Vallès Oriental
En aquesta pàgina trobaràs rutes circulars i lineals amb el punt de sortida a poblacions del Vallés Oriental dels Betetistes dels Pirineus. Les rutes que transcorren pel Montseny i pel Parc del Montnegre i el Corredor les trobareu als territoris respectius.
Sant Celoni – Barcelona
Els castells de Montclús i Fluvià
Els corriols de la Torrassa del Moro i el Dragon Khan
La Garriga – Figaró – Puiggraciós – La Garriga
El Santuari de Puiggraciós des de La Garriga
La Garriga segons el Jordi Soldevila
Vídeo per gentilesa de Jordi ‘Enduro’ Fernández: MTB per Cardedeu: Bogeria de senders
Vídeo per gentilesa de Jordi ‘Enduro’ Fernández: Samalús
Vídeo gentilesa de Jordi ‘Enduro’ Fernàndez: La Roca del Vallès, Paradís del single track
Sant Celoni – Barcelona
Anem a buscar la carretera cap a Arenys de Mar fins trobar la desviació cap el Parc del Corredor. Remuntem la pista fins el Santuari del Corredor (bar – restaurant) (632 m), i seguim la pista principal fins el Coll de Can Bordoi (315 m). Bordegem la masia i passem per darrera fins trobar la pista que porta a la carretera BV-5103, seguim fins el Coll de Parpers (295 m, C-1415, Granollers- Mataró) i anem seguint fins una cantera que ens obliga a perdre alçada per una pista que arriba a la carretera BV- 5106 fins el Coll de Sant Bartomeu (385 m) anem seguint la pista cap a la Creu de Can Boquet, les rodalies de Sant Mateu i el Coll de la Font de Cera (270 m) a la carretera de Granollers – El Masnou. Entrem al Parc de la Serralada de la Marina, es puja fins el Coll de galzeran (410 m) i el Coll de Montalegre (295 m). Només travessar la carretera trobem l’antic seminari menor, actualment un alberg de la Generalitat, i del que surt una pista de terra cap el Coll del Fra Rafel; seguim remuntant i desprès baixem per anar a buscar el Coll de la Vallençana i ens dirigim cap el Poblat Ibèric del Puig Castellar (monòlit dedicat al GR-92) per una pista que es transforma en corriol per uns metres. Poc desprès trobem un corriol que, quan comença a fer-se impracticable, tenim sort de poder abandonar per la esquerra fins una pista que ens porta a la carretera BV- 5001 (Sant Adrià – La Roca). La travessem al costat de la porta d’entrada de Ferrolan i darrera d’uns grans pins baixem pel terraplen fins la pista/ via verda de la riba esquerra del riu Besòs que seguim fins el pont de Santa Coloma que prenem a la dreta per creuar el riu Besos i entrar a Barcelona. Per arribar a Plaça Catalunya, agafem Torres i Bages, la Meridiana, Consell de Cent, Diagonal i Rambla de Catalunya.
Punt de sortida/ arribada: Barcelona /Sant Celoni. Distancia: 70 km
Altura màxima: 630 m. Altura mínima: 18 m. Desnivell acumulat: 1300 m
Exigència física: Esport. Dificultat tècnica: Cap
Observacions: Millor d’octubre a juny. Coincideix amb la radial Barcelona- Sant Celoni excepte amb trams curts que s’adapten al sentit del recorregut.
