Garrotxa I
Aquesta és la primera plana de rutes btt, track gpsi tracks btt per la Garrotxa dels Betetistes dels Pirineus.
La Fageda nativa (40 km, 800 m)
Iniciació per Olot (16 km, 400 m)
Redescubrint els voltants d’Olot, La Fageda, Santa Pau i Batet
Ermita de Sant Abdó i Sant Senen
Tres volcans: Santa Margarida, Croscat i Montsacopa
Olot embruixat
Mieres – Rocacorva (35 km, 1.200 m)
Olot -Riudaura – Coll de Bracons – Sant Martí Sescorts -Roda de Ter – Vic (68 km, 1.400 m)
Riudaura – Puig Estela – Mines de gas (38 km, 1.400 m)
Riudaura – Santa Magdalena de Cambrils 100 cims (31 km)
El PUIGSALLANÇA des de Santa Pau. 100 cims (36 km)
Volcà d’Aiguanegra – Rumberga – Bosc del Toscà
“La casa de foc”
Vídeo per gentilesa de Jordi ‘Enduro’ Fernández: Rodant per Besalú fem la @DESFRENATS.
La Fageda nativa
Una ruta de la ma de guies ‘nativos’ (gràcies Pep). Gaudir amb baix esforç físic. Sortida d’iniciació. Circular.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 20px 20px 20px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/C Olot Fageda I.gpx”]Iniciació per Olot
Iniciació per les rodalies d’Olot de la mà del Xavi i d’en Pep (gràcies de nou). Circular.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Iniciación por Olot.gpx”]Redescubrint els voltants d’Olot, La Fageda, Santa Pau i Batet
Aquesta ruta combina pista, corriols ciclables i pocs trams d’asfaltat en un entorn meravellós. Destacar la dura pujada a Batet, però val la pena fer-la ja que després hi ha una baixada per corriols xulissima. El primer tram és pujada suau d’uns 11 km que es fà bé, transcorre per corriols, camins sotabosc i algun tall de carretera. Un bon tros passa per la Fageda de’n Jordà. Arribem al trencant del volcà de Santa Margarida. Al camí del volcà no es pot anar amb bicicleta, hem fet 100m a peu per agafar el seguent camí. Baixada fins a Santa Pau, travessem la carretera i seguim baixant fins arribar a uns masos. Aquí comença la pujada. Suau al principi i realment criminal després: són 2 km de pujada forta per pista de terra i rocs. En alguns llocs cal baixar de la bicicleta. Finalment després d’un corriol llarg arribem a Batet de la Serra. A partir d’aquí anem encadenant corriols de baixada perfectament ciclables. Observacions: A partir d’una proposta de Riets, usuari de Wikilocs, de qui també utiltzem la descripció, i del Toni Talarn.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Olot Fageda Margarida Santa Pau Batet v2.gpx”]Ermita de Sant Abdò i Sant Senen
Ruta circular d’Olot a Olot. Pujada!! i baixada per corriols de la mà d’en Toni Talarn a l’ermita de Sant Abdó i Sant Senen
Ruta circular d’Olot a Olot passant per:
– Font de la Salut
– Cal Vicari
– Font Faja
– Coll de Palomeres
– Ermita de Sant Abdó i Sant Senén
– Font de Godomar
– Font de la Trinitat
Tres volcans: Santa Margarida, Croscat i Montsacopa
Una excursió curta però intensa amb tres fortes pujades. Comencem al barri Pequín de Olot (Hostal La perla i bar Pekín), barri de Bellavista, camí de la Quintana, fageda d’en Jordà, pujada al volcà de Santa Margarida, volcà Croscat, l’increïble corriol de la font Faja i Olot. Rematem la jornada pujant al volcà de Montsacopa al nucli urbà d’Olot. Així aconseguim pujar dos volcans de la llista dels 100 cims emblemàtics de l’ICC i un volcà de la llista dels 100 cims de la FEEC. Observacions: Per pujar al volcà de Santa Margarida i el del Croscat has de demanar permís al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa perquè no està autoritzat per bicicletes.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Tres volcans.gpx”]Olot embruixat
Una volta buscant plaer i harmonia pels voltants d’Olot. Basada en la volta anterior en la que no pugem cap dels tres volcans sinó que voregem el volcà de santa margarida i el Croscà i evitem el Montsacopa però seguim gaudint dels colors de roure, plataners, castanyers i roures del sender trialer de la font Faja.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” pano=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Olot embruixat.gpx”]Mieres Rocacorva
