Castells Barcelona
En aquesta pàgina trobareu rutes pels castells de la província de Barcelona.
A banda de la inestimable Viquipèdia, podeu consultar catàleg, explicacions i fotografies de castells catalans a les webs:
– http://www.castellscatalans.cat/castells.html
– http://www.catalunyamedieval.es/
Castells Barcelona I
El castell de la Popa: Bages (Moianès)
El castell de Calders i la Font de Bellvei (Moianès)
Els castells de Moripol, Saldes i Gósol (Berguedà)
El castell d’Eramprunyà (Baix Llobregat)
Els Castells Vermells: Eramprunyà i Cervelló (Baix Llobregat)
Els castells del Papiol i Castellciuró (Baix LLobregat)
Els castells de Pobla de Claramunt i Castelloli (Anoia)
El castell de Boixadors des de Calaf (Anoia)
La Llacuna: les Agulles, Puig Castellar i Castell de Montagut
El castell de Penyafort (Alt Penedès)
Castells Barcelona II
Castell de Tagamanent (Vallès Oriental, Montseny)
Castell del Brull, per Tagamanent, Aiguafreda, Coll Formic i Sant Segimon (Vallès Oriental, Montseny)
Castells de Montclús i Fluvià (Vallès Oriental)
La Torrassa del Moro i el Dragon Khan (Vallès Oriental)
Castells de Gallifa i Granera i cingles de Sant Sadurní (Vallès Occidental i Vallès Oriental)
Els castells de Guanta i Sentmenat des de Terrassa (Vallès Occidental)
Castell de Palafolls (Maresme)
Castell de Taradell i el casal de Bellpuig (Osona)
El castell de Rupit i duendeando el Cabrerès (Osona)
El castell de Milany (Osona)
El castell de Tavertet (Osona)
L’Enclusa 100 cims i els castell de Vilatorta i Taradell (Osona)
El Castell de Marmellar, El Castell dels Santmartí, el Puig de l’Aliga i el Clapi Vell (Alt Penedès)
Castell de la Popa
Per arribar al Castell de la Popa ens donarem una volta pel voltants de Moià, Castellterçol, Collsuspina i Castellcir. El castell de Castellcir, anomenat castell de la Popa per la forma de vaixell de la roca sobre la que està construït nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular. Monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d’Interès Nacional. Data del segle X i està en mal estat degut a l’expoliació que va patir a començament del segle XX. Hi ha fotografies de l’any 1920 on encara es veia en bon estat. Dalt del castell queden també les restes de l’ermita de Sant Martí.Documentat des de l’any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir – el Tenes . Ben aviat els Castellcir començaren a forjar una fama de bel·licosos, que s’estén al llarg de la seva història. El castell de Popa ha pertangut a la mateixa família, sempre per transmissió directa, a través d’enllaços matrimonials. Els títols, però, anaren variant: comtes de Llar, barons de Maldà, marquesos de Castellbell… Finalment, el 1942 Enric Torelló i Cendra el comprà al seu propietari, Salvador de Vilallonga i de Càrcer, marquès de Castellbell, pare de José Luis de Vilallonga y Cabeza de Vaca.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Castell Popa Moia.gpx”]
Castell de Calders i la Font de Bellvei
El disseny original d’aquesta ruta és del Scott Sleigh, un anglès arrelat a Moià. El punt de sortida és la Plaça Colom de Moià. La primera part és una sèrie continuada de corriols molt difícils de seguir si no és amb el gps, un treball d’investigació de primera línia. Una vega a la Font de Bellvei iniciem la tornada passant per l’urbanització de La Guàrdia, Calders, la Casa de Colònies de La Ruca i La Moretona. Una excursió inoblidable. Un punt de sortida alternatiu pot ser el poble de Calders.