Els castells de Montclús i Fluvià
Sortim de l’estació de RENFE de Sant Celoni i anem a buscar el carril bici cap a Santa Maria de Palautordera. Just abans del pont sobre la Tordera prenem una pista la dreta que ens va pujant bastant còmodament cap a l’Ermita de Santa Magdalena Busquem el corriol que porta al castell (molt poc ciclable). El castell enrunat té la restauració aturada. Seguim per camí fins el riu Tordera que creuem i anem per pista a buscar el Castell de Fluvià (petita decepció); actualment és una casa de colònies. Abans de tornar al punt de partida visitem un petit pantà. Es tracta d’una excursió molt còmoda, d’iniciació amb l’ alicient d’un tram a peu. Si vols una visitar més castells per aquesta zona pots fer ‘Castells del Montseny’ que trobaràs a la pàgina de Montseny Oest.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Castells de Montclus Fluvia.gpx”]Els corriols de la Torrassa del Moro i el Dragon Khan
El David Sabata de Fem algo en bisisi u que? ens va delectar amb aquesta ‘corriolada’ amb el punt de partida a La Roca del Vallés. Possiblement una de les rutes amb una proporció més alta de corriols que hem fet mai, impossible de seguir amb el google maps. Visitarem la Torrassa del Moro, baixarem al poble de Dosrius per la trialera que els betetistes natius han batejat com a Dragon Khan i l’espai Naturart (escultures al mig del bosc) emparentat amb un tram de ruta de Ponent.
La Torrassa del Moro és una torre de guaita romana de la serra del Corredor a Llinars del Vallès. És un dels monuments arqueòlogics emblemàtics de les terres vallesanes és la Torrassa del Moro. Està adscrita tradicionalment a l’època romana que s’alça, a 416 m. d’altitud sobre la serra del Corredor. Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, recentment ha estat objecte d’una restauració promoguda per l’ajuntament de Llinars i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
La majoria dels historiadors coincideixen a situar la construcció de la Torrassa a l’època romana republicana. Aquesta adscripció es basa, principalment, en el sistema constructiu emprat a la part inferior del monument, que es caracteritza per la utilització de grans carreus encoixinats bastits amb la tècnica de l’opus quadratum. A Catalunya, aquesta tècnica tant característica de l’arquitectura romana es documenta en diverses construccions de tipus civil com les cisternes de la Neàpolis d’Empuries i de tipus militar com les muralles baix republicanes de la ciutat de Tarraco o de la mateixa Empuries, entre d’altres. Tal com va destacar l’arqueòleg Guerau Palmada, bona part d’aquestes construccions corresponen a fundacions urbanes i fortificacions que l’exèrcit romà va bastir al llarg del trajecte de la Via Heràclea, és en aquest context que s’hauria de situar la construcció de la Torrassa, estratègicament ubicada dalt d’una carena des de la qual es controlava el pas d’aquesta via per les terres del Vallès. Tanmateix, cal posar en relleu que les excavacions arqueològiques efectuades modernament al jaciment no han permès confirmar de forma definitiva aquesta adscripció. Si bé és cert que s’hi ha recuperat materials arqueològics que habitualment apareixen en contextos del segle II aC. (fragments de ceràmica comuna ibèrica, àmfores, dolies i les característiques teules planes), no ha estat en els nivells fundacionals, sinó formant part d’estrats relacionats amb ocupacions posteriors del moment.
En aquests darrers anys, alguns historiadors han defensat que la Torrassa va ser construïda a principis del segle VIII que formaria part d’una extensa xarxa de torres o fars que haurien estat bastits per l’estat emiral per defensar la frontera occidental dels territoris conquerits per l’Islam. Cal destacar, no obstant, que les campanyes d’excavació fetes tant a l’interior com a l’exterior del monument no han aportat materials arqueològics que es puguin relacionar específicament amb aquest període. L’any 1994 es van localitzar, a l’interior de la torre, algunes sitges d’emmagatzematge que contenien ceràmica alt medieval. També es van documentar diverses estructures, que van ser excavades de forma més exhaustiva l’any 2006, es van identificar amb una possible zona d’hàbitat per a les persones destinades a exercir tasques de control a guaita de la torre entre els segles XIII i XV. És precisament en aquest període que es van redreçar els murs de la torre utilitzant carreus de granit que ja no van respectar la perfecta disposició de les filades d’opus quadratum conservades a la base del monument.
