Castells
Aquest és territori de rutes btt i tracks btt pels castells de Catalònia dels Betetistes dels Pirineus. Trobareu caballers, moros, princeses i tresors. Castells mai conquerits, castells enderrocats, castells fantàstics, castells falsos, castells amagats, castells abandonats i castells encantats. La majoria són petits castells i torres de guaita, joies d’altres temps. Segons Luis Zueco (‘El castillo’, ediciones B) los castillos nos representan mejor que las catedrales.
Podeu consultar catàleg, explicacions i fotografies de castells catalans a la web: http://www.castellscatalans.cat/castells.html
Hem dividit el territori dels castells per províncies. Són rutes circulars pels castells i torres de guaita de les quatre províncies catalanes més el Vallespir.
Castells Barcelona
Castells Barcelona II
Castells Girona
Castells Lleida
Castells Lleida II
Castells Tarragona
Per altre banda, tenim rutes lineals que passen a tocar un castell però en las que el castell no és l’objectiu de la ruta. Les trobareu a continuació amb un enllaç que us dirigeix a la pàgina a on podeu trobar el track.
Castell de Queralt: Anoia (Eix mediterrani)
Castell de Requesens (Alt Empordà)
Castell d’Olèrdola (Alt Penedès)
Castell de Mont-roig: Alt Empordà (Camí de Sant Jaume)
Castell de Queralt
Hem trobat el Castell de Queralt en una de les etapes de la Volta a Catalunya de la FCC, amb sortida a Castellvel i el Villar i arribada a Guilamos. Són poblacions més properes Santa Margarida de Monbui i Santa Coloma de Queralt.
El castell de Queralt està encinglerat en una crestallera rocosa a l’extrem occidental de la serra de Queralt, a la banda sud-occidental de la comarca de l’Anoia, prop de la línia divisòria amb la conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Alt Penedès. Al segle X i per la seva ubicació estratègica, el castell representa l’extrem de la Marca. Del castell, ara totalment anorreat, en resten desconjuntats una bona part dels murs perimetrals d’un gran casalici que engloben altres dependències ara pràcticament colgades, entre les quals sobresurt una accada ogival de les estances interiors. L’edifici residencial se situa a la part més alta del turó. Es tracta d’un cos constructiu de factura gòtica, de planta rectangular amb la façana a tramuntana, amb la porta d’entrada, dues espitlleres a mitja altura i dues finestres a la part superior. A la façana nord s’hi pot observar el desenvolupament en altura de l’edifici: planta baixa, pis i terrat. L’aparell de paraments externs, força matusser, contrasta amb el dels paraments interns, fet amb carreus ben treballats i ordenats en filades horitzontals.
Prop de la cantonada nord-oest s’observa una curiosa canal feta amb blocs de pedra sorrenca rectangulars, fusionats i buidats interiorment i restes d’una petita construcció rectangular, potser una cisterna. A l’extren occidental, prop de l’espadat, el mur de ponent de l’església del castell, ara totalment malmesa, i les despulles del que podrien ser l’estable, el corral, la pallissa… Aquetes ruïnes palesen les vicissituds i ensulsiades que experimentà aquest castell que si bé és l’assentament castral més primerenc en l’ocupació cristiana de la conca del Gaià, del primitiu edifici del segle X ja no en resten traces evidents.
Castell de Requesens
Ens podem apropar al Castell de Requesens es d’Espolla seguint el track de la transfronterera de les Alberes en sentit contrari uns 10 km.
El Castell de Requesens està esmentat al memorial de greuges (rancures) adreçat pel comte Ponç I d’Empúries al seu cosí, el comte Gausfred II de Rosselló, i al fill d’aquest, Guislabert (datable vers 1040-1071), en el qual el primer protestava per la segurament recent construcció d’aquest castell (castrum de Recosin) per part dels darrers en terres del comtat d’Empúries. La construcció d’aquest primer castell documentat a Requesens s’inscriu en les disputes entre els dos comtats arran de la seva separació a finals del segle X. Els comtes de Rosselló en mantingueren el domini, dintre del comtat d’Empúries, fins a la seva extinció. Al llarg del segle XII depengué encara dels comtes de Rosselló, però ja en aquest segle apareix lligat al llinatge dels Rocabertí, que n’adquirí després la jurisdicció i la propietat fins a l’època moderna. L’aspecte que avui en dia presenta de deu a la reconstrucció portada a terme a la fi del segle XIX pel llavors comte de Peralada, Tomás de Rocabertí-Dametro i finalitzada en 1899 per la seva germana Joana Adelaida. A l’acabar la guerra civil, la companyia destinada a fer guàrdia a la frontera amb França ocupa el Castell amb qualitat de Caserna i ignorants del seu valor històric destrueixen els interiors i el deixen en estat ruïnós. A l’any 2006 era propietat de Miquel Esteba i Josep Sanllehí. Diu la llegenda que en certa ocasió en què el castell patia un furiós setge dels seus enemics, que esperaven rendir-lo per fam, els defensors oferiren a l’adversari un suculent convit amb peixos frescos pescats en un riu subterrani que corre sota el castell i desemboca al cap de Creus, completament ignorat pels assetjadors que, completament descoratjats, aixequen el setge. Aquesta llegenda es típica de castells pirenaics.
