Anoia

Aquesta és la secció de rutes i tracks per la comarca de l’Anoia dels Betetistes dels Pirineus.

Anoia I
Gravel
Castells de Pobla de Claramunt i Castelloli
Igualada (Piera) Gelida
Igualada – Jorba – Igualada
Pels voltants de Piera
La torre de la Manresana i els castells de Dusfort i Calaf
Calaf i la batalla de Prats de Rei
El castell de Boixadors des de Calaf

Anoia II
La serra de Miralles: El Grony de Miralles i l’Agulla Grossa
El Grony de Miralles i l’Agulla Grossa
La serra de Miralles des de La Llacuna
Puig de Sant Miquel, Torre Alta (castell Ferran) i Puig d’Aguilera
La Llacuna: les Agulles, Puig Castellar i Castell de Montagut
La Llacuna: poblat ibèric, Puig Castellar i Esglèsia de Sant Jaume de Montagut

Fent el tafaner …

La torre de la Manresana és una torre de guaita situada al nucli de la Manresana al municipi dels Prats de Rei a la comarca d’Anoia. Es tracta d’una torre de guaita cilíndrica d’origen romànic i únic element en bon estat que es conserva de l’antic castell medieval de frontera. És un edifici declarat bé cultural d’interès nacional. Apareix documentada des de cap al 1034, però la construcció actual és del segle XII, per la qual cosa se suposa que degué substituir una edificació anterior més senzilla. La terrassa es troba a 21 metres d’altura. Durant la Guerra de Successió a Catalunya va ser escenari clau dels enfrontaments entre austriacistes i borbons per tal de controlar la zona de Calaf i es va convertir en un observatori estratègic del comandament aliat encapçalat pel general Guido von Starhemberg.  La seva privilegiada ubicació permetia controlar visualment una bona part del paisatge de la zona i era clau en les funcions de vigilància del territori. La seva alçada i el seu enclavament permeten gaudir d’una esplèndida vista i d’una espectacular panoràmica de la comarca de l’Anoia, amb els campanars dels Prats de rei, Calaf i les torres del castell de Boixadors destacant en l’horitzó. S’ha de tenir en compte que la porta d’accés es troba a 11 metres d’alçada i s’hi accedeix per una escala exterior.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_la_Manresana
La batalla de Prats de Rei

El mercat de Calaf. Extret de Lo Carranquer.

La llegenda del Mercat de Calaf ha arribat fins a nosaltres gràcies a Apel·les Mestres (1854-1936): escriptor i poeta, dibuixant satíric i gran il·lustrador, excursionista, jardiner notable i un dels pares del modernisme català. Doncs bé, el 1895 Apel·les Mestres publica el volum ‘Tradicions’ dins la col·lecció Folklore Català de la Tipografia Espasa & Cia de Barcelona; recollides i escrites per l’autor, el núm. 101 duu el títol “El mercat de Calaf” i la llegenda original del mercat de Calaf diu així -l’escriptor Josep Maria Solà n’ha actualitzat l’ortografia i la sintaxi prefabriana de Mestres-:

El mercat de Calaf havia estat altre temps un dels mercats més importants de Catalunya; no obstant això, no és pas a la concurrència que cridava, ni al diner que feia córrer a allò que deu la seva celebritat. No, no és la seva importància mercantil sinó un incident extraordinari el que li donà la fama que va perpetuant-se de segle en segle. Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns es consideren dels més rigorosos, i amb tot i ser-ho tant, en vingué un tan sobtat, tan superior a tots els haguts i per haver, que un dia de mercat, quan tota la plaça era plena de bestiar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules es glaçaven en sortir dels llavis. Tothom tractava i contractava, tothom demanava i oferia, però no se sentia res; i com havia de sentir-se si, com us dic, al moment de brotar es glaçaven les paraules!

Però el dia anà avançant, cobrà força el sol i a la fi començà el desglaç per allà a migdia; i així com s’anà desglaçant l’aigua, s’anaren desglaçant les paraules, totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça!