Les filades que coronen la part superior de la Torrassa corresponen a unes obres que s’hi van dur a terme l’any 1906, quan Francesc Teixidó, aleshores propietari de la finca, va decidir convertir la torre en un pavelló de cacera. Amb aquest objectiu va fera afegir dues plantes a l’edificació: la primera per a encabir-hi la cuina i el menjador i la segona per als dormitoris. Aquestes obres van canviar la fesomia del monument però, alhora, van contribuir a garantir-ne la conservació. A mitjan del segle XX, no obstant, la Torrassa va restar abandonada fins que, als anys 90, l’Ajuntament de Llinars va procedir a tancar-ne l’accés per evitar actes vandàlics.
L’any 2009 l’empresa Àrids García va cedir la propietat de la Torrassa a l’Ajuntament de Llinars del Vallès. D’aquesta manera s’iniciava el procés per a la recuperació definitiva del monument, que es va centrar en l’execució d’un acurat projecte de rehabilitació redactat per l’arquitecte Mateu Aregay amb la col·laboració de l’arqueòleg Lluís Vila. De forma prèvia a les obres, es van dur a terme diversos estudis preliminars com la realització d’un escàner 3D que va permetre obtenir una documentació molt completa del monument i analitzar-se, de forma exhaustiva, l’evolució constructiva i l’estat de conservació.
Un dels principals atractius de la Torrassa del Moro és el paisatge excepcional que es pot contemplar des del mirador instal·lat a la terrassa que s’ha habilitat a la planta superior. Si el dia és clar, es pot admirar amb nitidesa el mosaic de pobles i ciutats que conformen la plana vallesana disposats a banda i banda de les carreteres i autopistes que ressegueixen sàviament el corredor natural de la depressió prelitoral catalana. Fent anar un xic la imaginació, no és difícil imaginar com devia ser aquests paisatge quan es va erigir a la Torrassa, fa poc més de dos mil anys. Només cal esborrar nuclis urbans i polígons industrials, canviar les autopistes per vies empedrades i retornar als boscos i al rius l’espai que els pertocaria per naturalesa. Els poblats ibers que presidien els turons es trobarien mig abandonats a causa de l’ocupació romana i, la plana, aprofitant les millors terres de conreu, començarien a construir-se les grans vil·les rurals que havien de ser el precedent de masies i nuclis urbans actuals.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Torrassa moro dragon khan v2.gpx”]Vídeo gentilesa de Jordi ‘Enduro’ Fernàndez
La Garriga – Figaró – Puiggraciós – La Garriga
Aquesta és una excursió bastant tranquil·la que surt de la estació de RENFE de La Garriga i es dirigeix cap al Figaró per l’Ermita de Sant Cristòfol. Una vegada al Figaró creua el riu Congost i puja per la petita carretera fins a Montmany. Seguim pujant fins arribar al Santuari de Puiggraciós i anem a buscar pistes i camins que ens tornin a l’estació de tren de La Garriga.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Garriga Figaro Puiggracios.gpx”]
El Santuari de Puiggraciós des de La Garriga
Es tracta d’altre excursió curta i tranquil·la que arriba al Santuari de Puiggraciós, en aquest cas, sortint de La Garriga. El track dibuixa una mena de 8, això vol dir, que la primera vegada que ens creuem el track l’hem d’agafar a l’esquerra i la segona a la dreta.
[map style=”width: auto; height:300px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/La Garriga Puigracios.gpx”]
La Garriga segons el Jordi Soldevila
Aquesta és una interpretació de La Garriga segons el Jordi Soldevila, professor d’anglès i music. Començarem pujant fort per la pista a l’ermita de Sant Cristòfol però per arribar ens desviarem per un corriol (es pot seguir recte per la pista per retallar), seguirem pujant i a uns 860 m d’alçada començarem a baixar cap a Cànoves a on arribarem desprès d’un curt tram de carretera. Seguirem per suaus oscil·lacions fins La Garriga.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Soldevila Garriga Canoves Garriga.gpx”]
Fent el tafaner …
El Vallès Oriental està repartit entre grans unitats de relleu: la Serralada Prelitoral, la Depressió Prelitoral i la Serralada Litoral. Aquesta esquema ja s’ha indicat, i s’ha explicat dins el conjunt de Catalunya. Però cal recordar-ho, ja que és essencial per a entendre com és el paisatge vallesà. Per comprendre millor aquestes grans unitats de relleu només cal mirar atentament un gràfic, i fixar-se com la depressió del Vallès és una part d’una antiga serralada que es va trencar i enfonsar.
