Pallars Sobirà

Aquesta és la secció de rutes i tracks pel Pallars Sobirà dels Betetistes dels Pirineus què ens permetrà conèixer la vall d’Ancs, la vall d’Àssua, el Pla de Corts, l’ermita de Santa Magdalena, la vall del Cardós i els pobles de Montcortés i Tírvia, entre altres.

El Pallars Sobirà és una comarca pirinenca que limita (en sentit horari i començant per l’est) amb Andorra, l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, l’Alta Ribagorça i Occitània. A l’edat mitjana el comtat de Pallars Sobirà incloïa també la Vall Fosca, que actualment forma part del Pallars Jussà. El seu relleu està vertebrat per la Noguera Pallaresa i els seus afluents, que el drenen de nord a sud fins al Congost de Collegats, que travessa la Serra del Boumort al límit de la comarca amb el Pallars Jussà. Al nord-est compta amb el cim culminant de Catalunya, la Pica d’Estats, 3.143 m. La major part del seu territori està protegit especialment en el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Cardós i Tírvia
De Tírvia a la vall de Santa Magdalena
De Tírvia al Ras de Conques (dos dies)
Tírvia, coll de So, coll de Finestres, Montesclado
Tírvia Montesclado pui d’URDOSA cap de JUVERRI So Burg
Tírvia mirador Farro refugi del Gall Fer cota 2000 corriol
La pista de Ribaleres al peu de Lo Covil i el refugi del Gall Fer
El cap de JUVERRI, el Pui d’URDOSA i Biuse
El Bony MOSCATER des de Burg

El pla de Nèqua, el pui Cassibròs, la serra de Costuix i el pla i coll de Tudela
El pla de Nèqua, Lladorre, coll de Jou, bordes de Nibrós
El pla de Nèqua, el coll de Tudela, LLadorre, coll de Jou, bordes de Nibrós
Els llacs de Closell, Naorte i Certascan

Pallars II
La vall d’Ancs
La vall d’Àssua
Tornafort i Sant Sebastia de Buseu
El tossal del Puial des del port del Cantó
El Pla de Corts i l’Estany de Montcortès

El Piflorit, el Pic de l’Aliga i el Campamaior des d’Arestui
El Piflorit, el Pic de l’Aliga i l’Ermita de Sant Jaume des d’Arestui
El Campmaior, el coll de la Creu d’Eixol i Espot
La borda Feliu i el coll de la Creu d’Eixol de d’Escaló

Més Pallars Sobirà
De Sort per dormir al Refugi Miró
L’estany d’Aixeus i l’avet del pla de la Selva des d’Alins

Per gentilesa de Jordi ‘Enduro’ Fernández:
L’Orri des de Sort
El tuc de la Cometa des de La Bastida (Sort)
Caregue des de La Bastida
La Bastida, Sant Joan de l’Erm, Supernatural, Llavorsi
Esterri d’Aneu – Bosc de gerdar – Refugi Pla de la font
Pla de Negua – Coll de Tudela

 

Serveis per a una aventura autònoma

Taxi. Carles Moyes: 649 44 21 81

La Pobla de Segur.
Fonda can Fasersia. 973 680 245. 695 169 181. www.canfasersia.com

Espui. Hostal Restaurant Casa Sastre 973 663 082

Esterri d’Aneu. lloguer i reparació Esierre: 973 626 041; 619 811 516

Senterada. Hostal Restaurant Casa Leonardo. 973 661 787

Sort
Taller de bicicletes, botiga de roba i taxi. Nerosport: 610 477 157
Alberg Escola de Piragüisme de Sort. reserves.xanascat@gencat.cat. Informació i reserves: 93 483 83 63

Tírvia
Hostal Nadalet. hostalnadalet@gmail.com. 973 622 083

Fent el tafaner …

El Pallars Sobirà és una comarca pirinenca que limita (en sentit horari i començant per l’est) amb Andorra, l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, l’Alta Ribagorça i Occitània. A l’edat mitjana el comtat de Pallars Sobirà incloïa també la Vall Fosca, que actualment forma part del Pallars Jussà. El seu relleu està vertebrat per la Noguera Pallaresa i els seus afluents, que el drenen de nord a sud fins al Congost de Collegats, que travessa la Serra del Boumort al límit de la comarca amb el Pallars Jussà. Al nord-est compta amb el cim culminant de Catalunya, la Pica d’Estats, 3.143 m. La major part del seu territori està protegit especialment en el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i Parc Natural de l’Alt Pirineu.

