Garrotxa II
Tenim un problema a l’hora de carregar els tracks. Si voleu cap track podeu contactar amb: xaviercarbonell222@gmail.com
Aquesta és la segona part de rutes btt i tracks btt per la Garrotxa dels Betetistes dels Pirineus.
Les Planes d’Hostoles – Sant Feliu de Pallerols
Tres arbres monumentals i un bucle
Les Planes d’Hostoles – Sant Feliu de Pallerols – La Codina – Pocafarina
Hostal del Fang, Mas Solè d’avall, Mas Solè d’Amunt, coll Barranc, collada Fontpobre, Sant Feliu de Pallarols, Les Planes d’Hostoles
Hostal del Fang, Mas Solè d’avall, Mas Solè d’Amunt, corriol a peu, Arcous, Medes, Coll Portella, Sant Feliu de Pallarols – Les Planes d’Hostoles
El salt de Sallent des de Les Presses
El Puig de les Àligues tornant per La Canal, Manter, Sallent, Matxos Sant Privat d’en Bas
El Puig de les Àligues tornant per Vidrà i el Collfred
El Puig de les Àligues tornant pel salt de Sallent i un llarg corriol
“La casa de foc”
Les Planes d’Hostoles – Sant Feliu de Pallerols
Una excursió curta però molt entretinguda. Sortim pel carrilet cara avall i tenim una primera pujada amb fortes rampes i una baixada trialera. La segona pujada comença per un corriol a peu i la baixada fins Sant Feliu de Pallerols i el carrilet és més fàcil i ràpida.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/les planes sanf feliu.gpx”]Tres arbres monumentals i un bucle
Aquesta excursió ens permet, sortint de Les Planes d’Hostoles, visitar tres arbres monumentals, dos d’ells catalogats, i després fer un bucle per un corriol tècnic i divertit per baixar a Sant Feliu de Pallerols per una pista amable. Sortim pel carrilet en direcció a Amer, el deixem a la dreta i anem a buscar l’alzina de les Famades. Sortim a la pista i de seguida a la pista asfaltada que puja a Sant Martí Sacalm, passem per una font i poc després ens desviem per arribar a Sant Martí per pista de terra. Seguim, passem per sota del cingle del Santuari del Far, un parell de masos i prenem un corriol recompensant que ens porta al roure de la Xoriguera. Anem a buscar el cirerer de mas Joan. No està catalogat com a monumental, però és impressionant! Ara ens dirigim a fer un bucle per arrodonir el quilometratge de l’excursió, per alguns ‘lo mejor está por llegar‘.
Descarrega’t el track a Wikiloc
Plantipodes: Roure de la Xoriguera
Track original: Tres arbres i un bucle
Alzina de les Famades. Aquesta alzina, famosa a la comarca, destaca sobretot per la seva producció de glans. Es diu que un any va fer-ne més de 660 kg. És un excepcional exemplar per la seva grandiositat i bellesa, i es diu que pot tenir més de 500 anys. L’Alzina es troba situada a prop de l’era de les Famades, masia actualment en ruïnes. Al costat de la masia, hi ha altres arbres molt vistosos però molt menys rellevants.
Roure de la Xoriguera. A la finca de la Xoriguera existia una roureda d’exemplars magnífics. Es troba situat a 300 m SE de la casa de la Xoriguera (camí de la casa de la Coima, passats un vern i un freixe, camí de l’esquerra). S’hi pot arribar 250 m S cap al torrent i 220 m E. Actualment està envoltat d’arbres de ribera, sobretot verns i pollancres i és visible des la la casa de la Costa, sobresortint per damunt de la resta d’arbres. Quan l’any 1908, el propietari va decidir tallar la roureda, la seva família li ho retragué, aleshores, el propietari va decidir no deixar tallar 12 dels roures, però li calgué pagar 15 duros per cada un d’ells. Aquest Roure és un d’aquests 12 escollits. La inscripció a una placa l’honora:
“Ets un arbre ferm i altiu,
que es va salvar d’una forta talada,
amb el pas dels anys molt més joliu,
desafiant el sol, el vent i la gebrada”.
