Vallès Occidental II

Sant Llorenç Savall – Castell de Gallifa – Sant Sadurní –
Castell de Granera – Sant Llorenç Savall

Aquesta circular surt de Sant Llorenç Savall per visitar els castells de Gallifa i Granera, els cingles de Gallifa i l’ermita de Sant Sadurní. Sortim de Sant Llorenç (480 m) i ens dirigim cap al pla de les Forques (640 m) orientats pel GR. Al pla i abans de la carretera girem a la dreta per una pista ampla i després a l’esquerra per una pista privada que ens porta al coll de Penjallops (580 m), anem a buscar un camí cap al castell/ santuari de Gallifa (600 m; una iniciativa del Mossèn Dalmau) i poc després sortim a la carretera de Gallifa a Sant Llorenç per la que baixem fins trobar la desviació a la masia de Sobregrau (just abans a l’altre costat de la riera entrada a la font de Santa Eulàlia). Remuntem fins el coll de Sant Sadurní (860 m), pugem a l’ermita i vista panoràmica (940 m) i tornem al coll pel mateix camí. Ens dirigim cap a la caseta dels Plans i cap a Granera (780 m: bar restaurant caps de setmana), poble al que arribem fem un tram de carretera. Pugem al castell de Granera (820 m) i tornem a la cruïlla de Santa Cecília pel mateix camí. Prenem la pista a Sant Llorenç. És una excursió rodadora amb bones panoràmiques.

Vall d’Horta – Granera – coll d’Asses – Sant Sadurní – Gallifa –
Sant Sebastià – riera d’Horta

Sortirem de la riera d’Horta (470 m), un kilòmetre abans de Sant Llorenç Savall si pugem des de Castellar. Iniciarem l’excursió per la pista de la vall d’Horta, sense complicacions, deisem l’entrada ael Marquet de les Roques, creuem el pont i ens desviem cap a Can Agramunt (cadena) i en una corba a la dreta iniciem uns 15 minuts de pujada a peu per un corriol fins un collet amb una creu (680 m). Anem a buscar una pista més ampla i al coll de la Caseta anem a buscra la pista asfaltada que puja al poble de Granera (770 m). Abans de creuar el torrent de la Roca deixem l’asfalt i prenem una pista que ens portarà fins als peus de Granera. A Granera continuem cap a Can Riera, el repetidor de Fecsa, Can Salomó, Coll d’Asses (860 m), cinglera, caseta dels Plans, coll de Sant Sadurní (860 m; podem pujar a l’ermita per gaudir de les seves vistes, som als cingles de Gallifa), Sobregrau, carretera que seguim a l’esquerra (tenim la font de Santa Amàlia seguint uns 200 m un corriol que surt a l’altre costat del pont), poble de Gallifa (un parell de restaurants a la carretera), ermita i restaurant de sant Sebastià de Montmajor (510 m; abans el track ha anat i tornat de visita a un gorg), pista asfaltada amunt, coll dels Tres Pins, can Cadafalc (abandonem la pista per un  corriol amagat) i pista fins les afores de Sant Llorenç Savall i punt de partida. Observacions: Circular, amb uns 15 minuts a peu i una mica massa de carretera però és una volta ben entretinguda que connecta amb totes les rutes per la zona. Observacions: Millor d’octubre a maig. Restaurant La Rectoria a Sant Sebastià de Montmajor: 93 865 01 97/626 49 80 35.

La roca Sareny, el castell de Pera i el Pi de les tres besses del Dalmau

L’objectiu d’aquesta excursió és pujar a la Roca Sereny (804 m) cim número 231 del repte dels 100 cims de la FEEC. Aprofitarem per visitar el Pi de les tres besses del Dalmau (arbre monumental) i pujar al Castell de Pera. El punt de partida és el poble de Sant Llorenç Savall (a 466 m d’altitud, uns 2.500 hab.) a la comarca del Vallès Occidental. Es troba a la part septentrional d’aquesta comarca, en el límit amb les del Moianès i el Vallès Oriental. Entre el seu patrimoni històric i artístic destaquen les ruïnes del castell de Pera, el Marquet de les Roques i l’església romànica de Sant Feliu de Vallcarca, així com les restes del dolmen de Roca Sereny descobert recentment.