Pujarem a Rocacorva per una camí bastant trencat. Entretinguda; pujada tècnica.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Mieres Rocacorva.gpx”]Olot – Riudaura – Coll de Bracons – Sant Martí Sescorts –
Roda de Ter – Vic (tornada)
És un recorregut més exigent per quilometratge i desnivell que el complementari Vic – Cantonigròs – Olot (descrit a rutes i tracks per Osona). Sortim de Olot per carretera local fins Riudaura (bar i allotjament rurals) i comencem una dura remuntada per la pìsta del petroli fins la pista de ciment que puja de la Vall d’en Bas a Coll Fred. A l’arribar al coll deixem la pista asfaltada per una pista a l’esquerra que ens porta cap a les Escletxes de l’Euga (formacions rocoses al mig del bosc) i la Freixeneda. Desprès d’un tram de dura pujada arribem a les immediacions del Platraver i ens dirigim per un camí/corriol fins el Coll de Manter (1.364 m; estem molt a prop del Puigsacalm 1.515 m, cim al que ens podem pujar amb un esforç suplementari). Seguim per la carena i de seguida comencem a baixar cap a la Font Tornadissa i el Coll de Bracons (1.132 m). Travessem la carretera i seguim cap el Santuari de Cabrera però quan trobem el Camí Ral a Cabrera el seguim cara avall. El deixem i seguim les indicacions del Meridià Verd que ens porta a Sant Martí Sescorts (480 m). Seguim el Meridià (excepte un tram per evitar els gossos d’una masia i un tram tècnic a l’antic càmping l’Esporting) fins Roda de Ter. Ara seguim el Camí Ral fins Vic.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 20px 20px 20px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/PPrOlotVic.gpx”]Punt de sortida: Olot. Punt arribada: Vic Distancia: 68 km Altura màxima: 1.406 m. Altura mínima: 400 m. Desnivell acumulat: 1.900 m Exigència física: Esport. Dificultat tècnica: Entre Platraver i Coll de Bracons Observacions: Tot l’any però s’ha d’estar amatent al fang i als dies de canícula de l’estiu. Lineal; es pot fer circular amb el track Vic – Cantonigròs – Olot (descrit a rutes i tracks per Osona). No trobarem oferta de restauració entre Riudaura i Sant Martí Sescorts. Passem molt a prop del Puigsacalm; per pujar es pot seguir la senyalització o utilitzar el track de la secció Cims i Llacs, el Puigsacalm des de Vidrà (aquest mateix track ens porta a Vidrà, hostals i bar -restaurants). A Vic coincidim amb una etapa del Camí de Sant Jaume (secció Transversals).
Riudaura – Puig Estela – Mines de gas
Sortirem del centre del poble de Riudaura i prenem la pista cap al mas Roquer el travessem i seguim pujant per una pista que es va transformant en camí, sobre tot quan fem el gir pronunciat a esquerres. Seguim pujant fins que el camí es talla 10 m per sota de la carretera el que ens obliga a una pujada bruta entre enmig del bosc. Una vegada a la carretera acabem de remuntar fins el coll de Caubet (970 m) i seguim per la dreta, per una carretera poc transitada, cap a la collada Santigosa (1.070 m) a la que arribem desprès de deixar una font a l’esquerra. Pugem a l’esquerra per la pista fins que a l’arribar un coll poc marcat (coll de Comaformosa, 1.240 m) a l’hivern ens pot ajudar a distingir-ho els fruits vermells del grèvol) prenem un corriol a l’esquerra. Seguim aquest corriol molt ciclable, al coll d’en Roca, 1,299 m, travessem una pista per la que desprès baixarem i anem fent fins arribar al Puig Estela (1.359 m). Retornem fins la pista i baixem fins el coll de Canes (1.110 m). Creuem la carretera i prenem un camí balisat amb groc que ens porta fins les cases de les Artigues (900 m), Mas Castanyer i El Pubill. Creuem la pista de ciment i seguim aquestes balises per un corriol fins un gorg i sortim a una pista asfaltada que remuntem (la pista avall ens portaria directament a Riudara), remuntem el mas de La Rovirota i seguim pujant fins que la pista s’acaba (1.100 m). Busquen un corriol per baixar a una pista per la que seguim baixant, visitem el mas Cortils (anada i tornada pel mateix camí) i seguim fins arribar a una mena d’esplanada a on es van fer prospeccions de gas. Nos ens queda més que baixar per la pista trencada i travessar un mas dedicat a l’explotació ramadera.