!Ah, fillets de Déu! Us l’imagineu el rebombori que es produí de cop i volta? “Quant d’aquest matxo? -Compreu-me aquest porc! -Tres unces! -Vint-i-quatre dobles! -Aquest parell de bous queda per mi! -Ja us el podeu mirar per tots cantons. -Set unces. -No tira pas guitzes? -Ni mitja dobla menys!” Etc, etc. És a dir, que entre les paraules que es deglaçaven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xivarri i tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre. I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles.

Text extret del llibre “Històries de Calaf. Visions, tradicions i personatges”, de Josep M. Solà, Edicions de L’Albí, col·lecció La Guita, Berga, 2008.

El castell de Calaf és a la part alta de la població de Calaf, al cim d’un turó. Està declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Des del castell es podia controlar el poble i tot el pla immediat, per on passaven dues vies de comunicació importants: l’una de nord a sud que comunicava el nord de Catalunya (Alt Urgell i Solsonès) amb un ramal de la via Augusta, passant pel municipi romà de «Sigarra» (actual Els Prats de Rei) i l’altra d’est a oest, comunicant la Segarra i les terres de Lleida amb la Catalunya central. Se’l considera una de les fortificacions més importants de la comarca i que caldria relacionar amb altres edificis de planta poligonal com el proper Castell de Mirambell.https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calaf

Dusfort (també anomenat Durfort) és una entitat de població i cap de municipi de Calonge de Segarra, a la comarca de l’Anoia. Està situat a dos quilòmetres al nord-oest del municipi de Calaf. L’any 2006 tenia 26 habitants censats. Castell de Dusfort, es troba situat al nord del nucli de Dusfort, en la part més alta.

El castell de Castellolí fou destruït el 1004 en l’expedició d’Abd al-Malik al-Muzaffar, i en la seva defensa morí el noble Audesind. En aquella època es coneixia com Castel Hodelino, o Castell d’Aulí, d’on deriva el nom de Castellolí. Durant el segle XII el castell va pertànyer a la família Bell-lloc i els Jorba, i finalment als Cardona, que en van conservar el domini fins al segle XIX. El domini directe va ser exercit per la nissaga dels Castellolí en els segles XII i XIV. El castell de Castellolí està situat dalt d’un turó, prop de la masia de Cal Jaume Bruguers, a la que s’accedeix per un camí que surt a l’est del poble.  Es conserven algunes restes, disperses al cim del turó, de diverses èpoques.Les més antigues són una cisterna rectangular i els murs d’algunes estances. En el recinte del castell hi ha les ruïnes d’una església romànica, que va ser la capella del castell i també fou parròquia, sota l’advocació de Sant Vicenç. Està documentada des del segle XI i només es conserva parcialment un mur lateral i una bona part de l’absis. S’hi poden observar bandes llombardes.

El castell de la Pobla de Claramunt és un castell medieval d’estil romànic del segle X situat a la Serra de la Guàrdia dominant el municipi de la Pobla de Claramunt, al marge dret del riu Anoia on forma l’entrada al congost de Capellades, marcant l’entrada a la Conca d’Òdena. El castell s’assenta sobre un turó de 453 m d’altura, i ocupa una superfície de 5.400 m2. D’aquests 1.240 m2 corresponen al recinte sobirà, la torre de l’homenatge, els diferents edificis, l’església romànica de Santa Maria i la gòtica de Santa Margarida. Els altres 4.160 m2 els ocupen els patis i els baluards. El castrum de Claramunt formava part del comtat de Barcelona durant el segle X, tal com demostra un document de 24 de juliol de 990 que fa referència a l’església de Santa Maria de Claramunt. La notícia més antiga que es conserva del castell es troba en una butlla atorgada el 25 de febrer del 978 pel papa Benet VII al bisbe Fruià d’Osona. Entre les propietats citades s’hi troben els castra de Montbui i de Tous, que limitaven amb els termes de Jorba, Claramunt, Orpí, Miralles i La Roqueta.

Diu mossèn Jaume Febrer que l’any 814 varen arribar de França els cavallers del llinatge de Clararamunt, al cap decantar Deodat de Clarmunt per ajudar al comte de Barcelona Ramon Berenguer a lluitar contra els agarens. Diu també que varen fer construir un castell prop d’Igualada al qual varen donar el seu nom. Mossèn Jaume Febrer explica en les seves famoses trobes (segle XIII) que la divisa dels Claramunt era (i és) una muntanya amb una flor de lliri al capdamunt (símbol del seu origen francès). El castell de Claramunt no és documentat pero com a tal fins a l’any 986, quan el rei Lotari I confirma al monestir de Sant Cugat del Vallès tots els seus béns, entre ells l’església de Santa Maria annexa al castell de Claramunt, la seva immunitat i la lliure elecció d’abat.