Sortim de Sant Llorenç Savall pel sender que dona accés a la Residencia de gent gran de Sant Llorenç. Seguim per sender (interessant barraca de vinya), creuem el torrent de la Vall d’Horta i anem a la pista de la Vall d’Horta. Aquí comença un bucle per visitar el Pi de les quatre besses del Dalmau (es pot evitar continuant tot recte per la pista fins a retrobar el track a prop del Marquet de les Roques). Per anar al pi, pugem a la part alta de la urbanització de Les Martines, baixem i busquem el pi a uns 50 m de la pista. El Pi de les Quatre Besses del Dalmau és l’arbre més gran i conegut de tot el massís de Sant Llorenç del Munt. Situat dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, l’atracció d’aquest pi pinyer radica en les quatre besses simètriques que es ramifiquen a 1,3-2 m des de la base.

Continuem per la pista per anar a buscar el Dalmau deixant a l’esquerra una construcció d’una font que fa anys que no raja i a la dreta un corriol que baixa a la font del Cubell i arribem al Dalmau, mas no habitat, actualment propietat de le Generalitat. Sembla que cap dels nou fills del Dalmau va tenir descendència i el mas a passat a ser de la Generalitat, que busca una fundació que es vulgui fer càrrec. Seguim, deixem l’accés al Daví a l’esquerra i reculem (ara ens toca pujar) fins a prop de Les Martines. Baixem a la pista de la Vall d’Horta, Can Ton (l’aviador), encreuament que porta al Marquet de les Roques, pont sobre el torrent de la Vall d’Horta i per l’esquerra anem a buscar el trencant que puja a Castell de Pera (per la dreta aniríem a la Muntada). Dura pujada fins al collet al peu del Castell. Deixem la bici al coll i pugem a peu a les ruïnes del Castell de Pera. Es un castell roquer del segle X. Als cartells informatiu expliquen que el castell es va mantenir no tant per defensar-se de possibles incursions dels sarraïns sinó per controlar el territori que el rei delegava als seus nobles, més que no pas com a defensa contra els sarraïns contràriament al que es creu. Tornem al coll, baixem a Saladelafont i a la carretera que prenem a l’esquerra. Al coll de la Caseta prenem una pista, barrada per una cadena, i anem seguint fins al coll de l’Era ventosa a on deixem la bici. Coronem la Roca Sereny (o Sareny) a peu, sense dificultat seguint un corriol sense fites i passegem per aquestes pedres i terres rogenques. Tornem al coll i voregem la roca per un corriol clar, però brut de vegetació , sense fites que ens porta al dolmen de Roca Sereney. El sepulcre va ser localitzat per uns excursionistes l’estiu de 2005, de manera casual i en haver quedat al descobert arran de l’incendi de 2003. La mateixa tardor s’hi va fer una campanya arqueològica, així com una intervenció d’urgència l’abril de 2006. Coincidim amb el camí de pujada i reculem fins al coll de la Caseta a on prenem la pista asfaltada cap a Granera. Abans de creuar el torrent de la Roca deixem l’asfalt i prenem una pista que ens portarà fins als peus de Granera. Prenem la pista senyalitzada cap a Savall passant per l’esglèsia de Sant Feliu de Vallcarca o Sant Feliuet, de Vallcàrquera o de Vallcàrcara, d’origen romànic.

El Pi de les tres besses del Dalmau

Sortim de Sant Llorenç Savall pel sender que dona accés a la Residencia de gent gran de Sant Llorenç. Seguim per sender (interessant barraca de vinya), creuem el torrent de la Vall d’Horta i anem a la pista de la Vall d’Horta. Aquí comença un bucle per visitar el Pi de les quatre besses del Dalmau (es pot evitar continuant tot recte per la pista fins a retrobar el track a prop del Marquet de les Roques). Per anar al pi, pugem a la part alta de la urbanització de Les Martines, baixem i busquem el pi a uns 50 m de la pista. El Pi de les Quatre Besses del Dalmau és l’arbre més gran i conegut de tot el massís de Sant Llorenç del Munt. Situat dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, l’atracció d’aquest pi pinyer radica en les quatre besses simètriques que es ramifiquen a 1,3-2 m des de la base.