El Castell de Calders és una fortificació medieval documentat des del 965, tot i que la construcció actual podria datar-se majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó de 471 m d’altitud i encerclat per un antic meandre del Calders. Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders. Aproximadament la meitat de la torre s’ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on se sustentava, es tracta d’una construcció senzilla amb un aparell matusser. Recentment ha estat consolidat la base de la roca amb un mur de totxo. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó. Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s’aixequen les restes d’una construcció posterior al castell dels segles XVII i XVIII, possiblement es tracta d’una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna. Fou seu d’una castlania, després senyoria i més tard, la baronia de Calders, tot i que els titulars no hi degueren viure més enllà del segle XII.
http://www.castellscatalans.cat/imatges/calders.pdf
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Castell Calders Font Bellvei.gpx”]
Castells de Moripol, Saldes i Gósol
Ens donarem una volta pels castells de Moripol, Saldes i Gósol i els pobles de Gósol, Saldes i Sorribes. El punt de sortida és a Gósil però ho podria ser igualment a Saldes. Sortim de Gósol, davant del Hostal Cal Franciscó. Rodegem el Castell de Gósol (ruïnes) i anem a buscar la pista que puja cap el Coll de la Mola i el Coll de Gósol. A uns 3,7 km prenem la desviació de l’esquerra i superem la Font de les Abeurades (uns 1.80 m) i baixem al Coll de Gósol (1.595 m). al mateix Coll prenem una pista/camí en mal estat i baixem cap al Castell de Moripiol, per arribar al qual ens hem de desviar. petita decepció perquè semblen més les ruïnes d’un mas. Tornem al camí i arribem a Moripol (mas enrunat) i ermita restaurada de Sant Vicenç. Seguim avall i a prop del Molí Güell remuntem cap el Túnel de l’Avi i Feners. Lo més fàcil és arribar a la carretera i fer cap a la dreta, el track, però, busca un camí/corriol en mal estat fins el Coll de la Trapa (1.301 m). Entrem a Saldes pel segon trencant i enfilem la pujada del castell (1.290 m, runes) i baixem a la plaça de Saldes (1.220 m). Seguim rectes, sortim a la carretera que seguim fins el Coll de la Trapa i Sorribes. prenem la desviació al poble i seguim un camí/corriol fins el Cap de la Creu i per pista en bon estat tornem al punt de sortida.
El Castell de Saldes és un Castell termenat al municipi de Saldes, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Situat prop del nucli de Saldes, al costat nord-est d’aquest, en turó dominat de la vall, redossat a la muntanya. Actualment es troba en ruïnes, tot i que aquestes han estat restaurades. Restes d’un castell roquer, format a partir d’un mur al llarg del tossal a pocs metres del cim. Importants murs marquen un ampli perímetre. El castell inclou restes d’edificacions repenjades a les roques i una petita capella romànica en un extrem. Subsisteix una nau de dues plantes amb coberta de volta apuntada de pedra, de carreus irregulars i segueix filades a trencajunt.
Les restes del Castell de Saldes formen un conjunt format per dos edificis relativament ben conservats voltats de fragments de muralla, fonaments d’altres construccions en ruïnes i l’església que es troba al costat del cos fortificat. Sota el conjunt, per la banda de migdia, hi ha les restes en ruïnes de dues antigues cases.
A l’angle nord-oest arrenca una muralla de 90 cm de gruix feta amb pedres irregulars unides amb fang. L’estructura del castell es divideix en dos parts clarament diferenciables, el recinte Jussà i el recinte Sobirà. El recinte Jussà conserva restes d’habitacles força tardans i restes de muralla, mentre que el recinte sobirà conserva un cos fortificat i la capella de Santa Maria, a tocar de la penya i altres edificacions mig enrunades i cobertes de vegetació.
El conjunt del Castell de Saldes és format un seguit d’edificacions i estructures. L’església de Santa Maria se situa a l’angle més llevantí del recinte casteller, es tracta d’un edifici romànic, documentat a partir de 1288, que en un inici seria format per una única nau coberta amb volta de canó apuntada, capçada en un absis semicircular amb la porta a migdia i coronada a ponent per un campanar de cadireta d’un ull. En època moderna l’edifici patiria modificacions com la obertura d’una nova obertura a ponent amb porta dintellada i biga de fusta, l’absis prengué forma oval i es cobrí amb teules ceràmiques.
