100 cims btt: Montgrí

El castell del Montgrí i l’ermita de Santa Caterina

’308 cims de la FEEC’: nº 23
’100 cims de l’ICC’: 50
Betetistes dels Pirineus: 64
Alçada: 310 m
Data ascensió: 28 desembre 2016
Ciclable: no

Curta excursió amb dos trams ben diferenciats. La part planera a la sortida del poble de Bellcaire (castell) i els voltants de L’Escala i la duna continental, i el dur tram a peu de pujada no ciclable, bici a coll, fins el castell del Montgrí (de fet, són dues pujades) o muntanya del Montgrí i part de la baixada cap a l’ermita de Santa Caterina. Observacions: Sembla més fàcil en sentit contrari però no ens deixem enganyar per aquest cim de baixa alçada: els trams de bici al coll són durs.

Fitxa ICC del castell/muntanya de Montgrí

Massís del Montgrí
El massís del Montgrí és un massís muntanyós calcari a la vora del mar Mediterrani al nord-est de la comarca del Baix Empordà i que, de fet, constitueix la separació natural entre aquesta i la de l’Alt Empordà. Està distribuït entre els municipis de Bellcaire d’Empordà, l’Escala, Ullà i Torroella de Montgrí. Les característiques geològiques i climàtiques del massís, per la proximitat amb el tram baix del riu Ter, la desembocadura d’aquest riu i els aiguamolls de l’Empordà, la presència de les dunes, els penya-segats i les coves abundants, fa que presenti una gran diversitat d’hàbitats que el fan atractiu per a un gran nombre d’espècies animals i vegetals. També s’hi troben algunes poblacions que constitueixen un bon indicador de la salut d’aquest ecosistema, com ara diverses espècies d’orquídies, algunes espècies de caragols endèmics i el duc (espècie de gran rapinyaire). També hi havia una de les poblacions de margalló més septentrional de Catalunya al Puig de la Palma, tot i que destinada a l’extinció donada la mancança de peus femenins. En general el conjunt de muntanyes presenta una alçada creixent des del nord proper a Sant Martí d’Empúries cap al sud. Així és a la banda sud on hi ha els cims de major envergadura. Al límit sud i pràcticament alineats en sentit oest/est hi destaquen, d’oest a est, els següents cims: Puig Rodó (307,9 m), el Montgrí o puig de Santa Caterina (303 m), sobre el qual hi ha el castell del Montgrí, i el Montplà (310,8 m), propers a Torroella i darrere dels quals hi ha la Vall de Santa Caterina. Seguint l’alineació hi ha les Maures: La Torre Moratxa (220,1 m) i Roca Maura (225,4 m), propers al poble costaner de l’Estartit. Ja dins el mar, l’arxipèlag de les illes Medes, constitueix de fet la prolongació més oriental del massís. Per la banda nord el massís constitueix un altiplà d’uns 100 m d’alçada amb alguns cims menors. A ran de mar predominen els penya-segats des de l’Escala fins a l’Estartit tot i que es poden trobar diversos corriols de blocs que condueixen a cales de mida reduïda, a excepció de cala Montgó al nord del massís. És el cas de cala Calella, cala Falaguer, cala Pedrosa i cala Ferriol. La costa és doncs abrupta i resseguida per un rosari de cales i puntes. Entre el Montplà i la Torre Moratxa hi ha un conjunt de dunes continentals provinents del golf de Roses, que foren fixades a finals del segle XIX gràcies al projecte de l’enginyer Primitiu Artigas, pel que actualment estan cobertes d’extenses pinedes i són imperceptibles a vista d’ocell. El seu origen fou degut al desviament del braç nord del riu Ter a la primera meitat del segle XIV, ja que la seva presència frenava l’arribada de les sorres del Fluvià per la tramuntana. Pel que fa als corrents d’aigua no n’hi ha d’estables i tenen un caràcter torrencial, pel vessant sud davallen cap al curs del Ter, destaquen però els del còrrec de Coma Llobera o el còrrec Llarg. En alguns punts s’hi troben intrusions magmàtiques de quars vermell o marronós. Com a terreny càrstic s’hi generen grutes, dolines i forats en les parets de les muntanyes anomenades caus, el de major envergadura és sens dubte el del Cau del Duc. El massís del Montgrí és un aflorament de roca calcària elevat per diverses falles orientada d’est a oest, que s’alçà al mateix temps que la serralada del Pirineu.
Envoltant aquest front d’encavalcament de forma contínua des de Bellcaire d’Empordà fins a la Meda Gran i en cotes inferiors als esparsos afloraments del Keuper hi ha fàcies de l’Eocè Superior que contenen argiles, gresos i conglomerats. Baixant de cota també es troben formacions de peu de mont per meteorització dels materials calcaris. En cotes més baixes ja sota l’influx dels flux hídric del Ter hi ha sediments del Quaternari (Plistocè i Holocè) que varien en la mida del gra que varia des de la grava fins al llim.