Continuem per la pista per anar a buscar el Dalmau deixant a l’esquerra una construcció d’una font que fa anys que no raja i a la dreta un corriol que baixa a la font del Cubell i arribem al Dalmau, mas no habitat, actualment propietat de le Generalitat. Sembla que cap dels nou fills del Dalmau va tenir descendència i el mas a passat a ser de la Generalitat, que busca una fundació que es vulgui fer càrrec. Seguim, deixem l’accés al Daví a l’esquerra i reculem (ara ens toca pujar) fins a prop de Les Martines. Baixem a la pista de la Vall d’Horta, Can Ton (l’aviador), encreuament que porta al Marquet de les Roques, pont sobre el torrent de la Vall d’Horta i per la dreta anem cap a la escola de natura i casa rural la Muntada ( per l’esquerra aniríem al castell de Pera). Passem per davant de la casa i prenem una pista que ens porta a un example Savall i al centre del poble.

Serveis per a una aventura autònoma …

Sant Sebastià de Montmajor. Restaurant La Rectoria. 93 865 01 97. 626 49 80 35

El castell de Gallifa era un planell fortificat per muralles i un portal. A l’interior tenia un notable planell amb conreus i algun habitatge. Es veuen les restes d’un gran casal, possible residència dels antic senyors, vers l’angle NE del planell, per on es pujava des de la vall per un petit corriol. Adossada al castell es troba l’església fortificada de Santa Maria del Castell. Actualment només queden restes de les muralles que encerclaven el cim on es troben la capella de Santa Maria i restes d’altres edificacions. Castell termenat. Documentat el 999. Originàriament pertanyia a la Casa Comtal de Barcelona. L’any 1160 fou venut o infeudat als Rocafort i l’any 1357 passà a Ramon de Centelles. Durant els segles XV-XVI, els Gassius (successors) en mantenien el domini. Al llarg dels segles XVII i XVIII va passar als Talladella. El castell va perdre el seu caràcter de fortalesa al segle XVI per esdevenir només el centre de la parròquia de Santa Maria del Castell a partir dels segles següents, com a sufragània de la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu. L’any 1985, a causa del seu estat ruïnós fou enderrocat l’edifici de planta rectangular situat entre la capella i la torre de planta semicircular.

El castell de Granera és un castell del terme municipal de Granera, pertanyent a la comarca del Moianès, tot i que adscrit administrativament a la del Vallès Oriental. És un castell medieval majoritàriament del segle XI, amb elements de castell roquer probablement anteriors, bastit en el cim del turó que rep el mateix nom del castell. Pertangué a la família de Planella, també senyors de Castell de Clarà i Castellnou de la Plana (del terme de Moià) i Castellcir, emparentats amb els de Planella de Talamanca i Calders, i a finals del segle XVI fou venut als Despalau, fins que el 1642 Maria de Despalau el va vendre a Jacint de Sala i Cervera, ciutadà honrat de Barcelona. Esdevingué seu de la baronia de Granera per concessió de Felip IV de Castella el 17 de juliol del 1643. Posteriorment castell i títol passaren altre cop als Planella, després als Amat i més tard als Castellbell, sempre per aliances matrimonials. Actualment, aquest títol nobiliari està en mans del Marquès de Castellbell, com la resta de baronies esmentades. El castell es mantingué dins del patrimoni d’aquesta família fins a la dècada dels 60 del segle XX, quan se’l van vendre a un particular de la comarca, el qual al cap d’una vintena d’anys el revenia a un metge sabadellenc, la família del qual encara en té la possessió del 2011.

El castell de Granera es conserva en part, ja que ha estat consolidat i en part refet pels seus actuals propietaris. Té una planta irregular, adaptada al relleu de la roca on és assentat, amb elements constructius molt interessants, com uns arcs en gradació fets per tal de sostenir el mur en la irregularitat de la roca que en fa de basament. L’aparell dels murs és fet de carreus regulars rejuntants amb molt de morter de calç, però conserva fragments, a la part de ponent, d’obra més antiga, amb paraments d’opus spicatum. La part llevantina, on hi ha l’arc d’entrada, sembla obra del segle XIV, però en el sector nord-occidental hi ha força mostres de segles anteriors. Les restes de l’interior remeten a un castell renovat ja a l’edat moderna, en la qual destaca la capella de Santa Maria, ja del segle XVII, tot i que té una part del parament possiblement romànic. Malgrat tot, l’estat ruïnós s’estén a tot el conjunt del castell. Als 1970s es féu un intent de reconstrucció, per tal de dedicar el conjunt a hostatgeria, però no va prosperar. Tanmateix, es va refer una part del sector nord.