El turisme és la base econòmica del Pallars Sobirà i la que ofereix el futur més esperançador. El paisatge és un recurs cada vegada més apreciat en l’actual societat urbana i industrial. I el Pallars Sobirà disposa d’indrets de gran interès paisatgístic, al qual va unit l’esportiu, en especial l’esquí. Una part important del Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici és dins del Pallars Sobirà, a la vall d’Espot. Però la riquesa natural no s’acaba en aquest sector. Gairebé es podria dir que tota la comarca té un elevat interès natural i paisatgístic. Aquest és el recurs principal de què disposen actualment els habitants del Pallars Sobirà, i cal que l’explotin i aprofitin de manera ordenada, de cara a no malmetre’l.

Amb el punt de sortida a Gerri, visitarem la Vall d’Ancs al Pallars Sobirà. De les afores de Gerri en direcció a Sort, surt una pista que passa per Balestui i Sellui fins arribar al poble d’Ancs. El lloc d’Ancs apareix esmentat l’any 966 com a vila del Monestir de Gerri. Quan arribem al poble, just al costat dret de la pista trobem les restes de l’església de Santa Cecília d’Ancs. Aquesta data dels S. XI – XII i, per les restes, es pot identificar com una església d’una sola nau de planta rectangular amb un absis semicircular. Es conserven les parets laterals de la nau, la qual es aprofitada com a tanca del cementiri. Continuem cap a la Collada de Sant Quiri, fem una volta per la part alta de la vall i baixem cap a Baro i Gerri. Observacions: A partir d’una proposta del llibre Itineraris de BTT per Catalunya de 1994.

Gerri de la Sal és la vila que fa de cap del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Està situada a la vall de la Noguera Pallaresa, en un petit eixamplament de la seva vall entre els congosts d’Arboló i Collegats. Hi abunden les pinedes i rouredes. Gerri de la Sal és a la dreta del riu Noguera Pallaresa, enmig de les saleres que han donat nom a la vila, i que temps enrere permeteren que fos una autèntica potència econòmica gràcies al comerç de la sal.

L’activitat tradicional de la vila girava a l’entorn de la producció de la sal, i del comerç que s’hi generava, probablement des de l’edat medieval. A més, al mercat setmanal de dissabte, acudien tots els pobles del voltant. Molt d’aquests pobles són en llocs allunyats de les vies de comunicació, cosa que no passava amb Gerri, per la qual cosa aquesta vila esdevenia el punt de trobada inevitable per a aquesta contrada.

L’existència d’una font d’aigua salada i el fet que arran de vila el riu formi una plana bastant ampla propiciaren que ja des d’antic es procedís a estendre l’aigua salada de la font a les eres d’assecat, la propietat de les quals es repartien els veïns de Gerri, de manera que més o menys cada família de la vila se’n podia beneficiar, sempre sota la vigilància del monestir de Gerri, que en tenia la propietat i el domini. Durant tot l’any es feien les feines preparatòries de la recol·lecta de la sal, que es feia després de l’estiu, quan amb la calor s’evaporava l’aigua i quedava la sal dipositada a les eres, degudament parcel·lades. En acabada la recol·lecta, cada casa portava la sal obtinguda a l’Alfolí, on es pesava i, posteriorment, es venia i es pagava a cadascú el que pertocava segons la sal que hagués aportat. La sal de Gerri era molt apreciada per la seva finor i la seva qualitat. En les èpoques més esplendoroses s’arribaven a recollir fins a 1.500 tones anuals de sal.

Són conegudes les rutes de traginers al llarg de tota l’edat mitjana per dur la sal a diferents destinacions, la majoria de l’entorn, però amb rutes que podien arribar a durar dues o tres jornades de camí. La indústria de la sal, la majoria de la qual s’havia de desenvolupar manualment, començà a decaure al llarg del segle XX, atès que les produccions industrialitzades de sal d’altres indrets la feien molt més econòmica, i començà a acabar-se el mercat per a la sal de Gerri. A més, unes quantes fortes avingudes d’aigua de la Noguera Pallaresa, en especial les del 1937 i després la del 1982, destruïren una part important de les saleres. Des de finals del segle XXI s’està duent a terme una rehabilitació d’una part de les saleres, amb més valor museístic que no pas com a activitat econòmic.