El massís del Montgrí ha estat utilitzat pels humans al llarg de la història. La primera evidencia de presència humana data del Paleolític Inferior. S’han trobat restes d’aquesta ocupació al Cau del Duc i al Cau del Duc d’Ullà, sent el fóssil més famós, el pic del Montgrí. Durant el Neolític fins a l’Edat dels Metalls, els humans haurien deixat d’habitar les coves, però les haurien aprofitat per fer-hi enterraments. En són testimoni el cau dels ossos, el cau d’en Calvet o el cau de l’olivar d’en Margall. Juntament amb els enterraments, s’hi ha trobat els respectius aixovars amb puntes de sílex, peces de collarets i, fins i tot, alguna peça d’or com és el cas del Cau del Tossal Gros.[8] Durant la romanització, es creu que s’haurien aixecat diferents vil·les romanes a les faldes del massís del Montgrí, a tenor de les restes trobades als actuals paratges de la ermita de Santa Maria del Mar i Santa Maria de Palau[7]. De fet, aquestes dos edificacions són la primera noticia que tenim de l’Edat Medieval al Massís del Montgrí, ja com edificacions cristianes. Tanmateix, la petja més significativa és el castell del Montgrí, fortificació encarregada per Jaume II com a maniobre d’intimidació al Comptat d’Empúries, l’any 1294. El castell s’erigeix al cim del Montgrí i domina el pla. Malgrat tot, l’obra va restar inacabada (1301) com a conseqüència de la decadència del comptat emporità. També n’és testimoni l’ermita de Santa Caterina (1390), fundada per tres monjos benedictins que van abandonar l’abadia de Montserrat per discrepàncies durant el cisme d’occident, trobant empar en la corona aragonesa i la Universitat de Torroella, favorables al papa d’Avinyó. Després de la mort dels monjos, la Universitat va assumir-ne la gestió i, des de llavors, escull els seus responsables o pabordes, figura que avui dia es manté.[9] L’ermita es va fer tant popular, que al segle XVI, Carles V va permetre demanar almoïna pel temple. De fet, si es puja al Castell del Montgrí es poden observar, durant el recorregut, unes petites construccions, o capelletes, que juntament amb la creu que corona el coll formarien el recorregut d’una processó, que dataria del segle XVII.[9] A partir del segle XV, la intensificació de la pirateria faria construir diferentes torres de senyal, com en són testimoni la torre Moratxa, al cim del Rocamaura o la torre dels Moscats, a la falda del Montplà. Tanmateix no seria fins al segle XVII que aquesta es faria més evident. A la falda de la carena nord-oest de la Muntanya d’Ullà es formarien dos nuclis de població, Sobrestany i la Bolleria, agrupacions de masos dedicats al cultiu i la ramaderia. Això es deu al fet que la Universitat de Torroella dóna permís a l’explotació agrícola i ramadera del Montgrí. Per aquesta raó, durant el segle XVIII es construiran els forns de calç, eixarts, cabanes de pedra seca i barraques, com a resultat d’una explotació vinícola i d’oli. Malauradament, l’epidèmia de la fil·loxera i la competència italiana fan que la majoria d’aquestes explotacions s’abandonin el segle XIX. En el canviant de segle (1896) es va fixar la duna continental que creua el massís de nord a sud. Paratge conegut amb el nom de Les Dunes. Mitjançant la plantació de pins i borró es va evitar que la duna seguís avançant fins al pla. Durant el segle XX, el Montgrí s’ha usat com a refugi durant la guerra civil (Cau de la Figuera, als peus del Montplà), com a explotació mineria (Muntanya d’Ullà) i s’hi han construir dos bases militars al extrem litoral del massís (una d’elles la base LORAN), actualment abandonades.