Maria de Cabanyes.
Les Planes d’Hostoles – Sant Feliu de Pallerols – La Codina – Pocafarina
Una nova volta amb el punt de partida a Les Planes d’Hostoles. Ens aproparem a Sant Feliu de Pallerols primer pel carrilet i després per corriols, pugem per la pista de La Codina i La Penosa i acabem de remuntar per un camí no ciclable durant una bona estona, en les inmediacions del Coll de la Portella (850 m). Una vegada a dalt podríem baixar cap a Santa Pau però preferim no canviar de vall i seguir crestejant. Passem al costat del volcá de Llacunagra, Les Medes (runes) i seguim baixant fins un collet. Prenem la pista a dreta, trencada moltes estones baixant fins la carretera a Sant Aniol. La creuem i seguim baixant primer per pista i després per corriol fins els voltants de la casa de La Fusada (estem molt a prop de l’Hostal del Fang) i anem tornant per camins poc concorreguts per Can Soler d’Avall cap al barri de Pocafarina i Les Planes.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/planes pallerols codina pocafarina.gpx”]Hostal del Fang – Mas Solè d’Amunt – coll Barranc – collada de la Fontpobre – Sant Feliu de Pallarols -Les Planes d’Hostoles
Sortim de l’aparcament de l’Hostal del Fang cap a Mas Solè d’Avall, Mas Solè d’Amunt que bordegem per corriol d’ovelles, G1-531, pista a trams pedregosa, collet cap a Les Medes, pista que pot estar fangosa, runes de La Plana, seguim per boscos fins la pista del Hotel Ventós, coll Barranc (coincidim amb la ruta que puja al Puigsallança des de Santa Pau), collada de la Fontpobre (podriem baixar a Santa Pau), volcà i runes de Can Tià, cruïlla amb pal indicador, pista que esdevé asfaltada, Sant Iscle de Colltort, panel Memòria Històrica, creuem la C-63, carrilet, Sant Feliu de Pallerols, Les Planes d’Hostoles, atenció deixem el carrilet després d’un pont, Mas Terrats i creuem el Brugent per un gual molt precari (hauria estat millor seguir per la pista i creuar el Brugent pel pont i 1 km de C-63 fins l’Hostal). Una excursió bastant còmoda que termina cara avall pel carrilet.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Fang Soler coll Barranc Pallarols Planes Hostoles.gpx”]El salt de Sallent des de Les Presses
Una ruta btt que deu ser una clàssica de la zona. Es tracta de remuntar fins la masia de Collfred per pista de ciment, les ruïnes de la Freixeneda, fortes rampes, coll que dona accés a Ciuret i abans del Platraver baixar cap a Sallent per pista. Anem a buscar el mirador, el camí dels matxos (corriol trams no ciclables), i la pista a Sant Privat d’en Bas passant per un gorg.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Presses Collfred Freixeneda coll Ciuret Platraver pista Sallent.gpx”]El Puig de les Àligues tornant per La Canal, Manter, Sallent, Matxos Sant Privat d’en Bas
Potser la millor opció per coronar el Puig de les Àligues i tornar a la Vall d’en Bas. Sortim Les Presses (460 m) i anem a buscar la carretera del coll de Bracons a l’alçada de Joanetes. Remuntem carretera i abans d’arribar al Km 3 prenem una pista a la dreta que ens permet arribar al coll de Bracons (1.140 m). Sense tocar la carretera prenem una pista que baixa cap al mas Bracons (casa rural), sortim a la carretera, remuntem uns metres i prenem la pista que puja. Ens desviarem per un corriol (caminarem força estona), passarem per davant una font-abeurador en runes i arribarem al coll de la Coma, a on podem deixar la bici i per pujar a peu al Puig de les Àligues. Baixem pel torrent (a peu) fins la pista que puja a Sant Bartomeu de Covildases, ens desviem a La Canal, seguim amunt cap el coll de Manter (rampes molt dures), baixem cap el Platraver, anem a buscar la pista que baixa a Sallent, camí dels matxos (trams no ciclables) i prenem una pista que porta a Sant Privat d’en Bas passant per un gorg.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Presses ALIGUES Canal coll Manter Platraver pista Sallent cami Matxos pista buono.gpx”]El Puig de les Àligues tornant per Vidrà i el Collfred
