Carrellera inferior i el mon perdut II, fins el poble de Vallibona. Al poble de Vallibona, podem parar a descansar i menjar i veure alguna cosa, però la pujada que hi ha al sortir del poble és una autèntica paret, autèntica junta de culata. La baixada d’Espivers també és molt divertida i fluida, comença amb una vista del ports i es va endinsant dins d’un bosc de secà. Només falta per acabar la ruta per una pujada asfaltada fins Boixar.

I aquest és el vídeo del Jordi ‘Enduro’ Fernández

 

Fent el tafaner …

El rei Jaume I manà construir un monestir al costat del castell, que fou la primera fundació de l’orde del Cister al Regne de València. Tota la comarca pertangué en feu a l’abat del monestir, que hi va constituir una “tinença”. Els límits amb Beseit no eren del tot clars i es va demanar que emetés un arbitratge que donà la raó als beseitans, i per aquest motiu avui en dia encara es poden veure dins del terme de Beseit diverses creus del monestir de Benifassà tallades a les roques. Un dels principals productes de la zona és la mel de gran qualitat, comercialitzada sota la denominació mel de la Tinença de Benifassà. La majoria de pobles de la comarca històrica han patit una forta pèrdua de població des de la segona meitat del segle XX, per l’abandonament progressiu de l’agricultura tradicional i els canvis en les formes de vida. El monestir, declarat Monument Nacional el 1931, és ocupat per les monges cartoixanes de Sant Bru, la primera cartoixa femenina establerta a Espanya.

El Parc Natural de la Tinença de Benifassà, situat al nord de la província de Castelló i fronterer amb Catalunya, comprèn els municipis de Rossell, Vallibona, la Pobla de Benifassà y Castell de Cabres. El parc rep el seu nom de la comarca històrica de la Tinença de Benifassà, que actualment està integrada a la comarca castellonenca del Baix Maestrat. La Generalitat Valenciana va declarar aquest territori parc natural al 2006. El Parc Natural de la Tinença de Benifassà s’estén de forma discontínua per unes 5.000 ha, i el seu Pla d’Ordenació de Recursos Naturals abasta 25.814 ha. L’àmbit territorial del Parc no coincideix amb el que ocupa la comarca històrica de la Tinença de Benifassà. S’estén per una superfície que va més enllà dels límits estrictes de la comarca. D’una banda, al parc natural només s’inclou una petita extensió del terme municipal de Castell de Cabres que, en canvi, sí que forma part de la comarca de la Tinença. D’altra banda, en l’àrea del parc natural s’inclou la totalitat del terme municipal de Vallibona, tot i que aquest municipi no forma part de la Tinença de Benifassà. Finalment, al parc natural també està inclosa la part nord-oest del terme municipal de Rossell, de la qual només la meitat, aproximadament, forma part de la Tinença històrica (la corresponent a l’antic terme de Bel).

El Parc Natural de la Tinença de Benifassà, constitueix un dels territoris més inalterats en aspectes mediambientals que queden a la Comunitat Valenciana. Els seus entorns amb una gran biodiversitat tant botànica com faunística, li donen un gran valor científic i els seus paisatges trencats i poc alterats per la mà de l’home constitueixen un plaer per a la contemplació. Aquest extens territori muntanyós forma part del massís dels Ports de Beseit que s’estén entre Catalunya, Aragó i el País Valencià. En la seva geologia alternen impressionants moles calcàries (la Pena de Bel, el Buscarró, la mola del Mangraner, la mola del Fitó, el solà d’en Brull) amb llargs i profunds barrancs (el barranc de Bel, el barranc de la Pobla, el Mangraner, la Tenalla, la Fou). Malgrat aquest complicat relleu hi ha nombroses rutes i camins que antigament servien per comunicar els pobles de la comarca. La vegetació presenta gran diversitat d’espècies. Boscos d’alzines, roures, pins negrals i rojals, aquest últim amb un sotabosc de boix i grèvol, estan acompanyats per altres plantes de menor alçada però no menys interessants botànicament, alguna d’elles endèmiques del territori. La fauna també és rica i diversa. Àguiles, voltors, esparvers i astors destaquen entre les aus rapinyaires. El teixó, la guineu i el senglar, són alguns dels mamífers que habiten el territori. Però sens dubte, l’espècie animal més emblemàtica és la cabra hispànica (Capra pyrenaica hispanica), la qual és fàcil de veure recórrer amb gran facilitat la trencada orografia.