El règim climàtic s’hi caracteritza per una baixa pluviositat estival i oscil·lacions anuals de la temperatura poc acusades. El règim de vents hi és eminentment de sentit N-NE. Gaudeix d’hiverns poc rigorosos i estius càlids.La vegetació terrestre és característica del bosc mediterrani degradat, amb alta abundància de pi blanc (Pinus halepensis) a les zones baixes i matolls esclerofil·les a les zones altes, tot i que en zones d’obaga encara es poden trobar petites poblacions de suros (Quercus suber) i alzines (Quercus sp.). Les brolles calcícoles també són habituals sovint transformant-se en garrigars allí on el sòl cobreix mínimament la roca (estepa blanca, garric, llentiscle, gatosa) quan no forma extensos garrigars impenetrables i pràcticament monoespecífics. La zona de les dunes avui es troba coberta d’una pineda de pinastre i pi ver, si bé les lianes no hi són rares (Smilax aspera, diverses rubiàcies) i a les obagues hi abunden petites clapes de falgueres, molses i líquens. A les dunes de Torroella és encara present la vegetació psamòfila, desapareguda en la cala Montgó. Encara s’hi poden observar moltes feixes que indiquen l’antiga presència de la viticultura, probablement abandonat a causa de la plaga de la fil·loxera de finals del segle XIX. Les cabanes de pastors són habituals i usualment adossades a murs de pedra seca. Hi ha hagut explotació minera de la roca calcària al massís de ben antic, el mateix castell del Montgrí fou “alimentat” amb pedreres situades poc per sota del cim. També s’extreia la roca per a fabricar calç als forns de calç. Encara se’n troben d’enrunats amb les parets enrogides. El 26 de setembre de 2004 s’hi produí un important incendi forestal. La fauna ornitològica està representada per aus comunes al territori català com la perdiu roja, la guatlla, el colom roquer, el tudó, la tórtora turca, la tórtora, l’òliba, el xot, el mussol comú, l’enganyapastors, el ballester, el falciot negre, l’abellerol, la puput, el picot verd, el cucut, l’oreneta vulgar, l’oreneta cuablanca, el cargolet, el pit-roig, el rossinyol, el bitxac comú, la merla, el tord comú, la bosqueta vulgar, el tallarol de casquet, el tallarol capnegre, el bruel, la mallerenga cuallarga, la mallerenga emplomallada, la mallerenga carbonera, el gaig, la garsa, l’estornell vulgar, el pardal comú, el gafarró, el verdum, la cadernera. I d’altres no tant àmpliament distribuïdes com l’arpellot de marjal, l’esparver cendrós, l’astor, l’àguila cuabarrada, el xoriguer comú, el falcó mostatxut, el falcó pelegrí, el rascló, el cucut reial, el duc, la tallareta cuallarga, el mussol banyut, el falciot pàl·lid, la cotoliu o el trobat. El corb marí emplomallat i l’ocell de tempesta, aus rares a Catalunya, s’han estimat com a nidificants en la zona litoral del Montgrí. Així mateix el gavià argentat presenta una de les majors colònies reproductores de Catalunya a les Medes. Pel que fa a la part submergida del litoral del massís, incloent les costes continentals com la dels illots litorals i les Illes Medes, s’hi han identificat una gran diversitat, fins a vint-i-set tipus, d’hàbitats subaquàtics. Aquests hàbitats vénen eminentment definits pel substrat (fangós, sorrenc, de còdols, de blocs), per la quantitat de llum (irradiància) i pel batiment de les ones (infralitoral batut i calmat, mediolitoral).

El castell del Montgrí (anomenat també de Torroella de Montgrí o de Santa Caterina) és una fortificació militar del municipi de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) declarada bé cultural d’interès nacional. Fou construïda entre 1294 i 1301 pel rei Jaume II, al cim del massís del Montgrí (3215 m d’altitud). El Montgrí és una petita muntanya de tipus calcari, d’una altitud de 315 m i situada a 6 km del mar. Des del cim es veu la plana de l’Empordà fins al Canigó.

El castell marca la tendència importada d’orient després de les primeres Croades a Terra Santa durant els segles XII i XIII. És un gran edifici rectangular, amb torres rodones d’angles i alts murs emmerletats. No s’acabà mai de construir. És de planta quadrada amb quatre torres cilíndriques adossades als angles. L’edifici presenta quatre façanes d’estructura similar: coronament amb merlets, matacans i espitlleres. La porta d’accés s’obre a la façana sud; es tracta d’un portal d’arc de mig punt amb grans dovelles de pedra. Quatre úniques finestres (una a la façana sud, dues a l’est i una a l’oest) trenquen la solidesa dels murs: són coronelles, d’arc de mig punt, i amb interessants capitells. L’interior, inacabat, permet tanmateix deduir-ne la configuració general. Als angles, s’observen les portes d’accés a les torres, al nivell de planta baixa i pis, en correspondència als rengles d’espitlleres que recorren els murs i al nivell superior del camí de ronda. Un quadrat empedrat del terra delimita l’espai destinat a pati central, al voltant del qual s’havien de distribuir les dependències, fet confirmat per les arrencades d’arcs que encara es conserven.

L’origen de la construcció del castell de Montgrí es troba en la rivalitat existent entre el rei Jaume II i els comtes d’Empúries. Es començà a construir per Bernat de Llabià, governador de Torroella, com a punt de control per un enfrontament entre Jaume el Just i Ponç V, comte d’Empúries. La data d’inici de les obres es desprèn de l’escrit de Jaume II al seu procurador Bernat de Llevià, veí de Torroella, en el qual el rei li encarregava l’administració i direcció de les obres del castell. Per a la construcció es comptà amb les rendes reials de Torroella i un impost sobre els bous d’Ullà i Albons. Tres anys després, el mateix Bernat de Llevià va rebre la custòdia del castell.