Una gran excursió per coronar el Puig de les Àligues. Sortim Les Presses (460 m) i anem a buscar la carretera del coll de Bracons a l’alçada de Joanetes. Remuntem carretera i abans d’arribar al Km 3 prenem una pista a la dreta que ens permet arribar al coll de Bracons (1.140 m). Sense tocar la carretera prenem una pista que baixa cap al mas Bracons (casa rural), sortim a la carretera, remuntem uns metres i prenem la pista que puja. Ens desviarem per un corriol (caminarem forces estones), passarem per davant una font-abeurador en runes i arribarem al coll de la Coma, a on podem deixar la bici i per pujar a peu al Puig de les Àligues. Baixem pel corriol (trams a peu) fins les runes de La Salgueda, a on prenem la pista per creuar el riu Ges, remuntar cap a Vidrà, primer, i cap a Ciuret el Collfred, desprès, per pista de ciment abans de la baixada cap a la Vall d’en Bas. A Vidrà trobem el roure monumental catalogat de la Creu de l’Arç (24.212.03).
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Presses Bracons ALIGUES Vidra Collfred.gpx”]El Puig de les Àligues tornant pel salt de Sallent i un llarg corriol
El disseny d’aquesta excursió es del Kolo i els seus amics tal com podeu consultar a Wikiloc. Deixo per ells l’entusiasta descripció de la ruta que se’ns va fer una mica llarga perquè anem escassos de tècnica i força. Son punts de pas: Les Presses, Joanetes, coll de Bracons, coll de la Coma, Puig de les Àligues, clot d’en Rufa, Vila vella, Bauma de la Vila, Hort de Getzemaní, ruïnes de Can Mic, coll Manter, Platraver, salt de Sallent, camí dels Matxos, Can Vidalic, Abeuradors i Sant Privat d’en Bas.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Presses ALIGUES Vila Vella Traver Sallent corriol llarg.gpx”]
“La casa de foc”
Aquesta ruta amb el punt de sortida a Santa Pau ressegueix alguns dels punts claus de la novel·la ‘La casa de foc’ de Francesc Serés. Es poden seguir diferents variants. Hi un tram a peu després de Pruan seguit d’un corriol pel bosc fantàstic i un tram incòmode de baixada a Sant Martí Vell (diuen que el nom correcte és Sant Martí, però que l’error s’ha anant perpetuant). Us deixem diferent informació sobre la novel·la.
Descarrega’t el track a Wikiloc
Carnet de ruta: Francesc Serés, els llocs de ‘La casa de foc ‘per Llorenç Soldevila
El riu Ser neix a la serra de Finestres i quan ha passat Santa Pau s’engorja fins a desembocar al Ritort, al pla de Sant Andreu, en què el paisatge s’obre fins a Mieres. El centre d’aquest territori en bona part despoblat és el Sallent o, can Mau, la caseta amb dos vessants, on l’escriptor va viure vuit anys, a tocar de l’absis de l’església de Sant Esteve. La vall està acomboiada, a la banda esquerra per Sant Julià del Mont i per Pruan on, de fet, s’obren els horitzons. Sant Julià, lloc d’anar-hi a dormir més d’un cop a sol i serena, domina els replecs de muntanya soleia on es fan plantacions de maria, un altre leitmotiv de la novel·la. Als seus estreps hi ha Sant Martí Vell, un lloc solitari en què resideix el Dr. Sisquella i on Serés situa un arquetipus, dels que hi ha a la novel·la, en homenatge als referents literaris com Raimon Casellas. Julià és un personatge que sembla extret d’algun sot feréstec: «La causa, segons el metge, eren unes pigues berrugoses a la templa esquerra, que causaven el rebuig de tothom.» O el Victorià de Santa Pau, «petit, rabassut, amb un bigoti anàrquic que feia joc amb les celles pobladíssimes, sempre anava molt deixat.»