[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/riu estela gas p.gpx”]
Riudaura – Santa Magdalena de Cambrils. 100 cims
Sortim del poble de Riudaura, travessem una explotació ramadera i comencem una dura remuntada per la pista del petroli fins a la pista de ciment que puja de la Vall d’en Bas a Coll Fred. En arribar al coll deixem la pista asfaltada per una pista a la dreta que acostuma a tenir bastant fang i roderes fins al Collet del Bosc (1.800 m). Comencem a pujar amb la bici, però la deixem a unes pedres ‘ferrades’ i seguim sols. A Santa Magdalena (100 cims de la FEEC) trobem senyalització d’Itinerària per anar directes al Castell de Milany i per baixar a Vallfogona. Pista cara avall amb fang i roderes, pista en millor estat, coll de Canes (1.120 m) i prenem un camí abalisat amb groc que ens porta fins a les cases de les Artigues (900 m), Mas Castanyer i El Pubill. Creuem la pista de ciment i seguim aquestes marques grogues per un corriol fins a un gorg fantàstic i sortim a una pista asfaltada que cara avall ens porta a Riudaura.
Santa Magdalena de Cambrils pertany al municipi de Vallfogona de Ripollès al Ripollès malgrat com nosaltres sortim del poble Riudaura, situem l’excursió a la Garrotxa. De fet, tenim altres tracks des de Vidrà, Vallfogona i coll de Canes que passen pel collet del Bosc però que no pugen fins l’ermita.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Riudaura Santa Magdalena.gpx”]El Puigsallança des de Santa Pau. 100 cims
L’objectiu d’aquesta ruta és pujar al Puigsallança (cim 74 de la llista dels 100 cims de la FEEC). Sortim de Santa Pau cap el volcà de Santa margarida (fortes rampes finals) i ens dirigim cap al coll del Barranc passant primer per la Fontpobre (tenim a prop l’hotel restaurant del Ventós). Anem a buscar la carena amb vistes espectaculars i anem a buscar un corriol (800 m) que, a peu, ens porta al Forat de l’Ovella (a on vam deixar la bici) per seguir fins el Puisallança (1.027 m), reculem, ens despistem de visitar Santa Maria de Finestres, estàtua de la dona de la Garrotxa i poblat ibèric, i cara avall cap al poble de Mieres, fem un tram de carretera i comencem a remuntar el riu Ser, entrem a la finca i casa de colònies Rocacorba. Abans del pont agafem un corriol balizat i seguim per trams durs, el salt d’aigua i una mica més de entreteniment abans d’arribar a Santa Pau.
[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Puigsallanca Santa Pau Mieres.gpx”]Volcà d’Aiguanegra – Rumberga – Bosc del Toscà
De la mà d’en Toni Talarn
“La casa de foc”
Aquesta ruta amb el punt de sortida a Santa Pau ressegueix alguns dels punts claus de la novel·la ‘La casa de foc’ de Francesc Serés. Es poden seguir diferents variants. Hi un tram a peu després de Pruan seguit d’un corriol pel bosc fantàstic i un tram incòmode de baixada a Sant Martí Vell (diuen que el nom correcte és Sant Martí, però que l’error s’ha anant perpetuant). Us deixem diferent informació sobre la novel·la.