La Vall d’Àssua és al Pallars Sobirà, en els termes municipals de Rialb i de Sort. Limita a l’oest amb la Vall Fosca, al nord, amb el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i al sud i a l’est, amb la vall de la Noguera Pallaresa. El punt més baix és la vila de Rialb, a 700 m d’alçada, a ran de Noguera Pallaresa, i el més alt, el pic de Mainera, amb 2.906 m. El clima de la vall és mediterrani de muntanya i, a partir dels 1.500 m, alpí. Això vol dir sec i assolellat a l’estiu, amb les típiques tempestes de tarda, i fred i nivós a l’hivern. La tardor i la primavera acostumen a ser plujoses.

Montcortès és un poble del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Està situat a la part central del Pla de Corts, a prop i a llevant de l’Estany de Montcortès i de la Collada de Sant Antoni.

L’Estany de Montcortès és una formació d’origen càrstic; juntament amb els Estanys de Basturs és l’únic d’origen no glacial dels Pirineus. Està situat a prop de Montcortès, a 1.065 m d’altitud. Té una extensió de 46 hectàrees, el seu perímetre, gairebé circular, és de 1.320 metres, i la fondària màxima, de 30. La seva hidrologia està controlada fonamentalment per aports subterranis que compensen les pèrdues que té el llac tant per evaporació com per un petit rierol emissari que està situat a la seva vora nord.Com molts altres llocs del Pallars, aquest estany té la seva llegenda pròpia: en el lloc on hi ha ara l’Estany de Montcortès hi havia, fa anys i panys, una ciutat esplendorosa. Un bon dia un captaire, més pobre que una rata, va passar casa per casa mendicant quelcom per treure el ventre de penes; no va aconseguir ni una engruna de pa: tal era la gasiveria dels habitants d’aquella ciutat. Quan ja se n’anava, albirà una dona que arribava amb una pastera al cap. Li demanà almoina, i la dona li respongué que no tenia res més que el pa que duia a la pastera, calent, acabat de fer, i li n’oferí un tros, tot i dir-li que a casa seva eren molt pobres i carregats de canalla, i d’aquell pa n’havien de menjar tots. El captaire li agraí la caritat, i després de menjar un mos d’aquell pa, va dir a la dona que ella era l’únic persona caritativa que havia trobat en tota la ciutat, i l’advertí que al vespre hi hauria una tempesta formidable que faria que la ciutat quedés submergida. Li digué que, passés el que passés, ni ella ni els seus sortissin de casa, que no els passaria res. Actualment encara es diu que la nit de Sant Joan es veu aparèixer la dona amb la pastera al cap, i se senten venir del fons de l’estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.

Tírvia és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà. Aquest municipi és el més petit en extensió de la comarca del Pallars Sobirà, i és dels pocs que al llarg dels dos darrers segles no ha sofert cap agregació, ni se l’ha agregat a un altre terme municipal. Està situat al nord-est de la comarca, enlairat damunt del punt on es troben la Vall Ferrera, la Vall de Cardós i la Coma de Burg, o de Farrera. Joan Coromines explica l’origen de Tírvia a partir del llatí Trivia, plural de Trivium (cruïlla de tres camins). Per tant, es refereix indubtablement a la situació geogràfic de tres camins importants, els que duien a la Coma de Farrera, a la Vall Ferrera i a la Vall de Cardós. El terme de Tírvia s’estén als dos costats de la Noguera de Cardós, a prop i al nord de Llavorsí. A la Guerra Civil, el gener del 1939, Tírvia sofrí de forma molt greu les conseqüències de ser línia de front en la cruenta batalla del Front del Pallars, i la vila va quedar molt destruïda, fins que fou del tot reconstruïda a partir del 1940 dins del programa de la Dirección General de Regiones Devastadas. La Dirección General va crear una població gens semblant a les altres poblacions pallareses, que els seus habitants amb el pas del temps van anar acostant a poc a poc cap a una població més adequada per al seu marc geogràfic i històric. Encara ara i a tres cases antigues a en les que es poden veure l’impacte de bales de la Guerra Civil.