I Pruan l’alt mirador que permet veure: «les Alberes, el Canigó, Ulldeter, l’estany de Banyoles, el golf de Roses, els edificis blanquets, alts i diminuts.» Faldes de muntanyes avall només un enxarxat de vegetació espessa, inhòspita, ocultadora i, al fons de les petites valls, ací i allà, les diminutes masies com espurnes de llum: «Enmig de totes aquelles serres, que des dels cims es veuen com les crestes que aixeca la maregassa, al fons d’una vall, vora el riu Ser, hi havia una casa amb llum i dues feixes netes.» Es refereix a can Mau, el nom de la qual ningú sap d’on ve però s’arrapa com una llagasta al protagonista acabat d’arribar: «A mi em van començar a dir Mau, i ja m’està bé adoptar una part de la personalitat d’algú que no sé qui era. Qui era, en Mau? No ho sabem. El sobrenom d’una família.»
A l’altra banda de la vall, el panorama el domina Finestres amb el Puigsallança, que supera els mil metres: «A dalt de tot hi ha les ruïnes de can Barranc […] Després d’aquella primera vegada hi he tornat sempre que he pogut, faig fotos amb el mòbil a les heures que cobreixen les ruïnes i al rellotge de sol que la pluja va desfent.» Can Barranc, on havia nascut la dona d’en Jordi de Can Sol, morta de càncer, i mare de la Carmina i àvia de la Mar.
De fet, el dia que el protagonista arriba a la vall, quan enfila l’últim tram de la carretera, abans d’arribar al Sallent, pensa que la ruta baixa com una serp: «em va fer l’efecte que travessava un túnel. Les capçades de les alzines i dels roures es lligaven a banda i banda de la carretera. Tots aquells arbres il·luminats des de sota pels fars del cotxe eren com la gola del llop.» I un cop instal·lat a can Mau podrà explicitar: «Tots estàvem perduts enmig d’un mar de muntanyes i turons que es desplegaven com si fossin onades entre buits i espadats. El Sallent, per a mi, en aquell moment, era una illa en el Pacífic.»
Can Mau conté un gavadal d’escorpins, un altre dels simbolismes que com el del saurí, els fòssils, els ariets del riu… donen un to màgic i misteriós a la narració. Probablement, els escorpins que superpoblen can Mau, que provoquen angúnia en el lector, són el reflex del rebuig de la població entotsolada a l’arribada d’un nouvingut. En Jordi de Can Sol arriba a afirmar que «Tots tenim els nostres escorpins, no?» i, referint-se als plantadors de maria, diu: «Doncs això per a mi són escorpins, aquests són el meu escorpins.» I la Carmina, lapidària, resumeix així el panorama: «Això és com l’Arca de Noé, l’única diferència és que no tots els animals anem en parelles, n’hi ha que arrosseguen solituds molt diverses, d’altres parelles imaginaries.»
Dels abismats habitants del Sallent, és simptomàtic que el primer que s’acosta a can Mau sociablement sigui el Núvol, el gos de Can Sol que, després, arrossegarà progressivament la presència de la Mar, en Jordi i la Carmina. Això fa que el protagonista en una conversa fictícia que manté amb el gos pugui expressar: «Començava a ser el símbol de la meva relació amb Can Sol.» El Núvol, “personatge” que creix i que amb la seva mort, de fet, tanca la trama novel·lesca. Personatges, els ja esmentats que, progressivament i intensa, tramaran unes relacions emocionals, ben dosificades, que són l’espina dorsal de la història. En Jordi és la suma de diversos homes, que Serés va conèixer, forjats en els destrets de la vida i amb un caràcter fort i sovint desconcertant. Igual que són fusions els perfils de la Carmina i la Mar, dos tremps de dona molt independents.