Carnet de ruta: Francesc Serés, els llocs de ‘La casa de foc ‘per Llorenç Soldevila
El riu Ser neix a la serra de Finestres i quan ha passat Santa Pau s’engorja fins a desembocar al Ritort, al pla de Sant Andreu, en què el paisatge s’obre fins a Mieres. El centre d’aquest territori en bona part despoblat és el Sallent o, can Mau, la caseta amb dos vessants, on l’escriptor va viure vuit anys, a tocar de l’absis de l’església de Sant Esteve. La vall està acomboiada, a la banda esquerra per Sant Julià del Mont i per Pruan on, de fet, s’obren els horitzons. Sant Julià, lloc d’anar-hi a dormir més d’un cop a sol i serena, domina els replecs de muntanya soleia on es fan plantacions de maria, un altre leitmotiv de la novel·la. Als seus estreps hi ha Sant Martí Vell, un lloc solitari en què resideix el Dr. Sisquella i on Serés situa un arquetipus, dels que hi ha a la novel·la, en homenatge als referents literaris com Raimon Casellas. Julià és un personatge que sembla extret d’algun sot feréstec: «La causa, segons el metge, eren unes pigues berrugoses a la templa esquerra, que causaven el rebuig de tothom.» O el Victorià de Santa Pau, «petit, rabassut, amb un bigoti anàrquic que feia joc amb les celles pobladíssimes, sempre anava molt deixat.»
I Pruan l’alt mirador que permet veure: «les Alberes, el Canigó, Ulldeter, l’estany de Banyoles, el golf de Roses, els edificis blanquets, alts i diminuts.» Faldes de muntanyes avall només un enxarxat de vegetació espessa, inhòspita, ocultadora i, al fons de les petites valls, ací i allà, les diminutes masies com espurnes de llum: «Enmig de totes aquelles serres, que des dels cims es veuen com les crestes que aixeca la maregassa, al fons d’una vall, vora el riu Ser, hi havia una casa amb llum i dues feixes netes.» Es refereix a can Mau, el nom de la qual ningú sap d’on ve però s’arrapa com una llagasta al protagonista acabat d’arribar: «A mi em van començar a dir Mau, i ja m’està bé adoptar una part de la personalitat d’algú que no sé qui era. Qui era, en Mau? No ho sabem. El sobrenom d’una família.»
A l’altra banda de la vall, el panorama el domina Finestres amb el Puigsallança, que supera els mil metres: «A dalt de tot hi ha les ruïnes de can Barranc […] Després d’aquella primera vegada hi he tornat sempre que he pogut, faig fotos amb el mòbil a les heures que cobreixen les ruïnes i al rellotge de sol que la pluja va desfent.» Can Barranc, on havia nascut la dona d’en Jordi de Can Sol, morta de càncer, i mare de la Carmina i àvia de la Mar.
De fet, el dia que el protagonista arriba a la vall, quan enfila l’últim tram de la carretera, abans d’arribar al Sallent, pensa que la ruta baixa com una serp: «em va fer l’efecte que travessava un túnel. Les capçades de les alzines i dels roures es lligaven a banda i banda de la carretera. Tots aquells arbres il·luminats des de sota pels fars del cotxe eren com la gola del llop.» I un cop instal·lat a can Mau podrà explicitar: «Tots estàvem perduts enmig d’un mar de muntanyes i turons que es desplegaven com si fossin onades entre buits i espadats. El Sallent, per a mi, en aquell moment, era una illa en el Pacífic.»
Can Mau conté un gavadal d’escorpins, un altre dels simbolismes que com el del saurí, els fòssils, els ariets del riu… donen un to màgic i misteriós a la narració. Probablement, els escorpins que superpoblen can Mau, que provoquen angúnia en el lector, són el reflex del rebuig de la població entotsolada a l’arribada d’un nouvingut. En Jordi de Can Sol arriba a afirmar que «Tots tenim els nostres escorpins, no?» i, referint-se als plantadors de maria, diu: «Doncs això per a mi són escorpins, aquests són el meu escorpins.» I la Carmina, lapidària, resumeix així el panorama: «Això és com l’Arca de Noé, l’única diferència és que no tots els animals anem en parelles, n’hi ha que arrosseguen solituds molt diverses, d’altres parelles imaginaries.»
Dels abismats habitants del Sallent, és simptomàtic que el primer que s’acosta a can Mau sociablement sigui el Núvol, el gos de Can Sol que, després, arrossegarà progressivament la presència de la Mar, en Jordi i la Carmina. Això fa que el protagonista en una conversa fictícia que manté amb el gos pugui expressar: «Començava a ser el símbol de la meva relació amb Can Sol.» El Núvol, “personatge” que creix i que amb la seva mort, de fet, tanca la trama novel·lesca. Personatges, els ja esmentats que, progressivament i intensa, tramaran unes relacions emocionals, ben dosificades, que són l’espina dorsal de la història. En Jordi és la suma de diversos homes, que Serés va conèixer, forjats en els destrets de la vida i amb un caràcter fort i sovint desconcertant. Igual que són fusions els perfils de la Carmina i la Mar, dos tremps de dona molt independents.