El cos fortificat és la resta més important del castell, conservat a la banda oposada de la capella. Es tracta d’un cos rectangular de 14’25 m de llarg i una amplada entre 5’9 i 6’2 metres, estructurat en dos nivells. Les dependències de tramuntana són al nord del cos fortificat i s’observen restes de murs i retalls a la roca natural que denoten la utilització d’aquest espai com a dependències secundàries amb la muralla com a paret exterior, adossat al cos residencial per la banda sud. Es poden distingir dos nivells: l’inferior format per una sala coberta amb una volta ogival, i el superior, mig enrunat. El cos inferior consta d’una sala amb porta d’accés a llevant que és fruit d’una reforma moderna, i al mur meridional conserva tres espitlleres, tot i que aquest no disposa de sostre. Del pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals que permeten esbrinar que estava dividit en diverses cambres i en els que es conserven també espitlleres.
El pati d’armes és a llevant del cos residencial, és un gran espai sense obert delimitat al sud pel clos murallat a l’est la capella i al nord un edifici de grans proporcions. El perímetre murallat es conserva en força bon estat amb alçades considerables a la banda sud i oest del recinte sobirà.
La intervenció duta a terme l’any 2001 posà de manifest la complexitat de l’edifici, en els dos recintes; El recinte Sobirà engloba el cos residencial, la capella de Santa Maria del Castell i altres estructures dispersades arreu del recinte. El portal d’accés al recinte conservava el marxapeu i els muntants de l’extrem oest, la primera filada de llevant amb indicis de l’antic portal, segurament fet amb un arc de mig punt adovellat. El portal separaria el clos sobirà en dues zones: la primera formada pel cos residencial de dues plantes, i la segona ubicada a ponent amb diverses construccions. El recinte Jussà seria format per un seguit de construccions aixecades al sud del cos sobirà i definint la terrassa inferior. La comunicació entre els dos recintes es faria mitjançant una escala d’accés i separats per un mur de factura similar a l’ubicat al nord de la sala residencial. Flanquejant aquest mur per l’extrem sud-oest s’aixeca una torre de planta quadrada, de la qual només es conserven parcialment les parets sud, est i oest. Adossades a la muralla hi ha un seguit d’edificacions d’època moderna interpretades com habitatges
Pel que fa a la cronologia, es pot considerar que en un primer moment ja hi hauria en l’indret del cos residencial una estructura que ocuparia les mateixes dimensions que l’actual, feta de carreus de mida mitjana col·locats de forma plana formant filades irregulars i units amb morter de calç. Aquesta estructura estaria dividida en dos pisos amb forjats de fusta, que posteriorment foren substituïts per volta de canó apuntada. Els autors de l’excavació proposen per a aquest moment inicial els anys 1065 – 1095, dates en què Galceran prestà jurament al comte de Cerdanya, Guillem Ramon. Més tard, cap a mitjans del segle XIII i vinculat a l’època de màxim esplendor del castell, s’observa una modificació de l’edifici. Segurament és en aquest moment quan es canvià la coberta, es reparà la muralla sud, es construí la capella de Santa Maria, i s’aixecaria la torre del sud-oest del recinte jussà com a fortificació i defensa del nucli habitat, en ple desenvolupament en aquest moment. És en aquest moment quan el llinatge de Pinós, propietaris del castell, el fan residència habitual.
En època baixmedieval es reparen les parets sud i nord del cos residencial, s’hi obren finestres, es pavimenta una zona amb enllosat i es construeix una llar de foc adossada a la paret nord, totes elles construccions amb un aparell més simple. També en aquell moment es construeix un pany de muralla que englobaria el recinte jussà i el sobirà, en què queden restes de merlets i del pas de ronda, tot aquest conjunt de últimes reformes datarien de mitjans del segle XIV. L’amortització i abandó del castell es realitzaria en el segle XVII, moment en què el castell està en mans dels ducs d’Alba.
Entre 1306 i 1316, aquest castell junt amb el de Bagà, Gavarrós i Gósol varen estar ocupats per les forces del rei Jaume II que estaven en guerra amb Pere I Galceran de Pinós. Quan aquest darrer finà, es produí una controvèrsia respecte de si calia retre homenatge al rei pels castells de Gósol, l’Espà, Saldes i Querforadat; els juristes sentenciaren a favor dels Pinós ja que els tenien en propi alou, i no pas enfeudats pel rei.