La part de la Serralada Prelitoral és la més elevada del Vallès. Correspon al sector que va quedar més enlairat, en especial a l’extrem nord, on hi ha el Montseny, amb cims de més de 1700 m. El Montseny és un gran massís constituït per materials molt antics (granits i pissarres). Es divideix en tres grans sectors. La part oriental dóna a la comarca de la Selva i part d’Osona: hi ha tres cims importants -turó de l’Home (1.712 m.), les Agudes (1.705 m.) i el turó de Morou (1.200 m.)-, els quals encerclen la vall de Santa Fe del Montseny. La vall de Santa Fe, molt visitada, és situada per sobre dels 1.000 m. i coberta per fagedes i avetoses. El sector central comprèn el conjunt del Matagalls (1.700 m.), on els vessants solells dominen les landes i d’altres matollars, i als obacs les fagedes i avetoses. Finalment, al sector occidental, hi ha la Calma, un pla enlairat, o altiplà, vorejat de vessant abruptes i valls pregones: el cim més alt és el puig Drau (1.348 m). Aquests tres sectors són separats per colls on passen les dues carreteres que travessen el Montseny: el coll de Sant Marçal de Montseny i el Coll Formic.
El Montseny acaba als vessants del Tagamanent (1067 m.) i a la vall del Congost, que com el nom indica és una vall estreta i engorjada. A l’altra cantó del Congost les roques són calcàries. L’erosió hi ha esculpit relleus molt abruptes amb cingles i canals estretes, com en els cingles de Bertí. Continuant cap a ponent, hi ha més cingles i congostos, com el de Sant Miquel del Fai o els cingles de Sant Sadurní.
Al sud sud-est del Vallès Oriental hi ha un conjunt de serres concatenades pertanyents a la Serralada Litoral, aproximadament entre els cursos inferiors de la Tordera i el Besòs. És un sector muntanyós menys extens i amb altituds més baixes. Destaquen les serres de Montnegre i del Corredor, les quals separen el Vallès de les terres que miren al mar (el Maresme).
La plana del Vallès correspon a un sector que fa milions d’anys que es va enfonsar respecte als relleus circumdants dels quals ja se’n ha parlat. En aquest sector enfonsat es dipositaren els materials arrossegats per les aigües salvatges que descendien de les muntanyes veïnes, fins a formar un relleu força pla. Per això es parla de la plana del Vallès. Hi dominen els materials argilosos i conglomerats encara poc consolidats. Però aquesta plana del Vallès fou de mica en mica modificada pels rius. Els rius hi obrien noves valls, al fons de les quals es formaren noves planes. Aquestes planes són anomenades terrasses al·luvials o fluvials, que vol dir formades per les aigües dels rius.
El relleu actual del fons del Vallès és constituït per una sèrie de replans o petites planes allargassades al costat dels rius i per un conjunt de turons allargassats, també seguint el curs dels rius.
El Castell de Montclús, també conegut com a Castell dels Moros, fou el centre de la important baronia de Montclús. L’origen del castell cal situar-lo entre els segles XI i XII, però no fou important fins al segle XIII, període en què els senyors de Sesagudes van abandonar el castell del Montseny per instal·lar-se en aquesta fortalesa. Tenia jurisdicció sobre les parròquies de Montseny, la Costa, Fogars, Mosqueroles, Vilalba Sasserra, Sant Martí de Pertegàs, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, Vallgorguina i Olzinelles. Entre el 1230 i el 1263 Guillemó, fill de Guillem Umbert de Montseny, va canviar el seu cognom pel de Montclús i es va establir com a senyor d’aquest castell. Es va casar amb Gueralda de Cabrera, filla del vescomte Guerau V. El seu fill Riambau va heretar el castell, però el va tenir poc temps, ja que aviat el va cedir al seu oncle Ramon de Cabrera. Va ser en el segle XIV quan es van dur a terme les obres de transformació del castell en palau. El 1403 va finalitzar la dependència feudal que mantenien els senyors de Montclús envers l’ordre de l’Hospital de Sant Celoni, ja que la baronia major d’aquest feu la va adquirir Bernardí de Cabrera. A mitjan segle XV el castell de Montclús encara estava en mans dels vescomtes de Cabrera. El 1508 es va restaurar la capella del castell i el 1739 el vicari general concedia llicència per a transportar la capella, pràcticament en ruïnes, fins al camp anomenat de la Parellada.