Quan el protagonista arriba al poblet en comprova els límits: «M’havien explicat que la casa era rere l’església, però al Sallent, depèn de com t’ho miris, totes les cases són darrere l’església perquè l’envolta l’únic carrer sense nom que hi ha al poble.» Can Mau està deixada, s’ha de fer habitable, tasca a la qual l’ajudaran, de mica en mica, amb la mentalitat de tornajornals primer de tot el Jordi de Can Sol i després altres sallentins. Les feixes a tocar de can Mau, decantant-se sobre el riu Ser seran recurrents en la trama narrativa, com un espai on el protagonista, juntament amb el gorgs del riu, es pot descompressionar. Els gorgs del riu són un petit paradís: «Els arbres oculten les gorgues des de qualsevol punt, o entres pel llit o no hi arribes. L’aigua està fredíssima tot l’any i tan neta que no cal que et dutxis. […] Els de Can Sol i els d’Aiguanegra es reien de mi perquè un dia vaig dir que d’aquell lloc sota les capçades il·luminades en diríem la Cúpula closa Per Sobre del Meu Cap Verdcristal·lina.»
Can Sol no ha existit mai, es un creació de l’autor que pren força trets de can Batlle, mas situat un tros més amunt de l’altiplà on situa aquell. De camí a la Pedra del Diable, el menhir que té subjugada la Carmina. Can Sol es fonamenta en la nova realitat de la ficció sobre el riu Ser i recolzat en els contraforts de roca: «El paller sí que era nou, es podia veure el contrast entre un edifici i l’altre malgrat la pedra vella. L’era, gran i envoltada pel jardí, perdia les rajoles entre l’herba a mesura que s’anava acostant a l’espadat del riu.» Un paller nou que té molt a veure amb el foc, un dels grans misteris de la història, i el títol de la novel·la, i també les marques que aquell deixà en la pell de la Carmina.
Així doncs, Can Sol, un mas fictici envoltat de masos reals, on viuen els personatges secundaris, amb el nom canviat entre parèntesi: la Camància (Aiguanegra) a l’entrar al Sallent que d’Ors denominava Jamància; ca la Teresa, l’única casa que conserva el nom real, enfront de l’església i del petit cementiri; Mainau (Llancers) a tocar de la riera de Samariu; Casals (Minyons) de camí cap a can Sol; i cap avall seguint el curs del riu: la Torruella (Torrassa), Rocacorba, el centre obscurantista de l’Opus Dei…
Arribant a Sant Andreu i emprenent el camí cap a Mieres (on, entre d’altres fets hi passa la reunió clau al poliesportiu) i Banyoles els horitzons s’obren i la solitud es difon, es disfressa. Deixem enrere un món, el de la vall del Ser, connectat amb la modernitat a molts nivells amb els mòbils, fins i tot amb la presència de nuclis de neorurals, però que conserva les traces, usos i costums d’altres èpoques. Serés, enemic dels encotillaments, està treballant en una novel·la que serà la continuació de La casa de foc i que passa, però, íntegrament en un espai reduït de Barcelona, el que es comprèn entre la plaça Catalunya i el Liceu. I, alhora, està immergit en una altra també d’ambient barceloní. Així, doncs, sembla que la seva nova deriva ens durà a fer aportacions a la construcció del mite literari de la Barcelona d’avui, moderna.
La casa de foc de Francesc Serés:
https://www.nuvol.com/llibres/la-casa-de-foc-de-francesc-seres-172333
Tindreu la sensació que l’autor ha destil·lat molta literatura en aquesta obra. Sentireu la veu naturalista-modernista de la Mila de Solitud, de Víctor Català (Caterina Albert), que estava obsessionada per la neteja igual que el narrador-protagonista de La casa de foc, obsedit per eliminar tots els escorpins de la casa de la Garrotxa; i reviureu les mateixes tensions que la protagonista de Solitud encarna entre l’individu i l’entorn, igual que el Mau, narrador de La casa de foc, arriba a la muntanya garrotxina -fugint de qui sap què- i que no entén els codis d’honor, les mitges veritats i les fidelitats dels que són d’aquella terra en contraposició als nouvinguts.
