Cerdanya I – Betetistes dels Pirineus

En aquesta pàgina trobareu recorreguts btt i tracks btt per la Cerdanya dels Betetistes dels Pirineus. Coneixereu pobles com Puigcerdà, Llívia, La Tour de Carol, Martinet, La Molina i Porta

La Molina – Planoles- creu de Meians
Des de Dòrria a Puigcerdà passant per la creu de Meians
Promenade per Porta i la vall del riu Campcardos
‘Esa vida loca’: Portella Blanca, coll dels Isards, Pas de la Casa
Enllaç La Tour de Carol – Puigcerda
La volta Pere Carné
Puigcerdà – La Molina pel pla de les Forques
El Roc Roig des de Puigcerdà baixant per Meranges

La Molina – Planoles- Creu de Meians

L’objectiu d’aquesta excursió és apropar-nos a la creu de Meians a 2.000 m d’alçada a on està situada a borna frontera 502. Sortim del barri de l’estació de tren de la Molina (1.420 m). Comencem a remuntar per carretera però en una corba a dretes, prenem una pista de terra a l’esquerra, passem al costat del refugi del CEC (tancat en espera d’obres) i trobem de nou la carretera que puja a les pistes. Seguim la carretera fins que a les instal·lacions del Roc Blanc prenem una pista/pista d’esquí fins la collada del Pedrò 1.820 m). Enfilem la carretera cap a Castellar d’en Hug i el coll de la Creueta però ens desviem cap a l’esquerra per una pista que travessa uns prats i arribem a la alçada de la collada (1.800 m). Prenem la pista asfaltada de la transpirenenca clàssica per baixar als pobles de Toses i de Planoles (1.140 m). Sortim de Planoles pel mateix track que la Cursa del Pas del Lladres, per pista i desprès per pista i sender tècnic fins el poble de Dòrria (1.520 m, ull el GR estava brut al juliol 2017) i per pista franca i un curt tram de roderes fins el coll de la Creu de Meians (2.000 m, fita fronterera 502). Al coll deixem la pista principal, creuem la tanca i seguim el GR-11 per pista i les fites fronterers 501 V, 501 IV, 501 III, 501 II, 501 I i 501 fins el coll Marcer (1.980 m) a on trobem una bona pista que baixa fins el pla de les Forques (1.700 m), la carretera de la collada de Toses (1.540 m) que creuem i per pista asfaltada arribem a La Molina. Observacions: rack 2010 i 2011, descripció actualitzada agost 2017. Es pot retallar a l’alçada de Fornells i anar directes per pista asfaltada fins el poble de Dòrria.

[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 20px 20px 20px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Molina Planoles Dòrria Meians Molina.gpx”]

Fitxa tècnica

Punt de sortida/ arribada: La Molina. Distancia: 57 km
Altura màxima: 2.000 m. Altura mínima: 1.120 m. Desnivell acumulat: 1.350 m
Exigència física: Esport. Dificultat tècnica: Trams tècnics per arribar a Dòrria.
Observacions: Millor de maig a octubre. Circular. Es pot arribar en tren a La Molina. Comparteix el punt de sortida amb la Transcatalunya de Probike.
Punts de pas: La Molina – collada de Toses – Planoles – Dòrria – creu de Meians – La Molina

Des de Dòrria a Puigcerdà passant per la creu de Meians

Aquesta ecursió ens permet unir Dòrria (al Ripollès) amb Puigcerdà (a la Cerdanya) passant per la creu de Meians (borna fronterera 502), la borna 500 i el pla de les Forques. Possible en els dos sentits.

[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” maptype=”HYBRID” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Dorria creu Meians Puigcerda.gpx”]

Promenade per Porta i la vall del riu Campcardos

[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Porta Campcardos promenade.gpx”]

Esa vida loca: Portella Blanca, coll dels isards, Pas de la casa

Aquesta excursió forma part fel cicle Esa vida loca de l’estiu de 2016. Impressionant, desconeguda i fantàstica però degut a que camines més que cicles en absolut recomanable sinó vols quedar-te sense amics. L’objectiu era trackejar la Portella Blanca d’Andorra que vam descobrir a l’estiu de l’any xxx fent per primera vegada el Camí dels Bons Homes. Com la baixada cap a la cabana dels Esparvers es més coneguda vam anar a buscar el Pas de la Casa i la pista de les mines de ferro abandonades de Porta per tornar al poble de porta, punt de partida i final de l’excursió.