El Castell de Gósol és del segle XI. Inclou dins del seu recinte les restes d’un nucli de població, que es coneix com a Vila Vella, abandonat en favor del poble nou al peu del turó.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Castells Gossol Moripol Saldes p.gpx”]El Castell d’Eramprunyà
Anirem al Castell d’Erampunya sortint des del centre de Begues (369 m). L’excursió té dues parts ben diferenciades. El primer tram, per corriols emboscats, és apte per tots els públics fins arribar al castell (389 m). La baixada per la dita trialera del moro és un paradís per descenders i endureros però és pot fer llarga sinó ets tècnic (125 m). La pujada pel que coneixem com el purgatori es dura pero possible però una vegada que arribem al Coll de la Clota (400 m) es torna de nou deliciosa per tothom. Hi dues maneres de simplificar la sortida. Tornant a Begues pel mateix camí i, encara millor, quan comencem a baixar des del castell per la pista, trobarem un trencant a ma dreta, balisat GR-92, que ens permet arribar al Coll de la Clota sense fer la sifonada de la trialera i el purgatori; a canvi, això sí, haurem d’empentar la bici a estones.
[map style=”width: auto; height:300px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/castell eramprunya v2.gpx”]De l’antic castell d’Eramprunyà, seu de la baronia que havia senyorejat els territoris de Gavà, Castelldefels, Begues, Sant Climent de Llobregat i Viladecans, resten dempeus alguns panys de paret i altres en ruïna que permeten identificar-hi algunes de les seves velles estances i també la seva distribució. Està situat estratègicament a l’extrem nord occidental del municipi de Gavà, dins el Parc Natural del Garraf i en una penya de 438 metres d’altitud, damunt del santuari de la Mare de Déu de Bruguers. Des del seu emplaçament es domina el litoral mediterrani del Baix Llobregat i la rodalia dels massís del Garraf.
Consta de dos recintes, el sobirà i el jussà, separats per un vall i comunicats per una passarel.la de fusta que substitueix un antic pontarró de pedra que existia a inicis del segle XX. El primer recinte està protegit per llenços de muralla i havia estat dedicat a residència dels seus estadants. Les restes de dependències que hi ha presenten la distribució convencional que es dóna en altres castells, al voltant d’un pati. S’hi conserven parts d’una gran estança amb arcades de mig punt, d’una altra sala, de dues cambres i d’una cisterna. El recinte jussà, situat a ponent del primer, allotja la capella castral romànica, dedicada a Sant Miquel, amb el seu cementiri, format per una sèrie de sepultures antropomorfes, i una cisterna.
La fortalesa, documentada l’any 957, va ser bastida per vigilar les terres del Llobregat, la frontera sud de la Marca Hispànica entre els segles IX i X. Depenia dels comtes de Barcelona, que, durant l’edat mitjana, van encarregar-ne la cura a Mir Geribert, l’anomenat “príncep d’Olèrdola”, als seus descendents i desprès a les famílies Santmartí i Santa Oliva. El 1323 el rei Jaume II va vendre el castell al seu tresorer, Pere March, membre d’un llinatge que dominaria Eramprunyà fins el 1590. Una inscripció gravada a la roca davant mateix del portal de la capella recorda que “en l’any de l’encarnació de Nostre Senyor 1375 fou començada l’obra del mur d’aquest castell per Jaume March”.