Des del segle X fins al XIII el castell va pertànyer a la família dels cavallers de la casa de Claramunt. Al segle XI Deodat de Claramunt, fill de Bernat I de Claramunt, es va casar amb Ermessenda de Cardona, filla del primer vescomte de Cardona Ramon Folc I, però va morir el 1090 donant a llum al seu primer fill Bernat Amat de Claramunt, que seria el segon vescomte de Cardona. Tot i així el posterior matrimoni de Deodat, i la cessió a la seva muller dels castells de Claramunt, Espases i Esparreguera van impedir la integració del terme al Vescomtat. L’any 1306 Berenguer de Claramunt va vendre la jurisdicció als vescomtes de Cardona, aleshores Ramon Folc V, que la van mantenir fins a finals del segle XVII. En aquell moment els cavallers de la casa de Claramunt es varen retirar a viure al seu castell de Torre de Claramunt.

L’any 1463, durant la guerra contra Joan II, el castell va patir una de les principals destruccions, però els Cardona el reconstruïren. Al castell de Claramunt va estar situat el tribunal de justícia de la baronia de la Conca d’Òdena. Entre 1575 i 1628 es van penjar 18 persones, 13 condemnes a galeres, 2 exilis, 10 assots i diverses penes de presó. A finals del segle XVII va passar als ducs de Medinaceli. El 1714 el castell patí una nova destrucció, per les tropes de Felip V. Les disposicions abolicionistes de les Corts de Cadis i les lleis de desamortització, amb què s’abolien els senyorius jurisdiccionals, van ser recorregudes judicialment pels ducs de Medinaceli, que des de 1697 s’havien emparentat amb els ducs de Cardona. L’any 1913 va ser adquirit per Enriqueta Miquel i Mas i el 1974 passà a ser propietat de l’estat espanyol, que el transferí l’any 1981 a la Generalitat de Catalunya. El 1996 se signà un conveni que adjudicà la gestió del castell restaurat a l’Ajuntament de La Pobla de Claramunt.

El castell de Boixadors és un edifici del municipi de Sant Pere Sallavinera (Anoia). És encimbellat dalt d’un turó en una posició privilegiada pel que fa al control sobre els camins d’accés a l’altiplà de Calaf i a la banda oriental del terme, a frec dels límits bagencs. Es troba a l’extrem occidental de la serra de Castelltallat (922 m), la qual emmarca, amb la serra de Rubió (837 m) al sud, el camí que comunicava la vall del Cardener amb la del Segre. Era, per tant, un camí molt important en temps de reconquesta. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional. Del castell resta la torre rodona mestra, una sala coberta amb un arc de diafragma ogival, i restes d’un casal senyorial amb les seus cups, colomar i altres senals de dependències així com de murs que protegien la parts dels senyors. Són de destacar la cúpula interior de la torre, la volta de la cisterna, diversos finestrals, i una sala que no conserva sostre però on es poden veure els arrencaments dels arcs ogivals que sostenien la volta. Connectada per un portal amb el castell, estaria la capella de Sant Pere i a l’altra banda del castell envoltat de murs es conserva el que sembla ser una gran necròpolis. https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Boixadors

Colza (Brassica napus), és una planta amb flor de la família Brassicaceae. És una varietat de nap que es conrea per les seves llavors. Planta anual de 0,3 a 1 metre d’alçada, fulles de 5 a 40 cm, floració a principi de primavera amb flors grogues. Es pot conrear en climes bastant freds i no excessivament plujosos. En climes d’influència mediterrània se sembra al principi de la tardor. S’utilitza per la producció d’oli de colza de les llavors, com a subproducte s’obté un turtó ric en proteïna dedicat a l’alimentació animal. A Espanya en 1981 va haver milers d’enverinats i morts a causa de la ingesta d’oli de colza venut fraudulentament com a oli d’oliva i el qual havia estat decolorat expressament.