Sortim del poble de Porta a la Cerdanya francesa i ens enfilem per la pista de la vall del riu Campcardos. La pista està molt trencada i casi bé impossible de ciclar a l’estiu de 2016. Arribem a la cabana i desprès, ja per corriol als meandres del riu Campcardos, a l’estany Petit i a l’estany Gros. Estem a sobre de la variant a peu del camí dels Bons Homes. Seguim pujant fins la Portella Blanca (2.519 m) a la línia de crestes que separa la vall de Querol, a l’Alta Cerdanya, de la vall de la Llosa, a la Baixa Cerdanya. La Portella Blanca és el punt geogràfic que separa els estats d’Andorra, França i Espanya i està marcat amb un monòlit de granit. Segons l’Enciclopèdia catalana ‘un dels passos de muntanya d’accés a Andorra més freqüentats’. Malgrat la seva solitud actual sembla ser que va ser juntament amb el port de Boet, el de Puymorens i el d’Envalira un punt de pas important entre l’Ariège i Catalunya. Una vegada a la Portella es mantenim en la frontera fins l’estany de les Passaderes o estany Negre (2.570 m) i fem fins el coll dels Isards (2.659 m). Baixem a peu (sender no ciclable fins les pistes d’esquí de Pas de la Casa a cota 2.400. Baixem fins Pas de la Casa i anem a buscar un corriol molt clar al nostre mapa però menys a la realitat fins trobar unes fites de pedra que anem seguint mantenint-nos a uns 2.180 m d’alçada. Aixì superem el barranc del Baladrar per la seva capçalera i ens dirigim cap a les mines de ferro abandonades de Pimorent. Agafem la pista fins arribar les pistes de l’estació d’esquí de Porta i fem la baixada seguint les balises del camí dels Bones Homes. Observacions: No vam veure les restes de l’avio accidentat que s’haurien de veure a uns 2.xxx m d’alçada. Ja saps, és una excursió perfecta si t’agrada el ciclotreking però no se la recomanis a ningú.

[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Portella Blanca estany Passaderes Isards.gpx”]

Enllaç La Tour de Carol – Puigcerda

Aquest és un curt tram que enllaça l’estació de trens francesos de La Tour de Carol i l’estació de RENFE i de Puigcerdà. Pot ser un track útil si ets desplaces en tren per l’Àriege i arribes o vols sortir de la Tour de Querol. Aquestes estacions estàn unides per la RENFE amb poca combinació d’horaris pel que a vegades surt més a compte anar en bicicleta.

La volta Pere Carné

Una proposta del Manel, el guarda del Xalet Refugi Pere Carné, sense cap dificultat tècnica, pels voltants de La Molina.

[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Volta Pere Carne.gpx”]

Puigcerdà – La Molina pel pla de les Forques

Una excursió molt interessant que ens permet pujar al pla de les Forques, dona una volta per la plana als voltants de Puigcerdà, però per sobre de tot conèixer el corriol que baixa de la Molina a Alp, ‘somni eròtic’ tal com el defineix Jordi Enduro Fernàndez.

El Roc Roig des de Puigcerdà baixant per Meranges

El Roc Roig (2.225 m) és un cim d’altitud espectacular, però és tant arrodonit i està tan al mig de la Cerdanya i a prop de Puigcerdà què el podem considerar quasi domesticat. Pot ser per aquest motiu no pertany al repte dels 100 cims de la FEEC ni a la llista dels 100 cims emblemàtics de l’ICGC. El què està clar és que viure al costat de gegants com la Tossa Plana de Lles (2.998 m) i el Puigpedrós (2.911 m) et fa petit. El punt de sortida és a l’estació de RENFE de Puigcerdà (a 1.200 m d’altitud; uns 9.500 habitants), capital de la Cerdanya. Nosaltres aprofitarem per fer una de les excursions més amables de la sèrie per sobre dels 2.200.