Quan el protagonista arriba al poblet en comprova els límits: «M’havien explicat que la casa era rere l’església, però al Sallent, depèn de com t’ho miris, totes les cases són darrere l’església perquè l’envolta l’únic carrer sense nom que hi ha al poble.» Can Mau està deixada, s’ha de fer habitable, tasca a la qual l’ajudaran, de mica en mica, amb la mentalitat de tornajornals primer de tot el Jordi de Can Sol i després altres sallentins. Les feixes a tocar de can Mau, decantant-se sobre el riu Ser seran recurrents en la trama narrativa, com un espai on el protagonista, juntament amb el gorgs del riu, es pot descompressionar. Els gorgs del riu són un petit paradís: «Els arbres oculten les gorgues des de qualsevol punt, o entres pel llit o no hi arribes. L’aigua està fredíssima tot l’any i tan neta que no cal que et dutxis. […] Els de Can Sol i els d’Aiguanegra es reien de mi perquè un dia vaig dir que d’aquell lloc sota les capçades il·luminades en diríem la Cúpula closa Per Sobre del Meu Cap Verdcristal·lina.»
Can Sol no ha existit mai, es un creació de l’autor que pren força trets de can Batlle, mas situat un tros més amunt de l’altiplà on situa aquell. De camí a la Pedra del Diable, el menhir que té subjugada la Carmina. Can Sol es fonamenta en la nova realitat de la ficció sobre el riu Ser i recolzat en els contraforts de roca: «El paller sí que era nou, es podia veure el contrast entre un edifici i l’altre malgrat la pedra vella. L’era, gran i envoltada pel jardí, perdia les rajoles entre l’herba a mesura que s’anava acostant a l’espadat del riu.» Un paller nou que té molt a veure amb el foc, un dels grans misteris de la història, i el títol de la novel·la, i també les marques que aquell deixà en la pell de la Carmina.
Així doncs, Can Sol, un mas fictici envoltat de masos reals, on viuen els personatges secundaris, amb el nom canviat entre parèntesi: la Camància (Aiguanegra) a l’entrar al Sallent que d’Ors denominava Jamància; ca la Teresa, l’única casa que conserva el nom real, enfront de l’església i del petit cementiri; Mainau (Llancers) a tocar de la riera de Samariu; Casals (Minyons) de camí cap a can Sol; i cap avall seguint el curs del riu: la Torruella (Torrassa), Rocacorba, el centre obscurantista de l’Opus Dei…
Arribant a Sant Andreu i emprenent el camí cap a Mieres (on, entre d’altres fets hi passa la reunió clau al poliesportiu) i Banyoles els horitzons s’obren i la solitud es difon, es disfressa. Deixem enrere un món, el de la vall del Ser, connectat amb la modernitat a molts nivells amb els mòbils, fins i tot amb la presència de nuclis de neorurals, però que conserva les traces, usos i costums d’altres èpoques. Serés, enemic dels encotillaments, està treballant en una novel·la que serà la continuació de La casa de foc i que passa, però, íntegrament en un espai reduït de Barcelona, el que es comprèn entre la plaça Catalunya i el Liceu. I, alhora, està immergit en una altra també d’ambient barceloní. Així, doncs, sembla que la seva nova deriva ens durà a fer aportacions a la construcció del mite literari de la Barcelona d’avui, moderna.
La casa de foc de Francesc Serés:
https://www.nuvol.com/llibres/la-casa-de-foc-de-francesc-seres-172333
Tindreu la sensació que l’autor ha destil·lat molta literatura en aquesta obra. Sentireu la veu naturalista-modernista de la Mila de Solitud, de Víctor Català (Caterina Albert), que estava obsessionada per la neteja igual que el narrador-protagonista de La casa de foc, obsedit per eliminar tots els escorpins de la casa de la Garrotxa; i reviureu les mateixes tensions que la protagonista de Solitud encarna entre l’individu i l’entorn, igual que el Mau, narrador de La casa de foc, arriba a la muntanya garrotxina -fugint de qui sap què- i que no entén els codis d’honor, les mitges veritats i les fidelitats dels que són d’aquella terra en contraposició als nouvinguts.