El 1469, durant la guerra civil catalana contra el rei Joan II, el castell va patir les conseqüències d’un atac militar del qual no s’acabaria recuperant del tot mai més. Desprès, la baronia va establir-se pro indivís, entre les nissagues nobiliàries dels Erill, Sentmenat, Copons i Sarriera, les quals la van vendre al banquer, negociant i industrial barceloní Manuel Girona el 1897. Sembla que Girona, en un principi, estava disposat a restaurar el castell d’Eramprunyà, i va fer aixecar un plànol al mestre d’obres Ramon Soriano Tomba, però finalment es va decantar per restaurar el de Castelldefels, encarregant-ne les obres al mateix Soriano. El 2007 passaria a mans de l’Ajuntament de Gavà per adquisició a la família Girona.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Erampruny%C3%A0
http://www.castellscatalans.cat/imatges/eramprunya.pdf
Els Castells Vermells: Eramprunyà i Cervelló
El que fa aquesta excursió és unir el castell d’Eramprunyà amb el castell de Cervelló, passant per Sant Climent del Llobregat, la capital de la cirera catalana. Sortim de Begues (369 m) i ens dirigim cap el castell d’Eramprunyà passant pel coll de la Clota (400 m) i el sender tècnic que ens porta fins pràcticament el castell (389 m). Reculem i anem a buscar una pista que ens deixa a la carretera. Baixem i abans de Bruguers la deixem per la nostre esquerra. Per pista seguim cap a can Colomer (160 m) i les Comes (276 m), abans de baixar a Sant Climent del LLobregat (70 m). Remuntem cap el coll de Querol (250 m) i baixem cap a Catalunya miniatura, creuem la carretera per un pont de ferro i entrem a Torrelles (125 m). Fem una travessa urbana i enfilem cap Les Cases del Frare i Can Mas, el coll de can Riera (250 m) i seguim buscant corriols cap a l’urbanització de Can Tres (300 m) i el castell de Cervelló (255 m). Fem un tram d’urbanitzacions de Cervelló i de Vallirana i anem a creuar la serra cap a Begues però abans tenim temps de pujar a la Penya del Moro, bon mirador.
El castell de Cervelló es troba una mica apartat del nucli antic del poble de Cervelló (Baix Llobregat), al sud. Actualment està en ruïna i els seus murs amagats entre la vegetació que l’envolta. Situat en una posició elevada, defensada naturalment, sobre l’església de Santa Maria de Cervelló. El castell era de planta molt allargassada. Tenia l’entrada a ponent, el lloc més accessible i més ben defensat, donat que la resta està protegida per l’orografia del terreny. També al sud es troba el recinte sobirà, amb murs alts. El recinte jussà inclou una capella de la que hom ignora la seva advocació, i de la que es conserven les ruïnes. També hi ha una sala amb volta apuntada, conservada parcialment. Més avall es troba l’església de Sant Esteve (ara coneguda com Santa Maria), probablement edificada pels senyors de Cervelló al segle XI. La baronia va anar canviant de propietaris fins que esclata la guerra civil (1462-1472) entre la Generalitat i el Rei Joan II, i la ciutat de Barcelona fortifica el castell amb dues espingardes i altres màquines de guerra. L’últim acte del castell es produeix a la Guerra de Successió, quan les tropes filipistes sota el comandament del duc de Populi mana la demolició del castell, però aquest va ser trobat abandonat.
http://www.castellscatalans.cat/imatges/cervello.pdf
http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d’Erampruny%C3%A0
http://www.castellscatalans.cat/imatges/eramprunya.pdf
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Castells Vermells.gpx”]
Castell del Papiol i Castellciuró (Baix LLobregat)
Sortirem de Barcelona i pujarem cap el punt de trobada (pla dels Maduixers) a la carretera de les Aigues, Les Planes, la Floresta, Colònia Montserrat i el Papiol. Ara ens dirigim cap a Castellciuró. Tortnem per Santa Creu d’Olorda, coll de can Pascual (podem baixar per aquesta carretera fins el barri de Sarrià, Barcelona), can Pascual, can Castellví, can Cuiàs, carretera, carretera d eles aigües, pla dels Maduixers.
El castell del Papiol s’alça sobre la roca i la població, al Puig del Papiol. Aquest castell forma part de la xarxa castellera que vigilava el curs del Llobregat i el camí d’accés a Barcelona enfront de les ràtzies musulmanes procedents fonamentalment del Penedès. Formen part d’aquesta xarxa diversos castells com són el de Sant Jaume (o Castell Vell de Rosanes), el de Rosanes (el Pairet), el d’Eramprunyà o el proper Castellciuró. Ben conservat, es propietat de la família Almirall.