La Garriga. El poble és travessat, de nord a sud, pel riu Congost, un afluent del Besòs, el qual ha estat recuperat en les darreres dècades, després d’haver estat intensament contaminat durant força anys. A l’alçada dels ponts del Figaró, el riu té una resclosa de la que neix el rec Monar, un curs d’aigua que inicialment tenia la funció de fer anar el molí de can Blancafort, al nord de poble i que amb el transcurs dels segles es va anar allargant per tal de poder regar els camps, se’l va fer travessar el poble de nord a sud i va determinar l’existència de petits i estrets carrerons típics d’una part del centre de la població. Encara avui en dia, el rec, soterrat en la seva major part, condueix l’aigua per sota les cases del poble.
La pàgina d’or de la història de la Garriga fou l’estada que hi féu, des del dia 28 d’abril del 1400, el rei Martí I, l’Humà. Vingué acompanyat de la seva esposa, la reina Maria de Luna, per a restablir-se del seu mal estat de salut mitjançant els banys a les fonts d’aigües termals característiques del poble. Seguint l’historiador local Josep Maurí i Serra, hom creu que s’estaren a l’hostatgeria i hospital d’en Centelles, al voltant de l’actual Placeta de Santa Isabel. Durant la Guerra de Successió Espanyola, fou un dels escenaris del Combat del Congost, que fou el primer fet d’armes de la guerra a Catalunya i enfrontà els revoltats Vigatans encapçalats per Josep Moragues contra el destacament armat enviat pel Lloctinent Velasco i la Generalitat de Catalunya per tal de sufocar la rebel·lió a la Plana de Vic. La seva situació propera a Barcelona, el seu clima, i la presència d’aigües termals convertiren la Garriga en un dels llocs d’estiueig preferits de la burgesia catalana de començaments del segle XX, fet que propicià la construcció d’edificis modernistes a la població. La Garriga fou una de les poblacions catalanes bombardejades per l’aviació franquista durant la Guerra Civil. A prop es va instal·lar un aeròdrom militar dels republicans. De fet, avui en dia encara es conserva un refugi antiaeri, darrera l’estació de tren, al qual es poden realitzar visites guiades.
En l’estructura urbanística del poble destaca fortament “el Passeig”, una via urbana oberta el 1878 de gairebé un kilòmetre de llarg, ombrejada per dues fileres de 272 enormes plataners procedents inicialment del Parc de la Devesa de Girona. És l’avinguda més senyorial de la Garriga. L’arquitectura modernista és abastament representada tant en obra civil com en les cases-jardí d’estiueig. Cal destacar especialment l’extensa obra de Manuel J. Raspall amb més de un centenar d’intervencions entre 1903 i 1934.
Santuari de Puiggraciós. L’any 1701 s’iniciaren els tràmits per a la construcció del Santuari molt a prop d’on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. Durant uns anys els parroquians de Montmany utilitzaren el santuari com a temple parroquial, atès el mal estat de l’església de Sant Pau de Montmany. Ben aviat s’hi va construir també la casa de l’ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria: és on Raimon Casellas situa algunes de les escenes més punyents de la seva novel·la Els sots feréstecs.
Els Cingles de Bertí són un conjunt de cingleres i relleus que formen part de la Serralada Prelitoral i que separen l’altiplà del Moianès de la depressió del Vallès. Reben el nom de la parròquia de Sant Pere de Bertí ubicada a la part central del seu recorregut.
Joan Oliver (Pere Quart)
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.