Les obres es van interrompre el 1301 sense acabar-ne la construcció, degut a la consolidació del poder del comtat de Barcelona enfront del comtat d’Empúries. La pèrdua d’importància de la casa comtal emporitana va fer innecessari l’acabament de l’obra. Les darreres notícies que es tenen del castell daten del 1413, i el relacionen amb la família Llevià. Ja dintre del segle XX, l’abandó havia conduït l’edifici a una situació de degradació preocupant. El 10 de novembre de 1985 es féu una jornada popular de neteja a fi de conscienciar els organismes oficials de la necessitat de restaurar-lo. La Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament encarregaren un projecte de consolidació i posteriorment fou aprovat el pressupost necessari per dur-lo a terme.

El castell de Bellcaire i el castell del Montgrí encara es miren desafiants, tots dos són testimonis de la lluita aferrissada de la monarquia contra el poder feudal. La lluita acabà amb la incorporació del comtat a la corona, després d’ocasionar la ruïna de la comarca i la desviació del curs del Ter de la plana nord del Montgrí a la plana sud a la primera meitat del segle XIV. Aquesta desviació provocà la formació de les dunes continentals de Torroella.

El castell-palau de Bellcaire és un castell del municipi de Bellcaire d’Empordà declarat bé cultural d’interès nacional. Està situat a la part alta del poble, és de planta quadrada amb pati central i un recinte exterior de murs atalussats, paral·lels a l’edifici, amb sis torres de planta circular, una a cada angle i dues més al centre dels murs N i W respectivament. Tots els elements de fortificació són força malmesos (les torres més ben conservades són les dels angles SE i SW). Tota l’ala de ponent és ocupada per un cos d’edifici, possiblement l’aula major, formada per quatre arcs diafragma apuntats que inicialment sostenien un enteixinat, substituït en època barroca per una volta de llunetes amb motllures de guix. Actualment fa funcions de parròquia.

A la façana principal del palau (S) hi ha dues portes adovellades i finestres coronelles gòtiques. D’aquest tipus d’obertures, en queden restes als murs del pati central i a la façana occidental.[1] Al costat E sobresurt l’absis poligonal de la primitiva església del castell-palau, possiblement dedicada a Santa Maria. És un edifici d’una sola nau coberta amb volta seguida de canó apuntat, capçada per absis poligonal de cinc panys. La porta principal d’accés (n’hi ha dues més, una a cada mur lateral), des del pati, té tres arcs en degradació. Una filera de mènsules i una altra d’encaixos per damunt d’aquesta portada -i per sota d’una finestra trífora- poden indicar l’existència d’una habitació desapareguda, des d’on els comtes devien assistir als oficis litúrgics. A l’interior hi ha indicis de sepultures. Com tot el castell, hem de considerar aquesta església obra dels segles XIII i XIV. Posteriorment, potser amb el trasllat de la parroquialitat de l’església de Sant Joan (a l’extrem oriental del poble) a la sala major del palau, hi foren fetes reformes. A tot el conjunt s’endevinen reformes de diverses èpoques.

El castell-palau de Bellcaire és obra del comte d’Empúries Ponç V d’Empúries (1277-1313) que hi residí habitualment i possiblement hi fou enterrat. El seu fill, Malgaulí, darrer comte de la primera dinastia emporitana, hi habità també sovint. La construcció d’aquesta fortalesa fou motiu de discòrdia amb el rei Jaume II, pel fet que els Usatges preceptuaven que només el rei podia aixecar fortificacions noves. Molt a prop hi havia, a més, la fortalesa reial del castell del Montgrí i el castell d’Albons, feudatari del rei. El topònim Bellcaire pot tenir l’origen en aquest edifici. documentat el 1309 com a “Bellicadro” (quadrat ben fet), car anteriorment l’indret s’anomenava “Bedenga”. Posteriorment formà part de la baronia de Verges, per la qual cosa no revertí a la corona amb el comtat d’Empúries.

Bellcaire d’Empordà és citat en un document de l’any 881 amb el nom de Bedenga. Més tard va pertànyer al comtat d’Empúries i fou residència habitual dels comtes des de finals del segle XIII i principis del XIV. Forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. De la mateixa manera que la majoria dels pobles de la plana empordanesa, Bellcaire està enfilat a dalt d’un petit turó des del qual es domina la plana, que, en direcció nord, havia estat ocupada per l’estany de Bellcaire. Aquest estany, com molts altres de la zona, va ser dessecat a mitjan segle XVIII a fi d’aprofitar les terres per al conreu. El poble és travessat pel rec del Molí que avui dia s’aprofita per regar però que, antigament, servia per proporcionar energia hidràulica als diversos molins de la zona i, en particular, al de Bellcaire.