Us sentireu immersos en una trama de literatura realista amb personatges ambivalents (hippies, neorurals, empresaris olotins, constructors, galeristes d’art…), alguns dels quals, just en el moment abans de la tempesta de la crisi del 2008, viuen al marge de la llei comerciant amb marihuana, cocaïna, produccions ecològiques i, fins i tot, inventant els negocis més increïbles que us pugueu imaginar per col·locar l’excés de diner negre en boscos, terrenys, cavalls, obres d’art de pa sucat amb oli o en falsificacions de mobles antics. Són els bandolers i contrabandistes de principi del segle XXI, que imiten els seus ancestres de La Punyalada (1905),de Marià Vayreda, però que en lloc de viatjar amb cavalls ho fan amb Nissan Patrol.
A La casa de foc també hi trobareu el realisme màgic de García Márquez, que, passant pel sedàs de la tradició literària de Calders i Tísner, arriba a aquesta novel·la amb unes dosis molt ben calculades d’humor, com per exemple quan el protagonista revela inconscientment la veritable paternitat oculta d’un veí. També s’emmarca en el realisme màgic l’aparició de fenòmens inexplicables que són elements centrals de la trama de la novel·la. Així se’ns presenta la capacitat innata de Jordi de Can Sol, saurí infal·lible que viu -i guanya diners en efectiu a cabassos- detectant i trobant aigua arreu del món, o de la seva conflictiva neta, la Mar, que també ha heretat certs poders sobrenaturals. Aquesta novel·la també segueix García Márquez quan fa servir una toponímia efectista i corprenent, de vegades real de vegades imaginària: Can Mau, Can Sol, Torn, Briolf, Llancers, Falgons…
La novel·la recrea una nissaga amb la voluntat d’explicar la progressió social del protagonista: neix com a fill d’uns masovers molt pobres i és capaç de convertir-se en un ric propietari rural que amaga la seva fortuna i que arriba a dominar tota la Vall del Ser. És un itinerari vital, d’altra banda, molt similar al de moltes famílies de pagesos catalans que durant el segle XX van passar de masovers a petits propietaris. Per tot això, Francesc Serés ha declarat -igual que va fer Gustave Flaubert amb Madame Bovary -que en Jordi de Can Sol c’est moi, a banda que el narrador de la novel·la sigui el seu alter ego, ja que ell també havia fet de professor d’aula d’acollida en una escola d’Olot i va viure a Can Mau, en una casa del 1587, en una vall entre Santa Pau i Mieres.
Com totes les grans novel·les, té una frase inicial que t’enganxa. És alhora una tesi i una declaració de principis que quan acabareu la novel·la entendreu perfectament: «És el mort més gran que hem tingut. No m’hi cabrà en una missa, haurem de fer dos enterraments».
La casa de foc és una novel·la que narra la descoberta, per part d’un foraster, d’un món molt estrany que va néixer fa dos cents anys i que la crisi del 2008 posa en qüestió, un paisatge garrotxí i un món propi que es regeix per unes normes atàviques. La Garrotxa és un microcosmos molt especial. Una mostra d’aquesta singularitat és el fet que va succeir a la mateixa època en què se situa la novel·la (el 2005) i que va convertir Olot en una de les úniques ciutat del món on McDonald’s va haver de tancar el seu establiment per “motius econòmics”, tot i que en tenia la concessió per a trenta anys. Aquest episodi històric es va produir per un boicot conscient, premeditat i massiu de la població amb el lema “Al McDonald’s ni mú” que reivindicaven el Km0 abans que s’inventés, com explica el periodista Albert Martínez en el seu article “Fuetada per McDonald’s”. Els garrotxins, potser pel seu paisatge volcànic, tan lligat al centre de la terra, deuen sentir més la força de gravetat que d’altres mortals. Als habitants d’aquesta comarca se’ls pot aplicar la frase d’Irina Mendelèieva, autora del Contes de color rus que el Serés mateix cita a La força de la gravetat (2006): «En aquest país, la força de la gravetat és major que en qualsevol altre. La gent ho viu com una mena de resignació i orgull. S’han acostumat a conviure-hi, es veu que s’estimen la terra malgrat que viure els costa més esforç que als habitants dels països veïns».