Us sentireu immersos en una trama de literatura realista amb personatges ambivalents (hippies, neorurals, empresaris olotins, constructors, galeristes d’art…), alguns dels quals, just en el moment abans de la tempesta de la crisi del 2008, viuen al marge de la llei comerciant amb marihuana, cocaïna, produccions ecològiques i, fins i tot, inventant els negocis més increïbles que us pugueu imaginar per col·locar l’excés de diner negre en boscos, terrenys, cavalls, obres d’art de pa sucat amb oli o en falsificacions de mobles antics. Són els bandolers i contrabandistes de principi del segle XXI, que imiten els seus ancestres de La Punyalada (1905),de Marià Vayreda, però que en lloc de viatjar amb cavalls ho fan amb Nissan Patrol.
A La casa de foc també hi trobareu el realisme màgic de García Márquez, que, passant pel sedàs de la tradició literària de Calders i Tísner, arriba a aquesta novel·la amb unes dosis molt ben calculades d’humor, com per exemple quan el protagonista revela inconscientment la veritable paternitat oculta d’un veí. També s’emmarca en el realisme màgic l’aparició de fenòmens inexplicables que són elements centrals de la trama de la novel·la. Així se’ns presenta la capacitat innata de Jordi de Can Sol, saurí infal·lible que viu -i guanya diners en efectiu a cabassos- detectant i trobant aigua arreu del món, o de la seva conflictiva neta, la Mar, que també ha heretat certs poders sobrenaturals. Aquesta novel·la també segueix García Márquez quan fa servir una toponímia efectista i corprenent, de vegades real de vegades imaginària: Can Mau, Can Sol, Torn, Briolf, Llancers, Falgons…
La novel·la recrea una nissaga amb la voluntat d’explicar la progressió social del protagonista: neix com a fill d’uns masovers molt pobres i és capaç de convertir-se en un ric propietari rural que amaga la seva fortuna i que arriba a dominar tota la Vall del Ser. És un itinerari vital, d’altra banda, molt similar al de moltes famílies de pagesos catalans que durant el segle XX van passar de masovers a petits propietaris. Per tot això, Francesc Serés ha declarat -igual que va fer Gustave Flaubert amb Madame Bovary -que en Jordi de Can Sol c’est moi, a banda que el narrador de la novel·la sigui el seu alter ego, ja que ell també havia fet de professor d’aula d’acollida en una escola d’Olot i va viure a Can Mau, en una casa del 1587, en una vall entre Santa Pau i Mieres.
Com totes les grans novel·les, té una frase inicial que t’enganxa. És alhora una tesi i una declaració de principis que quan acabareu la novel·la entendreu perfectament: «És el mort més gran que hem tingut. No m’hi cabrà en una missa, haurem de fer dos enterraments».
La casa de foc és una novel·la que narra la descoberta, per part d’un foraster, d’un món molt estrany que va néixer fa dos cents anys i que la crisi del 2008 posa en qüestió, un paisatge garrotxí i un món propi que es regeix per unes normes atàviques. La Garrotxa és un microcosmos molt especial. Una mostra d’aquesta singularitat és el fet que va succeir a la mateixa època en què se situa la novel·la (el 2005) i que va convertir Olot en una de les úniques ciutat del món on McDonald’s va haver de tancar el seu establiment per “motius econòmics”, tot i que en tenia la concessió per a trenta anys. Aquest episodi històric es va produir per un boicot conscient, premeditat i massiu de la població amb el lema “Al McDonald’s ni mú” que reivindicaven el Km0 abans que s’inventés, com explica el periodista Albert Martínez en el seu article “Fuetada per McDonald’s”. Els garrotxins, potser pel seu paisatge volcànic, tan lligat al centre de la terra, deuen sentir més la força de gravetat que d’altres mortals. Als habitants d’aquesta comarca se’ls pot aplicar la frase d’Irina Mendelèieva, autora del Contes de color rus que el Serés mateix cita a La força de la gravetat (2006): «En aquest país, la força de la gravetat és major que en qualsevol altre. La gent ho viu com una mena de resignació i orgull. S’han acostumat a conviure-hi, es veu que s’estimen la terra malgrat que viure els costa més esforç que als habitants dels països veïns».