Castell d’Olèrdola
El castell d’Olèrdola és una fortalesa medieval bastida sobre una torre-talaia d’època romano-republicana i forma part del recinte emmurallat del poblat d’Olèrdola. El conjunt monumental d’Olèrdola és situat sobre una plataforma rocosa de 358 m d’altitud, als vessants occidentals del massís del Garraf, tot dominant la plana del Penedès. Dins el recinte fortificat medieval, l’espai s’estructurava en tres àrees. A la part superior es trobava la zona militar, amb el castell al cim i, més avall, l’àrea sacra, amb l’església i la necròpolis. La part baixa de la muntanya era ocupada per les cases. Trobareu el Castell d’Olèrdola tot seguin el track Barcelona – Vilanova i la Geltrú per la corda llarga.
El track comença al punt de trobada de la carretera de les Aigües. La ruta travessa La Floresta, El Papiol (bar restaurants), les afores de Corbera, la Serra de l’Ordal, les afores del poble de l’Ordal, el poble de Olesa de Bonesvalls (bar restaurants), la urbanització de Can Mitjans, l’Arboçar de Dalt, el terme municipal d’Olivella, la urbanització de Can Trabal, el terme municipal de Vilallops, el Castell d’Olèrdola i el Puig de l’Àliga abans de deixar-se caure a la Estació de RENFE de Vilanova i la Geltrú.
Castell de Mont-roig
El Castell de Mont-roig està situat al cim del mateix nom a 296 metres sobre el nivell del mar, al terme municipal de Darnius. Segons la llegenda el nom prové de la sang de la dama del castell i el seu amant, que foren assassinats pel marit d’ella en un atac de gelosia. Ara bé, el nom segurament prové del fet que el terreny argilós dóna tonalitats vermelloses tant a la muntanya com a les parets del castell, que aprofiten aquest material. El castell és visible des de molts punts de la contrada. Està documentat el 1070 i ha estat contínuament reformat a causa de les diverses guerres en les quals s’ha vist involucrat.
El track comença al Coll de Panissars a la frontera amb França al Alt Empordà i forma part del camí de Sant jaume. Passem per La Jonquera, L’Estrada, Biure, Pont de Molins, Vilabertran i Figueres.
La torre de sentinella o torre de guaita, també anomenades torres de moros o talaies, són elements arquitectònics de caràcter militar. Difereixen les torres normals en què el seu ús primari és militar i que en general són estructures aïllades. El seu objectiu principal és proporcionar un lloc alt i segur des del qual poder fer observacions militars. En alguns casos, torres d’ús no militar, com pagodes religioses, poden ser utilitzades com torres de guaita. A Catalunya, se’n troben en dues zones o sectors: a la línia fronterera de la Gòtia, i al llarg de la línia de la costa. A més, se’n troben en explotacions agràries per la seva defensa.
Les de la línia fronterera de la Gòtia van ser construïdes entre els segles X i XII en llocs elevats i estratègics. Són elements aïllats i inexpugnables, que formaven part d’una xarxa de torres i castells connectats entre si al llarg de la frontera. Tenien la funció de vigilar el territori dels atacs dels sarraïns i comunicaven el perill a la torre o al castell més proper amb senyals visuals, com foc, fum o miralls. Majoritàriament són cilíndriques, amb dues o tres plantes. Poques depassen els trenta metres d’alçària i el seu diàmetre oscil·la entre els 6 i 8 metres, presentant el mur a la base un gruix d’entre 1,5 i 2,5 metres, mida que disminueix gradualment d’un pis a l’altre. Als segles X i XI substituïren les de fusta i els seus grossos murs, assentats habitualment sobre roques, van passar a ser formats per filades de carreus de pedra viva i reblerts d’una argamassa de morter de calç i arena i runa de pedra.
A la línia costanera van proliferar a tot el llarg de la costa i varen ser aixecades com a defensa a les incursions i atacs de corsaris, barbarescs i pirates al segle XVI. Per prevenir aquests atacs es construïen aquestes torres amb funció de talaia de vigilància i alhora defensives. Formaven part d’una xarxa de torres que tenien la funció de guaita però també d’avís d’atacs, es comunicaven entre elles a través de senyals lluminosos o sonors. Aquestes torres poden ser de planta circular o quadrada, aïllades o adossades a un edifici i coronades amb matacans i merlets. A la comarca del Maresme encara en queden bons exemples malgrat la desaparició d’un gran nombre de la totalitat que es van arribar a construir, cal tenir present que se la coneixia com la costa torrejada.