http://www.castellscatalans.cat/imatges/papiol.pdf
Castellciuró té els seus orígens en una possible torre de defensa de planta circular al damunt de la qual es van aixecar construccions posteriors. Actualment es poden veure les restes d’una torre de planta quadrada adossades a una construcció de planta rectangular. Als basaments de ponent hi ha restes d’opus spicatum. Documentat el 1066, la part més antiga de les restes d’aquest castell és un mur d’opus spicatum (obra de pedres inclinades, alternant el sentit de la inclinació en cada filada) molt ben construït, que podrien ser d’origen visigòtic (segle VIII) o preromànic (segle X) i van ser destruïdes sobre l’any 985 per les hordes sarraïnes d’Almansor. De les seves restes escasses destaquen un parell de murs i una cisterna enclavada en la roca. El castell fou construït on hi havia la torre de Guadallo (esmentada l’any 998), a 155 metres d’alçada i en un lloc força estratègic. És situat en el turó més occidental del brancal que surt del turó de can Ribes unit, i a molt poca distància, amb el puig d’Olorda. Aquesta situació fa que tingui una bona perspectiva del curs del Llobregat i de la vila de Molins de Rei. Fou concedit als hospitalers en el segle XII segons consta en un document del 1162 en el que és conegut com a «Cidró». L’any 1202 era propietat de l’Orde del Temple.
http://www.castellscatalans.cat/imatges/castellciuro.pdf
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/castell papiol i castellciuro.gpx”]
Castells de Pobla de Claramunt i Castellolí
En aquesta ocasió visitarem els castells de la Pobla de Claramunt el de Castellolí, que presenten estats de conservació ben diferents. Sortirem del centre d’Igualada (320 m), ens dirigim capel riu Anoia i de seguida el deixem per anar cap a Santa Margarida de Montbui (400 m). Seguim per corriols i pistes cada vegada en millor estat fins la base del castell però en lloc de visitar-lo baixem a la Pobla de Claramunt (280 m). Creuem el poble, la c-244a i riu Anoia i remuntem direcció Els Masets. A la cruïlla d’abans prenem el trencall cap a Cal Jaume Bruguers (540 m) i anem a buscar la pista que ens porta a la desviació del castell de Castellolí (580 m), bordegen el castell per un corriolet i anem a petar de nou a Cal Jaume Bruguers, baixem cap Els Masets i, a partir d’ara pel mateix camí de pujada, baixem fins la Pobla i remuntem fins la base del castell. Ara si que el visitem i el rodegem per un corriol balisat PR (groc i blanc) fins el roc de la Guàrdia (474 m, estem a la serra de la Guàrdia, possiblement degut a ser un mirador natural en temps de frontera). Baixem per una trialera fins trobar una pista que ens du a Igualada. Observacions: Un punt de sortida alternatiu és la Pobla de Claramunt, el que ens permetria una excursió en forma de vuit.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Castells Pobla i Castelloli.gpx”]
El castell de Castellolí fou destruït el 1004 en l’expedició d’Abd al-Malik al-Muzaffar, i en la seva defensa morí el noble Audesind. En aquella època es coneixia com Castel Hodelino, o Castell d’Aulí, d’on deriva el nom de Castellolí. Durant el segle XII el castell va pertànyer a la família Bell-lloc i els Jorba, i finalment als Cardona, que en van conservar el domini fins al segle XIX. El domini directe va ser exercit per la nissaga dels Castellolí en els segles XII i XIV. El castell de Castellolí està situat dalt d’un turó, prop de la masia de Cal Jaume Bruguers, a la que s’accedeix per un camí que surt a l’est del poble. Es conserven algunes restes, disperses al cim del turó, de diverses èpoques.Les més antigues són una cisterna rectangular i els murs d’algunes estances. En el recinte del castell hi ha les ruïnes d’una església romànica, que va ser la capella del castell i també fou parròquia, sota l’advocació de Sant Vicenç. Està documentada des del segle XI i només es conserva parcialment un mur lateral i una bona part de l’absis. S’hi poden observar bandes llombardes.