A La casa de foc, l’autor fa servir la tècnica del narrador-personatge, una persona interposada per descriure un món desconegut que té una gran tradició literària. En català hem de remarcar-ne dos exemples molt significatius: d’una banda, el jove veterinari de Barcelona que, a El carrer Estret (1951) de Josep Pla, arriba a Torrelles (Palafrugell). La viuda del seu predecessor li recomana que vagi a viure al centre del poble, al carrer Estret, que això l’ajudarà en la seva carrera professional i, a més, podrà saber què passa al poble, mirant per la finestra. En el pròleg, l’autor de Llofriu manifesta la seva voluntat de fer una novel·la: «en un moment determinat em semblà divertit (…) utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!– per una petita població del país». L’altre gran precedent de personatge foraster és el jove advocat que va a fer de secretari del Jutge de Pau a la Mequinensa dels anys 50 del segle passat a l’exquisit recull de contes de Jesús Moncada Calaveres atòniques (1999). Quan hi arriba el jutge Crònides li recomana: «no treballi, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi’s en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites». A la novel·la de Serés el narrador també observa i és molt observat pels seus circumveïns amb moviment de cortines.
El narrador de Pla no s’involucra activament en la història i el de Moncada ho fa en un dels contes més sucosos del recull, titulat “Assentament comptable” on la sogra de l’Elisenda Tortosa cuina el pot d’arròs on el marit de la nora portava “gra a gra” la comptabilitat de les relacions maritals íntimes. Davant la tragèdia, la jove, que no sap de lletres, demana ajuda al secretari per restablir la comptabilitat matrimonial. A diferència dels narradors de Pla i Moncada, el narrador de Francesc Serés a La casa de foc s’involucra molt activament en la història de Can Sol quan accepta l’encàrrec del Jordi de Ca Sol de fer classes de reforç (“conferències”, en diuen a la Garrotxa) a la seva neta, la Mar, «perquè no es perdi». També el narrador, en una mena d’autobiografia ficcionada, intervé en alguns episodis de la novel·la més enigmàtics i s’assembla molt al narrador de Pa i Raïm de Josep Pla, on el paisatge és l’assassí, però amb la participació indirecta, però responsable del propi autor. A La casa de foc, el narrador cada vegada queda més enredat en una teranyina emocional i social, i fins i tot algunes de les seves actuacions i decisions són els elements catalitzadors de la mateixa evolució de la novel·la.
La casa de foc es també una destil·lació de la pròpia obra de Francesc Serés. Així, l’aigua com un element simbòlic del món que es vol preservar ja sortia magistralment en el seu conte “Beure. Cadascuna de les ampolles de la mare.”, publicat a Els ventres de la terra (2000), on el protagonista venia una casa familiar que els seus fills no s’estimaven, però en salvava unes precioses ampolles d’aigua de vidre de la seva mare, record de quan feia de minyona a Barcelona. L’aigua és el símbol de la vida i ho posa en relleu d’aquesta manera: «que la vida del poble girava al voltant de l’aigua ho deixava clar la pregària del diumenge demanant pluges abundants però fines (…) Els pous i les fonts es cuidaven molt, i també els accessos i les normes que permetien a qui no tenia cap font a prop poder entrar per la finca de l’altre a buscar-ne…».
A La casa de foc hi ha un fet luctuós del passat relacionat amb el foc purificador que ha marcat tots els personatges principals i la majoria dels habitants de Sallent. Aquest fet alhora es converteix en un fil conductor intrigant i amb aires detectivescos que manté al lector. És el fet violent al voltant del qual gira la novel·la i sempre ens manté amb l’ai al cor al llarg de les indagacions del narrador. Francesc Serés insisteix, com havia fet en altres de les seves novel·les, en un cert relativisme moral en relació amb la violència i l’establiment d’uns silencis còmplices (una omertà). Des del punt de vista narratiu si una acció violenta és necessària i la realitzen els més febles està justificada. Això ja succeïa al “El tercer full de la ceba”, al llibre Els ventres de la terra (2001), quan els pagesos decideixen matar i enterrar els milicians vividors que es volien apropiar de la feina i els fruits dels seus ancestres. Aquesta “venjança justa” també està present al llibre L’arbre sense tronc (2001) en l’execució, per part de les dones de la bòbila, del fill de l’amo (violador de nenes i de dones) i dels seus encarregats que també els fan desaparèixer incinerant-los en els forns crematoris de la bòbila de rajols, sense les seves pertinences metàl·liques. Aquestes accions violentes per protegir la família i una determinada concepció del món rural feta de complicitats, dignitats i lleialtats són molt presents a La casa de foc i es posen en evidència per tal que el narrador i el mateix lector es posicionin en relació amb aquest debat moral.