A La casa de foc, l’autor fa servir la tècnica del narrador-personatge, una persona interposada per descriure un món desconegut que té una gran tradició literària. En català hem de remarcar-ne dos exemples molt significatius: d’una banda, el jove veterinari de Barcelona que, a El carrer Estret (1951) de Josep Pla, arriba a Torrelles (Palafrugell). La viuda del seu predecessor li recomana que vagi a viure al centre del poble, al carrer Estret, que això l’ajudarà en la seva carrera professional i, a més, podrà saber què passa al poble, mirant per la finestra. En el pròleg, l’autor de Llofriu manifesta la seva voluntat de fer una novel·la: «en un moment determinat em semblà divertit (…) utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!– per una petita població del país». L’altre gran precedent de personatge foraster és el jove advocat que va a fer de secretari del Jutge de Pau a la Mequinensa dels anys 50 del segle passat a l’exquisit recull de contes de Jesús Moncada Calaveres atòniques (1999). Quan hi arriba el jutge Crònides li recomana: «no treballi, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi’s en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites». A la novel·la de Serés el narrador també observa i és molt observat pels seus circumveïns amb moviment de cortines.
El narrador de Pla no s’involucra activament en la història i el de Moncada ho fa en un dels contes més sucosos del recull, titulat “Assentament comptable” on la sogra de l’Elisenda Tortosa cuina el pot d’arròs on el marit de la nora portava “gra a gra” la comptabilitat de les relacions maritals íntimes. Davant la tragèdia, la jove, que no sap de lletres, demana ajuda al secretari per restablir la comptabilitat matrimonial. A diferència dels narradors de Pla i Moncada, el narrador de Francesc Serés a La casa de foc s’involucra molt activament en la història de Can Sol quan accepta l’encàrrec del Jordi de Ca Sol de fer classes de reforç (“conferències”, en diuen a la Garrotxa) a la seva neta, la Mar, «perquè no es perdi». També el narrador, en una mena d’autobiografia ficcionada, intervé en alguns episodis de la novel·la més enigmàtics i s’assembla molt al narrador de Pa i Raïm de Josep Pla, on el paisatge és l’assassí, però amb la participació indirecta, però responsable del propi autor. A La casa de foc, el narrador cada vegada queda més enredat en una teranyina emocional i social, i fins i tot algunes de les seves actuacions i decisions són els elements catalitzadors de la mateixa evolució de la novel·la.
La casa de foc es també una destil·lació de la pròpia obra de Francesc Serés. Així, l’aigua com un element simbòlic del món que es vol preservar ja sortia magistralment en el seu conte “Beure. Cadascuna de les ampolles de la mare.”, publicat a Els ventres de la terra (2000), on el protagonista venia una casa familiar que els seus fills no s’estimaven, però en salvava unes precioses ampolles d’aigua de vidre de la seva mare, record de quan feia de minyona a Barcelona. L’aigua és el símbol de la vida i ho posa en relleu d’aquesta manera: «que la vida del poble girava al voltant de l’aigua ho deixava clar la pregària del diumenge demanant pluges abundants però fines (…) Els pous i les fonts es cuidaven molt, i també els accessos i les normes que permetien a qui no tenia cap font a prop poder entrar per la finca de l’altre a buscar-ne…».