Sortim de Puigcerdà i en dirigim a Saneja passant pel pont de Sant Martí. Per dintre del poble anem a buscar una pista en bon estat fins que arriba a la frontera amb França (borna fronterera 459, a uns 1.260 m). La pista secundària segueix amb trams de fort pendent i pedra fins anar a sortir per sobre de Guils a la carretera que porta a l’estació d’esquí nòrdic de Guils-Fontanera. La seguirem uns 850 m i prendrem a l’esquerra la pista antiga que puja travessant un parell de vegades l’asfalt d’accés a l’estació. La pista té trams durs i pedregosos pel mig del bosc, però ens evita l’avorrit asfalt i ens permet gaudir del paisatge des del Mirador del Corral de Ca l’Alaju (1.711 m). Continuem gaudint, arribem a l’estació d’esquí i prenem la pista que puja a la Feixa. Es una pista ampla per la qual anem fent fins a la font i el refugi de la Feixa (possibilitat de pernoctació i refrigeri amb productes amb certificació bio, de procedència local). Estem al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) la Tossa Plana de Lles – Puigpedrós i trobem cartells que es demanen no accedir a determinats espais per a la conservació de la fauna amenaçada. Davant del refugi comencem camp a través, buscant intuïtivament el cim, evitant les vaques i les eugues en pastura, i petits aiguamolls després de pluges o el desgel. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 280075001). Una vegada al cim tenim moltes opcions per continuar la ruta. Podríem tornar enrere fins a l’estació d’esquí i baixar per un corriol enduro, per exemple per ‘La cagarada del porc’ el més fàcil i popular. El que fem nosaltres és anar a buscar la pista que baixa cap a Meranges. Durant el descens veiem moltes possibilitats de pistes i corriols (a sota del Roc de Cadena) per baixar a la plana, però ens mantenim perdent alçada per la pista, deixem a la dreta el trencant que puja a Malniu (1.980 m), àrea recreativa de Campllong (1.730 m), Girul i poble de Meranges (a 1.590 m d’altitud). A Meranges trobem una botiga de queviures, hotel-restaurant i un artesà de la fusta que deu ser hereu de la tradició dels fabricants d’esclops, un ofici de nissagues familiars, que aprofitaven els freds dies d’hivern per treballar la fusta. Seguim carretera avall, però ens desviem cap a Olopte. De nou per pista, continuem per prats fins a trobar la N-260 que utilitzem un centenar de metres. Ens desviem a la dreta per una pista, arribem a Isòvol i Bolvir, i fem la darrera passejada per Talltorta, a on creuem el riu Aravó pel Pont de Querol i ja anem albirant la vila de Puigcerdà.

Descàrrega el track a Wikiloc

Serveis per a una aventura autònoma

SITUACIÓ I ACCÉS
L’itinerari està descrit amb sortida l’estació de Puigcerdà, a on podem arribar en cotxe particular o tren. No obstant això, es pot començar perfectament des de La Seu d’Urgell o des de Martinet.
ÈPOCA ACONSELLABLE
Atès que gran part del recorregut discorre entre els 1.000 i els 2.200 metres, es recomanable recórrer l’itinerari durant la primavera, l’estiu o la tardor i, així, també es gaudeix de més hores de llum.
ON DORMIR
En les poblacions de la Cerdanya podrem trobar nombrosos hotels, hostals i pensions. A continuació destaquem alguns albergs i refugis, on sempre cal confirmar abans per telèfon si estan oberts i si disposen de servei de menjars:
• Refugi de Malniu, 616855535, Meranges
• Refugi de Cap del Rec, 973293050, Lles de Cerdanya
• Alberg La Valira, 973353897, La Seu d’Urgell
• Alberg La Salle. 973 35 01 44, La Seu d’Urgell
• Refugi dels Cortals d’Ingla, 973510229 / 616855535, Bellver de Cerdanya
• Refugi del Serrat de les Esposes, 973510700, Riu de Cerdanya
• Xalet Refugi Pere Carné. 972 89 20 80, La Molina

Oficina de turisme de Font Romeu: 0033 468306830

CARTOGRAFIA I BIBLIOGRAFIA
• Cerdanya, nova edició del clàssic mapa i guía excursionista Esc- 1:50.000 Ed. Alpina
• Volta a la Cerdanya, Nº 1 Rutes GRP, llibret, full de ruta i mapa Esc- 1:50.000 Ed.
Alpina
• Fonts naturals de la Cerdanya. Realització i edició: Consell Comarcal de la Cerdanya i Patronat Comarcal de Turisme de la Cerdanya. Disponible a:
http://www.cerdanya.org/images/Fotos/6Publicacions/61Publicacions/Les_fonts_cerdanya.pdf
• Deu llocs d’interès a la Cerdanya. Realització i edició: Patronat Comarcal de Turisme de la Cerdanya. Disponible a: http://www.cerdanya.org/images/Fotos/6Publicacions/61Publicacions/10llocs_cat.pdf