http://www.castellscatalans.cat/imatges/castelloli.pdf
El castell de la Pobla de Claramunt és un castell medieval d’estil romànic del segle X situat a la Serra de la Guàrdia dominant el municipi de la Pobla de Claramunt, al marge dret del riu Anoia on forma l’entrada al congost de Capellades, marcant l’entrada a la Conca d’Òdena. El castell s’assenta sobre un turó de 453 m d’altura, i ocupa una superfície de 5.400 m2. D’aquests 1.240 m2 corresponen al recinte sobirà, la torre de l’homenatge, els diferents edificis, l’església romànica de Santa Maria i la gòtica de Santa Margarida. Els altres 4.160 m2 els ocupen els patis i els baluards. El castrum de Claramunt formava part del comtat de Barcelona durant el segle X, tal com demostra un document de 24 de juliol de 990 que fa referència a l’església de Santa Maria de Claramunt. La notícia més antiga que es conserva del castell es troba en una butlla atorgada el 25 de febrer del 978 pel papa Benet VII al bisbe Fruià d’Osona. Entre les propietats citades s’hi troben els castra de Montbui i de Tous, que limitaven amb els termes de Jorba, Claramunt, Orpí, Miralles i La Roqueta. Diu mossèn Jaume Febrer que l’any 814 varen arribar de França els cavallers del llinatge de Clararamunt, al cap decantar Deodat de Clarmunt per ajudar al comte de Barcelona Ramon Berenguer a lluitar contra els agarens. Diu també que varen fer construir un castell prop d’Igualada al qual varen donar el seu nom. Mossèn Jaume Febrer explica en les seves famoses trobes (segle XIII) que la divisa dels Claramunt era (i és) una muntanya amb una flor de lliri al capdamunt (símbol del seu origen francès). El castell de Claramunt no és documentat pero com a tal fins a l’any 986, quan el rei Lotari I confirma al monestir de Sant Cugat del Vallès tots els seus béns, entre ells l’església de Santa Maria annexa al castell de Claramunt, la seva immunitat i la lliure elecció d’abat.
Des del segle X fins al XIII el castell va pertànyer a la família dels cavallers de la casa de Claramunt. Al segle XI Deodat de Claramunt, fill de Bernat I de Claramunt, es va casar amb Ermessenda de Cardona, filla del primer vescomte de Cardona Ramon Folc I, però va morir el 1090 donant a llum al seu primer fill Bernat Amat de Claramunt, que seria el segon vescomte de Cardona. Tot i així el posterior matrimoni de Deodat, i la cessió a la seva muller dels castells de Claramunt, Espases i Esparreguera van impedir la integració del terme al Vescomtat. L’any 1306 Berenguer de Claramunt va vendre la jurisdicció als vescomtes de Cardona, aleshores Ramon Folc V, que la van mantenir fins a finals del segle XVII. En aquell moment els cavallers de la casa de Claramunt es varen retirar a viure al seu castell de Torre de Claramunt. L’any 1463, durant la guerra contra Joan II, el castell va patir una de les principals destruccions, però els Cardona el reconstruïren. Al castell de Claramunt va estar situat el tribunal de justícia de la baronia de la Conca d’Òdena. Entre 1575 i 1628 es van penjar 18 persones, 13 condemnes a galeres, 2 exilis, 10 assots i diverses penes de presó. A finals del segle XVII va passar als ducs de Medinaceli. El 1714 el castell patí una nova destrucció, per les tropes de Felip V. Les disposicions abolicionistes de les Corts de Cadis i les lleis de desamortització, amb què s’abolien els senyorius jurisdiccionals, van ser recorregudes judicialment pels ducs de Medinaceli, que des de 1697 s’havien emparentat amb els ducs de Cardona. L’any 1913 va ser adquirit per Enriqueta Miquel i Mas i el 1974 passà a ser propietat de l’estat espanyol, que el transferí l’any 1981 a la Generalitat de Catalunya. El 1996 se signà un conveni que adjudicà la gestió del castell restaurat a l’Ajuntament de La Pobla de Claramunt.
http://www.castellscatalans.cat/imatges/claramunt.pdf
El castell de Boixadors des de Calaf
Es tracta d’una bona excursió betetista amb el punt de sortida al poble de Calaf amb l’objectiu de visitar el castell de Boixadors. Passarem per Solanelles, eix transversal, Sant Pere Sallavinera, castell de Boixadors, La Fortesa, aeròdrom, La Llavinera, les Coromines, torrent de l’obaga de l’Estrada, torre de la Maresana i ermita de Sant Ermengol. Predominen les pistes però també trobarem corriols i alguna trialera.