Las vías pecuarias. Estas rutas, vías y caminos son el resultado de los necesarios traslados pecuarios que el hombre ha venido realizando en la búsqueda de pastos invernales y estivales, y tienen su origen en los movimientos migratorios de los animales. Su desarrollo y administarción se institucionaliza durante la baja edad media (s XIII a partir de los numerosos privilegios reales otorgados a los concejos, mestas y ligallos que les convirtieron en poderosos gremios); no obstante, el declive del comercio de la lana, la presión agraria y la corrupción de sus estamentos inició su declive hasta su abolición con la Constitución de Cádiz, creándose organismos paralelos para su gestión.

Por lo que respecta al Reino de Valencia, conservó durante siglos un ordenamiento pecuario distinto dentro de la tradición de la antigua Corona de Aragón. Así, la interrelación con Aragón y la preeminencia del poder local frente al modelo centralista de Castilla, fueron dando forma a un modelo con unas características propias y singulares, y entre las singularidades propias la diferencia de la métrica castellana versus aragonesa, dado que la amplitud máxima de la “Cañada Real Aragonesa” fue de sesenta pasos (unos cuareta metros) y la “Cañada Real de Castellana” era de hasta noventa varas de seis sogas (algo más de setenta y cinco metros). Así, a diferencia de la trashumancia clásica castellana, en la que el intercambio se daba generalmente entre pastizales septentrionales y meridionales muy alejados entre sí, en los territorios del antiguo reino la alternancia se dio, mayoritariamente, entre pastizales serranos y las planas agrícolas litorales relativamente próximos.

Otras singularidades propias del modelo pecuario valenciano son las medidas de las mismas, ya que no existe la precisa definición castellana sobre anchuras viarias, y el de las denominaciones, en donde si bien los vocablos vereda o cañada no son desconocidos y se utilizan en algunas comarcas no es menos cierto que existe una terminología pecuaria autóctona. Desde la Edad Media, el derecho foral valenciano contempló estas vías pecuarias como camí ramader, camí de bestiar o camí d’herbatge. Y ya distinguía las vías pecuarias de titularidad del Reino de Valencia, con las denominaciones camins del realenc, o realengo, para distinguirlas de otras propiedades privadas de los ciudadanos o de las propiedades reials o reales de titularidad del monarca, con lo que se estaba abriendo paso al moderno concepto de dominio público. También, habían vías pecuarias denominadas camins d’empriu o de uso comunal. Hoy en día, aún siguen vigentes denominaciones como ligallo (en las comarcas norteñas de Castellón), paso (en una amplia zona de esta última provincia que llegaría hasta el sur hasta Segorbe), y sobre todo, assagador, la más común en todo el antiguo Reino de Valencia. A dichas denominaciones se añaden los calificativos de mayor (para el caso de los ligallos) y de real (para pasos y assagadors), a los efectos de distinguir las vías de más importancia, tal y como se observa en el Fondo Documental Histórico de Vías Pecuarias de la Comunitat Valenciana.

En la actualidad, las denominaciones de las vías pecuarias vienen reguladas en el artículo 5 de la Ley Valenciana de Vías Pecuarias y determina:
“1. Las vías pecuarias de la Generalitat podrán recibir alguna de las siguientes denominaciones: a) Cañadas: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 75 metros. b) Cordeles: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 37,5 metros c) Veredas o azagadores: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 20 metros. d) Coladas: son las vías pecuarias, cuya anchura será la que se determine en el acto de clasificación.
2. Estas denominaciones son compatibles con otras como la de vía pecuaria real, camí d’empriu, camí del realenc, paso ganadero, braç d’assagador, fillola, camino ganadero, majadas, mallades, abrevaderos, camí de bestiar, camí o assagador d’herbatge, ligallo, carrerada, carrerassa o cabañera.”

http://www.mediterranea.org/cae/vvpp_catalogo_castellon.pdf