Fent el tafaner …

Meranges està enclavat a la vall de riu Duran. Es pot visitar l’església de Sant Serni i el Museu de l’Esclop (972 88 08 64) i podem triar per dinar un restaurant sibarita o un popular, a peu de carretera. A les afores de Merenges trobarem la Font del Molí. Rep el nom pel molí situat al costat del riu, del qual encara hi ha l’edificació. És una font arranjada recentment, ja que l’aigua sobrant de la font es glaçava durant l’hivern i inutilitzava el camí. És conformada per una bonica pedra de molí, del centre de la qual surt el broc pel qual raja l’aigua que cau en una pica de granit.

El poble de Bascaran fou donat en permuta, al bisbe i la canònica d’Urgell pel comte Borrell II, amb tots el seus termes i les seves pertinences. Bescaran pertanyé en senyoria i jurisdicció al capítol de la catedral d’Urgell fins a la desamortització. A partir del segle XIII, amb motiu de les qüestions tingudes entre el bisbat, senyor del lloc, i els Castellbó; Arnau de Castellbó féu enderrocar el castell de Bescaran. De l’antic monestir de Sant Martí de Bescaran només es conserva un bell campanar de sis pisos d’alçada i de planta quadrada i unes minses restes de l’església. L’ús religiós d’aquestes torres-campanar va donar-se simultàniament amb les funcions de guàrdia i bada per les que foren aixecades originàriament, en la seva majoria. En un coll, a 1.306 metres d’altitud, hi ha la Cabana del Moro, dolmen format per tres lloses clavades a terra, que configuren una cambra de 2,60 × 1,50 m.

Amb els seus 19.027 habitants, l’Alt Urgell és una de las comarques de Catalunya amb menor densitat de població: 13 habitants por km2. La població es troba distribuïda en 126 nuclis malgrat el 55% es concentra a la capital de la comarca, La Seu d’ Urgell (antigament Urgell o Ciutat d’Urgell). La Seu d’ Urgell, amb els seus 11.000 habitants, configura el centre de serveis d’una amplia zona dels Pirineus catalans. Juntament amb Puigcerdà, aplega bona part de la població de la zona. És situada a l’interfluvi del Segre i la Valira, poc abans de la seva confluència damunt una petita terrassa fluvial. L’Alt Urgell és la porta d’Andorra i la proximitat a aquest important pol demogràfic i d’activitat econòmica és, en bona part, una de les raons de la puixança actual de la ciutat.

Joan Obiols Puigpinós escriu a Nits de taverna que ‘el Quer no és un poble abandonat. Ni s’hi veu. Potser perquè, abans, les cases que amenaçaven ruïna, les enderrocaven i en lloc seu deixaven créixer els horts. Ara és un poble de dues cases i d’una bona colla de segona residència’. La llegenda diu que sobre la gran penya hi havia el castell. Segons aquesta llegenda, un forat comunicava el castell amb el riu permetent esquivar els setges. Els habitants ensenyaven a diari truites fresques per desanimar als assetjadors. De totes formes, les dites populars diuen que ‘al Quer, el forat tothom se’l té’.

Al Parc dels Búnquers de Montellà i Martinet s’hi troben una sèrie de búnquers de la línia fortificada al llarg dels Pirineus, l’anomenada Línia Pirineus. Franco, que temia una possible invasió per la frontera francesa, va dur a terme aquesta obra des del cap de Creus fins al País Basc. Malgrat la seva importància estratègica per la defensa del país, la Línea no va ser mai armada i cap unitat hi va ser destinada. Els búnquers es mantenen al territori en un estat de conservació desigual. La Línia, que consta de gairebé de deu mil búnquers, estigué envoltada durant molt temps pel secret militar. Al Paratge de Cabiscol s’hi troba el centre de visitants, on trobar la informació per realitzar la visita dels búnquers i dels nius de metralladores.