El castell de Boixadors és un edifici del municipi de Sant Pere Sallavinera (Anoia). És encimbellat dalt d’un turó en una posició privilegiada pel que fa al control sobre els camins d’accés a l’altiplà de Calaf i a la banda oriental del terme, a frec dels límits bagencs. Es troba a l’extrem occidental de la serra de Castelltallat (922 m), la qual emmarca, amb la serra de Rubió (837 m) al sud, el camí que comunicava la vall del Cardener amb la del Segre. Era, per tant, un camí molt important en temps de reconquesta. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional. Del castell resta la torre rodona mestra, una sala coberta amb un arc de diafragma ogival, i restes d’un casal senyorial amb les seus cups, colomar i altres senals de dependències així com de murs que protegien la parts dels senyors. Són de destacar la cúpula interior de la torre, la volta de la cisterna, diversos finestrals, i una sala que no conserva sostre però on es poden veure els arrencaments dels arcs ogivals que sostenien la volta. Connectada per un portal amb el castell, estaria la capella de Sant Pere i a l’altra banda del castell envoltat de murs es conserva el que sembla ser una gran necròpolis. https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Boixadors
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/calaf boixadors la llavinera.gpx”]Sant Miquel d’Olèrdola i el castell de Penyafort
Aquesta és una ruta pels volts de sant Miquel d’Olèrdola i el camí dels Fons de la vall per on poc a poc pugem per sobre dels 400 m. Vuereu que deixem la pista al poc de començar a baixar per una trialera que comença molt bé i desprès es complica; es pot evitar, si seguim per la pista i agafem el primer trencall a la dreta. Molt corriol no gaire complicat tant per anar pel fons de la vall com per tornar. Arribem fins Torrelletes però ho podem escorçar; hem deixat l’inici del tall al track. Observacions: Aquest track és una de les exploracions de la Barcelona – Tarragona 2017. S’ha de buscar com evitar la zona industrial desprès del castell de Penyafort.
El castell de Penyafort, edificat possiblement el segle XI, era format per una torre i una casa quadra com també ho eren els castells de Moja (981) i Canyelles (992). Aquests petits castells tenien una funció subsidiària i doble: eren nuclis de protecció per als camperols que colonitzaven les noves zones conquerides als serraïns i al mateix temps servien d’avançades per a prevenir els atacs al castell d’Olèrdola, construït entre els anys 929 i 930 en un indret molt ben situat estratègicament. La política de colonització dels comtes de Barcelona impulsarà el poblament per colons cristians del territori més gran de la marca. El castell de Penyafort, en un principi, era regit per un castlà nomenat i depenent del senyor d’Olèrdola. Més endavant s’independitzarà i en el segle XII ja s’esmenta la Torre de Penyafort amb el domini dels senyors de Penyafort que hi romandran fins a mitjan segle XIV. Es considera que un dels membres d’aquesta nissaga, nascut el 1185 en aquest indret, va ser sant Raimon de Penyafort que l’any 1229, predicà la croada contra els musulmans per encàrrec del papa. Durant la Guerra del Francès, aquest convent va estar saquejat pels francesos. L’any 1836, amb la desamortització de Mendizàbal, es decretà la venda forçosa dels béns eclesiàstics i passa a ser béns de l’Estat. Durant la Guerra Civil Espanyola, l’església fou saquejada i es va habilitar com a presó; els propietaris i masovers seguien vivint al casal residencial. Durant la guerra civil espanyola (1936-1939) es va ubicar en aquest castell una presó republicana, destinada a allotjar pilots i tripulants capturats de l’aviació franquista. També en aquest període es va construir a Els Monjos un aeròdrom, que formava part de la xarxa de camps d’aviació republicana al Penedès. Encara se’n conserven dos refugis (refugi del Serral). James R. Halloway l’any 1959, junt amb uns socis van restaurar les habitacions, per tal d’establir un hotel. L’any 1966 n’era propietari Dimitri Nicholas i al 1971, Martín Fainberg i Oliver Johnson el van adquirir per a negocis vinícoles. Finalment, l’11 de setembre de 2002, l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va comprar el convent de Sant Ramon de Penyafort a la darrera propietària.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Olerdola fons vall torrelletes penyafort.gpx”]