La casa de foc és una novel·la escrita amb una llengua fresca i amb unes descripcions precises i punyents: «tenia ocells meravellosos, com els dos oriols que venien a menjar a la figuera i que compartien les figues amb mi i els toixons. Tenia –amb aquest significat que vol dir tenir i no tenir- granotes, gripaus de tots els colors i fins i tot salamandres els dies de pluja». D’altra banda, també cal esmentar que hi ha un treball lingüístic excel·lent que converteix els diàlegs en un català molt natural que incrementa considerablement la versemblança de la novel·la. Gràcies a la seva manera de parlar ens creiem en Jordi de Can Sol, la Carmina, la jove Mar i, fins i tot, els caçadors garrotxins o els immigrants panjabis.
En síntesi, La casa de foc de Francesc Serés és un complex artefacte incendiari, però aparentment simple, que us esclatarà a les mans si no el llegiu. És el plaer de la lectura. És una bomba de rellotgeria literària que us està esperant per Sant Jordi: tic, tac.
https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/la-casa-de-foc/
https://www.culturalia.ad/llibre/38/la-casa-de-foc:
https://www.nuvol.com/llibres/la-casa-de-foc-de-francesc-seres-172333
https://www.publico.es/public/quin-secret-l-exit-casa-foc-francesc-seres.html
Referència a heroïna i drogues: pp 442, 526, 482.
Ariet bomba d’aigua
Tafanejant …
El volcà de Santa Margarida és un volcà apagat de 700 m d’altitud. Es troba al pla de la Cot, a l’oest del municipi de Santa Pau, a la comarca de la Garrotxa, i forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Va entrar en erupció fa uns 11.000 anys. És un dels més importants del sector i la seva extensa boca, que avui és un prat, té uns 2.000 m. de perímetre. Al mig del pla format pel cràter hi ha l’ermita Santa Margarida, d’origen romànic, i que dóna nom al volcà.
El volcà Croscat és un antic volcà situat entre els municipis de Santa Pau i Olot (Garrotxa), al nord-oest de la vila, el més alt de la regió volcànica de la comarca d’Olot, de 786 m i 800 m de diàmetre de base. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.Té forma de ferradura. De tipus estrombolià, el seu con és el més gran de la península Ibèrica, amb 160 m d’alçada. Té el cràter en un dels vessants. Al cim hi ha les restes d’una antiga torre de defensa. Després aquest volcà fou explotat com a pedrera, d’aquí el seu estat actual. Aquest volcà estigué durant 25 anys dedicat a l’explotació de greda. Aquest volcà va tenir dues erupcions importants: una fa 17.000 anys i l’altra fa 14.000 anys. Tot i que la primera fou més important, en aquell temps ja hi havia humans, per la qual cosa devia ser força perillosa, ja que la lava de la primera erupció es va estendre fins a uns 20 km quadrats.
El volcà Montsacopa (de mont i copa, a causa de la seva forma) es troba a l’interior de la ciutat d’Olot, alineat entre els volcans de la Garrinada i de Montolivet damunt una mateixa fractura. Al costat del seu cràter hi ha l’ermita de Sant Francesc. És l’últim volcà que es va formar a Olot. Va esclatar fa uns 100.000 anys i el seu cràter arrodonit és producte d’una erupció estromboliana poc explosiva primer i d’una de més explosiva (freatomagmàtica) després. Aquest cràter és únic al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa que no ha estat deformat per cap colada de lava al final de l’erupció. De les grederes que hi ha al vessant sud-oest, es va obtenir bona part del material amb el qual es van fer diverses de les construccions de la ciutat, fins que es van tancar als anys seixanta. Durant l’ocupació francesa de 1812 es va emmurallar l’ermita, i es van construir les dues torres de defensa que encara s’hi conserven.