A La casa de foc hi ha un fet luctuós del passat relacionat amb el foc purificador que ha marcat tots els personatges principals i la majoria dels habitants de Sallent. Aquest fet alhora es converteix en un fil conductor intrigant i amb aires detectivescos que manté al lector. És el fet violent al voltant del qual gira la novel·la i sempre ens manté amb l’ai al cor al llarg de les indagacions del narrador. Francesc Serés insisteix, com havia fet en altres de les seves novel·les, en un cert relativisme moral en relació amb la violència i l’establiment d’uns silencis còmplices (una omertà). Des del punt de vista narratiu si una acció violenta és necessària i la realitzen els més febles està justificada. Això ja succeïa al “El tercer full de la ceba”, al llibre Els ventres de la terra (2001), quan els pagesos decideixen matar i enterrar els milicians vividors que es volien apropiar de la feina i els fruits dels seus ancestres. Aquesta “venjança justa” també està present al llibre L’arbre sense tronc (2001) en l’execució, per part de les dones de la bòbila, del fill de l’amo (violador de nenes i de dones) i dels seus encarregats que també els fan desaparèixer incinerant-los en els forns crematoris de la bòbila de rajols, sense les seves pertinences metàl·liques. Aquestes accions violentes per protegir la família i una determinada concepció del món rural feta de complicitats, dignitats i lleialtats són molt presents a La casa de foc i es posen en evidència per tal que el narrador i el mateix lector es posicionin en relació amb aquest debat moral.
La casa de foc és una novel·la escrita amb una llengua fresca i amb unes descripcions precises i punyents: «tenia ocells meravellosos, com els dos oriols que venien a menjar a la figuera i que compartien les figues amb mi i els toixons. Tenia –amb aquest significat que vol dir tenir i no tenir- granotes, gripaus de tots els colors i fins i tot salamandres els dies de pluja». D’altra banda, també cal esmentar que hi ha un treball lingüístic excel·lent que converteix els diàlegs en un català molt natural que incrementa considerablement la versemblança de la novel·la. Gràcies a la seva manera de parlar ens creiem en Jordi de Can Sol, la Carmina, la jove Mar i, fins i tot, els caçadors garrotxins o els immigrants panjabis.
En síntesi, La casa de foc de Francesc Serés és un complex artefacte incendiari, però aparentment simple, que us esclatarà a les mans si no el llegiu. És el plaer de la lectura. És una bomba de rellotgeria literària que us està esperant per Sant Jordi: tic, tac.
https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/la-casa-de-foc/
https://www.culturalia.ad/llibre/38/la-casa-de-foc:
https://www.nuvol.com/llibres/la-casa-de-foc-de-francesc-seres-172333
https://www.publico.es/public/quin-secret-l-exit-casa-foc-francesc-seres.html
Referència a heroïna i drogues: pp 442, 526, 482.
Ariet bomba d’aigua
Fent el tafaner …
Alzina de les Famades. Aquesta alzina, famosa a la comarca, destaca sobretot per la seva producció de glans. Es diu que un any va fer-ne més de 660 kg. És un excepcional exemplar per la seva grandiositat i bellesa, i es diu que pot tenir més de 500 anys. L’Alzina es troba situada a prop de l’era de les Famades, masia actualment en ruïnes. Al costat de la masia, hi ha altres arbres molt vistosos però molt menys rellevants.
Roure de la Xoriguera. A la finca de la Xoriguera existia una roureda d’exemplars magnífics. Es troba situat a 300 m SE de la casa de la Xoriguera (camí de la casa de la Coima, passats un vern i un freixe, camí de l’esquerra). S’hi pot arribar 250 m S cap al torrent i 220 m E. Actualment està envoltat d’arbres de ribera, sobretot verns i pollancres i és visible des la la casa de la Costa, sobresortint per damunt de la resta d’arbres. Quan l’any 1908, el propietari va decidir tallar la roureda, la seva família li ho retragué, aleshores, el propietari va decidir no deixar tallar 12 dels roures, però li calgué pagar 15 duros per cada un d’ells. Aquest Roure és un d’aquests 12 escollits. La inscripció a una placa l’honora:
“Ets un arbre ferm i altiu,
que es va salvar d’una forta talada,
amb el pas dels anys molt més joliu,
desafiant el sol, el vent i la gebrada”.
Maria de Cabanyes.