A Martinet sempre podem trobar pescadors al pont i a la barana de pedra i si teniu un dia evocador i us fan mal les cames, podeu intentar comprar minairons que eren venuts pels herbaires de Martinet als mercats dels pobles veïns (Josep Maria Ferigla, El bolet i la gènesi de les cultures). Els minairons són éssers diminuts que algú guarda tancats dintre d’un canut d’agulles. Sobre la natura real d’aquests éssers, també hi ha diversitat d’opinions. Alguns padrins em parlen de cuques, així en general, sense aclarir per exemple, si aquestes bestioletes poden volar o no. Altres em diuen que són com un eixam de mosquits petitíssims, gairebé invisibles. N’hi ha que prefereixen comparar-los amb els borinots, a causa de la brunzidera que fan en sortir del canut (…) Encara avui, els padrins es recorden de les cases que disposaven d’aquests jornalers incansables que, de més a més, treballaven de franc (Pep Coll, Cinc contes breus de minairons).

Seguint de nou a Joan Obiols, aquesta vegada a El desert verd. Imatges de muntanya, ‘Més amunt de Bellver, a la dreta de Talló, s’entreveuen quatre cases en una clotada. Les veus? Són les cases de Vilella, dues de les quals són vives matí, tarda i nit. Diries que aquelles cases juguen a fet i amagar, però és només una intenció, perquè de lluny, les delaten els bonys dels caps i dels clatells. Els veus? (…) Són cases agrupades, grans, cerdanes, de pedra i de teula roja. A la nit, ningú no diria que hi són’.

La bassa de Sanavastre és un interessant espai ecològic al bell mig de la plana cerdana. Un petit aiguamoll envoltat de camps de cultiu, que antigament era un sot produït per l’explotació d’unes mines de lignit. Per desgràcia a algú se li va ocórrer la brillant idea d’abocar-hi carpes a les seves aigües per poder pescar i aquestes han malmès seriosament l’ecosistema aquàtic de plantes i amfibis. L’Ajuntament de Das i el Consell Comarcal de la Cerdanya han intentat de comprar-la als seus propietaris per tal de protegir-la però de moment, no han reeixit.

A la Plana de la Cerdanya el Segre no corre ací en direcció nord-sud tal com ho fan els altres rius que baixen de la muntanya… sinó que s’escola amb placidesa de llevant a ponent amb la plana estesa a banda i banda. Aquesta orientació permet al sol que l’acaroni d’un cap de dia a l’altre sense cap muntanya que li faci ombra (…) (Josep Guilera Albiñana, El Pirineu a trossos).

El municipi de Planoles, està format pels pobles de Planoles i de Planès. A més hi ha 6 veïnats o nuclis dispersos (Can Fosses, Les Casetes, El Molí, Cruells i el Serrat, l’Aspre, i El Puig). El poble de Planoles està situat a la Vall de Ribes, al Ripollès. El municipi de Planoles s’estén en una franja de Nord a Sud, ocupant transversalment la vall intermitja del riu Rigard, que s’obre d’est a oest. Aquesta peculiar disposició fa que el territori del municipi tingui dos parts ben diferenciades, una a l’obaga, i una altra al sol, el que confereix al municipi una gran riquesa i varietat d’espais i formes de vida. Aquesta riquesa es veu reforçada per un clima particular, propi de l’alta muntanya mediterrània, caracteritzat pel Sol i la humitat que proporcionen les pluges. És un clima propici per al desenvolupament d’una vegetació exuberant, que acull infinitat de formes de vida tan vegetals com animals, algunes excepcionals per la seva raresa, altres últims exemplars d’espècies en perill d’extinció. A tocar del terme municipal de Planoles trobem, un altre espai protegit: Les Obagues del Rigard.

El terme municipal es veu atravessat per dues grans vies de comunicació: La carretera N. 152 (la mítica “Collada de Toses”), i la via del Ferrocarril Transpirenaic, que igual que la carretera uneix Barcelona amb Puigcerdà. Les dues són obres d’enginyeria cabdal a la seva època, que seguint les antigues vies tradicionals de comunicació entre la conca del Ter i la Cerdanya, van trencar l’aïllament que històricament havien imposat les dificultats en la comunicació a través d’unes muntanyes imponents de clima extrem a l’hivern. Aquest aïllament històric ha ajudat a conservar els principals valors d’un territori que durant l’alta edat mitjana va ser bressol d’una nova cultura amb una acusada identitat, que poc a poc es va estendre pel que avui és Catalunya. Fins als nostres dies han arribat com a testimoni d’excepcional bellesa i valor artístic d’aquella època unes esglésies romàniques que conserven al seu interior tota l’espiritualitat dels seus creadors. Les antigues cases, caracteritzades per la rusticitat i senzillesa de la pedra i la llosa, tenen com a contrapunt boniques cases d’estiueig, els propietaris de les quals s’han vist atrets pels infinits valors naturals d’uns paisatges esclatants de verd tot l’any, excepte a l’hivern, quan la neu cobreix la vall de blanc, fent dels esports d’hivern, i en concret l’esquí, la principal activitat d’oci, que es pot practicar a les veïnes estacions de Núria, Massella i La Molina.