Els cingles de Sant Sadurní, també coneguts com cingles de Gallifa, són un conjunt de cingleres i relleus que formen part de la Serralada Prelitoral i que separen l’altiplà del Moianès de la depressió del Vallès. Estan situats dins del terme municipal de Gallifa, a la comarca del Vallès Occidental. Des d’aquest cim podrem gaudir d’una panoràmica excel·lent: des del Pirineu fins al mar, abraçant en primer terme el Vallès i el Moianès, amb vistes del Prepirineu, el Montseny, el Puigsagordi, el Farell, el Tibidabo i el Garraf, a més de la Mola de Sant Llorenç del Munt i Montserrat. A la mola de Sant Sadurní de Gallifa (o de la Roca) hi havia hagut un castell. Avui hi trobem una ermita romànica en bon estat de conservació, de la qual es té constància des de l’any 939, amb una casa annexa del 1714.

Pi de les tres besses del Dalmau. Aquest pi pinyer arrossega una tirallonga d’històries i anècdotes que l’han convertit en un dels símbols més entranyables del massís de Sant Llorenç del Munt. Entre els episodis més dramàtics que ha patit destaquen un parell d’incendis i un grapat d’intents de talar-lo. La tradició oral diu que ja se’l pretengué talar durant les successives guerres carlines (al llarg del segle XIX). En aquelles ocasions aconseguí sobreviure a la destral. En arribar l’any 1917 fou el foc qui estigué a punt de devorar-lo. El vell pi es salvà de les flames in extremis gràcies a l’esforç d’en Salvador Codina, mossèn de Sant Llorenç Savall, i del seminarista Llorenç Garriga. 20 anys més tard, en plena Guerra Civil Espanyola, el Comitè Antifeixista Local plantejà l’any 1937 la conveniència d’abatre’l. Les aferrissades súpliques d’en Pere Dalmau (aleshores propietari de la finca i de l’arbre) dient … preferia que el matessin a ell abans que abatre l’arbre van fer desistir els boscaters que es disposaven a talar-lo. L’hivern del 1986 una nevada abundant, seguida d’un episodi de fortes gelades, va provocar el trencament d’una de les branques secundàries del pi. El recompte dels anells va permetre fixar el naixement d’aquesta branca el 1796. Ja en ple segle xxi, l’estiu del 2003, un paorós incendi devastà el municipi de Sant Llorenç Savall i els seus entorns. El foc s’aturà a un quilòmetre escàs de l’arbre. Pocs mesos més tard, moria sense descendència en Carles Dalmau, darrer membre de la nissaga Dalmau i propietari de l’arbre. La casualitat va voler que el decés d’en Dalmau coincidís amb el decandiment del Pi de les Quatre Besses. Aquell mateix any, un equip de botànics li diagnosticà una afecció greu, concloent que li restaven molt pocs anys de vida. D’aleshores ençà, el deteriorament ha estat evident: el 2005 morí una de les quatre emblemàtiques besses (talada la primavera del 2012), mentre la capçada s’ha anat esclarissant tot prenent un malaltís color grisenc. L’any 2007 fou immortalitzat a la novel·la De porc i de senyor. Memòries d’un senglar del Vallès d’Albert Vicens i Llauradó, on el vell pi encarna en Pinot, un dels personatges de la narració.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Lloren%C3%A7_Savall
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pi_de_les_Quatre_Besses
https://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/arbres-monumentals/am_arbres_monumentals_fitxes/valles-occidental-6/pi-de-les-quatre-besses-del-dalmau/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Feliu_de_Vallcarca
https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Marquet_de_les_Roques
https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-pera
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Pera_(Sant_Lloren%C3%A7_Savall)
https://www.savall.cat/turisme/espais-dinteres-natural/castell-de-pera.html
https://www.catalunyamedieval.es/castell-de-pera-sant-llorenc-de-savall-valles-occidental/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Roca_Sareny
https://patrimonicultural.diba.cat/element/megalit-de-roca-sareny-dolmen-de-roca-sareny