El municipi de Toses comprèn els pobles de Toses (61 h), Fornells (27 h), Dòrria (17 h) i Nevà (52 h) a la comarca del Ripollès. Els pobles de la vall de Toses ‘saben contemplar el pas del temps amb la saviesa d’una immutable bellesa’. El poble de Dòrria en el cens de 2009 comptava amb 17 habitants. És un dels pobles més elevats de Catalunya, a una altitud de 1.550 m, en un coster enlairat sobre la vall del Rigard, al vessant del solell de la Serra de Gorrablanc. Ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la seva bellesa i la conservació de les pintures romàniques de l’església de Sant Víctor. És també un dels pobles històricament més importants de la vall de Toses. Dòrria apareix documentada ja com a Duaria, l’any 839 dC., i l’actual església de Sant Víctor va ser consagrada l’any 903, pel Bisbe Nantigís d’Urgell, pel que durant l’any 2003 es commemoraran els 1.100 anys d’aquell fet. Amb una gran riquesa ramadera per les extenses pastures de les que sempre ha disposat, Dòrria va arribar a ser una parròquia tan important com la de Toses, i durant els segles XVII i XVIII era on es reunien els regidors del municipi de Toses. Atravessat pel camí reial que unia les valls del Ter amb la Cerdanya, anomenat també Camí dels Carlins pels fets històrics que hi succeïren i al qual s’ha superposat el GR.11, el poble és un indret privilegiat per la seva situació enlairada des del qual es té una gran panoràmica de la Vall de Ribes.

El poble de Toses està situat a 1.444 m. d’alçada, al fons de l’estreta vall que forma la unió dels diferents torrents que davallen de les capçaleres del Rigard, al peu de la muntanya de Meians. Essent un dels més antics de la Vall de Ribes, el poble de Toses, citat ja al 839 dC. com a Tosos, era el centre jurisdiccional de la seva vall. Concretament ho era el Castell de Toses, que està a un quilòmetre per sobre del poble, pertanyent als Urtx, família noble de la Cerdanya, i ben documentat des del segle XIII. Les cases de Toses, moltes restaurades recentment, tenen una disposició esglaonada, i donen una aparença fortificada a la població. L’arquitectura de Toses, amb trets particulars respecte els de la resta de la vall, destaca per la proliferació d’arcades, que ennobleixen el seu paisatge. Un altre tret característic, són els porxos, edificacions dedicades a l’ús agrícola i ramader que es troba al costat de cada casa formant un petit pati. La seva història recent està molt lligada a l’obertura de l’estació del ferrocarril transpirinenc.

A l’estació d’esquí de La Molina s’hi va construir el primer telecadira d’Espanya. Hotels, alberg juvenil, bar i restaurants.

Llívia és un municipi català de la Baixa Cerdanya. Té la particularitat de ser un enclavament dins l’Estat francès (Alta Cerdanya – Catalunya Nord), com a conseqüència dels termes del Tractat dels Pirineus (1659), la posterior Conferència de Ceret (1660) i el Tractat de Llívia (1660). El municipi és integrat, a més de Llívia, pels pobles de Gorguja i de Cereja, el caseriu de Gorguja Petita—mas de Travis—i el mas Jonquer. A més, s’hi troba l’església de Sant Guillem de la Prada. Llívia és coneguda, entre altres coses, per la Farmàcia Esteve, una de les més antigues d’Europa, fundada probablement a principi del segle XV, tot i que està documentada des de 1594. Cal dir, però, que l’apotecaria o farmàcia antiga deixà de desenvolupar la seva activitat tradicional el 1926 i actualment és un museu.